Febre tardoral

Colors de tardor - K.Higashiyama

Benvolguts, aquests dies faig vacances, per això us envio una postal musical, vinculada no a un lloc sinó a una veu, la de Fritz Wunderlich. Ahir feia cinquanta-vuit anys de la mort del tenor als trenta-cinc, i la setmana vinent en farà noranta-quatre del naixement. Com cada any, a Liederabend ens aturem per recordar-lo i agrair-li la música.

Aquests dies l'aire és més fi (al lloc on m'estic, més que a Barcelona) i ve de gust sortir a passejar a primera hora, a pas lleuger, però sense deixar de posar els sentits en les coses que ens envolten. I això és el que fan Eduard Mörike i Hugo Wolf en el seu poema i la seva cançó, Fußreise [Caminada]. Per una vegada la veu poètica no és la d'un wanderer, sinó la d'un mossen poeta i un compositor que comencen el dia fent una caminada (sembla que tots dos ho feien regularment).

El poema de Mörike té una estructura molt irregular o, si preferiu, molt lliure: són tres estrofes de catorze, sis i quatre versos, respectivament. I Wolf, el genial Wolf, que solia prescindir de la forma estròfica, s'ho manega per compondre un lied que s'hi acosta molt, amb una melodia senzilla i un rítmic motiu del piano que recorre la cançó, canviant però sempre reconeixible. Perquè una cançó per caminar ha de ser estròfica i tenir un ritme marcat, oi?

Els quatre primers versos del poema defineixen l'estrofa musical; els cinc següents presenten l'estrofa variada, com els últims cinc de la primera estrofa del poema. A la segona estrofa, que s'atura en una reflexió religiosa (gràcies, Mörike, per la teva humanitat i per ni tan sols mencionar Eva!), la música també canvia, per tornar a la melodia inicial a l'última estrofa, quatre versos que són una filosofia de vida.

La veu de Fritz Wunderlich, acompanyat aquí per Rolf Reinhardt en un enregistrament de 1962, ens transmet la lleugeresa, la joia de viure i la llum d'aquesta cançó preciosa.

I la setmana vinent rebreu una altra postal musical amb una imatge del lloc on m'estic. Mentrestant, continuaré aprofitant la fresca de la tardor per fer llargues caminades.

Fußreise

Am frischgeschnittnen Wanderstab,
Wenn ich in der Frühe
So durch Wälder ziehe,
Hügel auf und ab:
Dann, wie’s Vöglein im Laube
Singet und sich rührt,
Oder wie die goldne Traube
Wonnegeister spürt
In der ersten Morgensonne:
So fühlt auch mein alter, lieber
Adam Herbst- und Frühlingsfieber,
Gottbeherzte,
Nie verscherzte
Erstlings-Paradiseswonne.

Also bist du nicht so schlimm, o alter
Adam, wie die strengen Lehrer sagen;
Liebst und lobst du immer doch,
Singst und preisest immer noch,
Wie an ewig neuen Schöpfungstagen,
Deinen lieben Schöpfer und Erhalter.

Möcht es dieser geben
Und mein ganzes Leben
Wär im leichten Wanderschweisse
Eine solche Morgenreise!

Amb un bastó acabat de tallar,
quan, de bon matí
camino travessant els boscos,
amunt i avall dels tossals:
llavors, com l’ocell al brancatge
que canta i es belluga,
o, com el raïm daurat
que percep l’esperit de la joia
als primers raigs del sol:
així percebia també el meu vell, estimat
Adam la febre de la tardor i la primavera,
divinament ardida,
i mai presa a la lleugeresa,
primera delícia del paradís.

Així doncs, tu no ets pas tan dolent, oh vell
Adam, com diuen els mestres severs;
tu estimes i lloes encara,
cantes i enalteixes encara,
com si eternament fos el primer dia de la Creació,
al teu estimat Creador i Protector.

Voldria que això es donés
i que tota la meva vida
amb una lleugera suada,
fos com la passejada d’aquest matí.

(traducció de Salvador Pila)