Mörike, Eduard

Benvolguts, aquests dies faig vacances, per això us envio una postal musical, vinculada no a un lloc sinó a una veu, la de Fritz Wunderlich. Ahir feia cinquanta-vuit anys de la mort del tenor als trenta-cinc, i la setmana vinent en farà noranta-quatre del naixement. Com cada any, a Liederabend ens aturem per recordar-lo i agrair-li la música.

La primera vegada que vaig llegir Orgull i prejudici, d'adolescent, les línies que trobem al capítol 22 del llibre, tot just després que Charlotte Lucas hagi acceptat casar-se amb William Collins, un home estúpid i pompós, em van impressionar. Em compadia de la pobra Charlotte, condemnada no només a viure amb, sinó al servei de, algú tan insofrible, i em sobtava la seva [...]

Ha arribat el setembre i, amb ell, la nova temporada. I sembla que amb el setembre ha arribat, també, la tardor meteorològica, un fet gens habitual a Barcelona, on la tardor s'ho agafa amb molta calma. Ens llevem amb temperatures agradables, passa un airet fi, el cel està tapat i, quan surt el sol, ja comença a distingir-se una llum daurada i suau. Per celebrar-ho, us porto un [...]

Maria Meyer va arribar a Ludwigsburg quan l'amo d'una taverna la va trobar inconscient a la carretera i la va dur a casa seva per tenir-ne cura; un cop recuperada s'hi va quedar, com a cambrera. Era una jove molt bella, tothom parlava dels seus ulls; també era bona conversadora i inesperadament culta. Els joves de la contrada van començar a freqüentar la taverna més que no pas abans, i Eduard Mörike no en va ser una excepció; acabava d'arribar a la seva ciutat natal per passar les vacances de Pasqua i es va enamorar de Maria. I Maria d'ell. Tots dos van ser inseparables durant el temps [...]

Fa molt de temps un company de feina em va dir que el paisatge era un invent modern, cosa del Romanticisme. I que nosaltres som fills de Romanticisme i per això ens embadalim (o ens creiem obligats a embadalir-nos) davant d'un paisatge. Aquest "nosaltres" es concretava en aquella conversa en la gent de Barcelona perquè qui m'ho deia era de pagès; per a nosaltres la natura era un espectacle ("oh, que maco!") i per a la gent de pagès era una lluita constant. Fa molts anys d'aquesta breu conversa mentre fèiem un cafè; probablement va ser el primer cop que vaig pensar a la relació dels Romanticisme amb la natura. Natura idealitzada, terrible, poderosa, pròxima, acollidora, font d'inspiració, estretament lligada amb el concepte de Déu.

M'agraden les abelles. Potser perquè són tan feineres i organitzades, potser perquè els ruscos són ordre i bellesa, o perquè mai no hi he tingut un encontre desagradable, o perquè vaig mirar massa la televisió quan era petita. No podia faltar una abella a la llista de cançons amb cuques i encara menys podia faltar una cançó tan bonica com Der Knabe und das Immlein, d'Eduard Mörike, un poeta del qual ja hem parlat algun cop perquè m'agraden molt les cançons que Hugo Wolf, que tant se l'estimava, va fer amb els seus poemes.

Der Knabe und das Immlein és el segon lied de la llarga col·lecció de cinquanta-tres Mörike Lieder. Wolf la va compondre el 22 de febrer de 1888 i tan bon punt la va acabar va escriure a un amic explicant-li entusiasmat [...]