Ha arribat el setembre i, amb ell, la nova temporada. I sembla que amb el setembre ha arribat, també, la tardor meteorològica, un fet gens habitual a Barcelona, on la tardor s'ho agafa amb molta calma. Ens llevem amb temperatures agradables, passa un airet fi, el cel està tapat i, quan surt el sol, ja comença a distingir-se una llum daurada i suau. Per celebrar-ho, us porto un poema curt i preciós d'Eduard Mörike, Septembermorgen [Matí de setembre], segurament un dels més coneguts; el va escriure el 1827, quan tot just havia acabat la seva formació al seminari de Tübingen.
En només sis versos, Mörike ens descriu com es lleva el dia, com s'esvaeix la boira que cobreix el món adormit deixant a la vista un cel ben blau, i com el món es torna a posar en marxa amb el sol i els colors daurats que són arreu. I fa servir un adverbi, herbstkräftig, que fa de mal traduir, però que es refereix a la força de la tardor, a la seva presència, a l'esplendor dels seus colors, i he acabat traduint com “plenitud de la tardor”.
D'aquest poema n'escoltarem dues cançons totes dues del mateix compositor, Othmar Schoeck, contemporani d'altres compositors tardoromàntics com Joseph Marx, Max Reger o el també suís Ernest Bloch i, com tots ells, en procés de recuperació després que la seva música quedés en segon pla a la segona meitat del segle XX.
La primera versió que Schoeck va fer de Sommermorgen és del 1905; llavors tenia dinou anys i acabava d'entrar al conservatori de Zuric. Un cop acabada la seva formació allà, estudiaria composició durant un any amb Max Reger a Leipzig, i en tornar, el 1908, es faria de seguida un nom com a compositor. Aquest Sommermorgen és una cançó plena d'encant que es mou plenament en la tonalitat, com ho va fer, en general, la música de Schoeck fins al 1923. Llavors, arran (entre altres motius) unes converses amb el compositor i amic Arthur Honegger, es va replantejar el seu estil i es va inclinar per l'atonalitat. La segona versió està composta uns trenta anys més tard, el 1937, quan ja en feia uns quants que havia tornat a la tonalitat, però d'una manera més evolucionada i, lògicament, amb un estil personal que encara no se sent a la primera versió.
La versió més antiga de Sommermorgen es va publicar en un breu recull de tres cançons de tres poetes diferents (un dels quals, Li-Tai-Po, que Gustav Mahler situaria al repertori un parell d'anys després amb La cançó de la terra), Drei Lieder für tiefere Stimme und Klavier, op. 7; n'és la segona, i l'escoltarem interpretada per Nathan Berg i Julius Drake. La versió més recent és el cinquè dels Sechs Lieder nach Gedichten von Eichendorff und Mörike, op. 51, un recull de cançons compostes entre 1931 i 1943 (un any nefast per al compositor, després d'una relliscada amb el règim nazi que li va costar fins i tot la salut); els nostres intèrprets seran Ernst Haefliger, que va estrenar un bon grapat d'obres de Schoeck, i Karl Grenacher.
La presentació oficial d'Othmar Schoeck a Liederabend estava prevista per a més endavant, durant aquesta temporada, així que el tornarem a tenir per aquí i us explicaré millor aquests detalls que he deixat només esbossats. Però, com us deia al començament, els aires de tardor que ens han acompanyat durant aquests darrers dies (que no descarto que fossin un miratge) em van fer pensar en aquest poema de Mörike.
Ben tornats els qui heu fet vacances durant aquestes últimes setmanes i, a tots, que tingueu una bona temporada musical!
Noch träumen Wald und Wiesen:
Bald siehst du, wenn der Schleier fällt,
Den blauen Himmel unverstellt,
Herbstkräftig die gedämpfte Welt
In warmem Golde fließen.
el bosc i els prats encara somien:
aviat veuràs, quan caigui el vel,
el cel blau al descobert,
amb plenitud tardorenca, el món ara emboirat
seguirà el seu curs en el càlid daurat.
Articles relacionats
Consol
Que un compositor dediqui una obra a la memòria d'un altre compositor que ha mort recentment és un gest que parla de la pena, el respecte i l'afecte. Que la dediqui a la memòria d'un compositor mort de fa setanta anys o dos segles, és una delicadesa que parla, sobretot, d'admiració i d'agraïment. Però si el compositor no fa servir les fòrmules més habituals, “a la memòria de” [...]
La vagabunda
No m'havia trobat abans amb tantes dificultats per trobar els textos d'unes cançons i això potser ens dóna idea, juntament amb l'escassa bibliografia que hi ha sobre ell, de com ha caigut en l'oblit el compositor. Ernest Bloch va néixer a Ginebra el 1880. Va començar a estudiar música de petit i va viure a diverses ciutats d'Europa, primer estudiant i després intentant obrir-se camí com a músic, fins que es va traslladar amb la seva família (s'havia casat el 1904) als Estats Units el 1916. Allà va tenir l'èxit que no havia tingut a Europa, va decidir quedar-s'hi i el 1926 s'hi va nacionalitzar. Però s'enyorava de Suïssa. Hi va tornar i s'hi va estar uns deu anys, fins que el 1938, empès per l'antisemitisme i la proximitat de la guerra va tornar definitivament a Amèrica, on va morir el 1959. Bloch va deixar una obra bastant extensa (orquestral, concertant, de cambra, coral...) i per a mi desconeguda [...]
A través de solituds
El cas de Joseph Marx, nascut a Graz (Àustria) el 1882, va ser similar al de tants joves de la seva època, d'èpoques posteriors i, si m'apureu, de la nostra: malgrat que des de petit era evident que estava ben dotat per a la música i amb els anys s'havia confirmat que era un excel·lent pianista i que volia dedicar-s'hi, el seu pare va voler que estudies alguna cosa seriosa i va haver de matricular-se de Dret. Com passava llavors i ara, el jove va ronsejar per les aules fins que va abandonar la carrera per [...]
Comments powered by CComment