Der Knabe und das Immlein és el segon lied de la llarga col·lecció de cinquanta-tres Mörike Lieder. Wolf la va compondre el 22 de febrer de 1888 i tan bon punt la va acabar va escriure a un amic explicant-li entusiasmat que havia fet una nova cançó "divina" (o potser "digna dels deus" o "sublim", no sé ben bé com hauríem de traduir aquest "göttlich" aquí) i "meravellosa"; exactament, va dir: "Ein Götterlied sag'ich Ihnen! ganz göttlich wunderbar! Bei Gott". Fa goig de veure Wolf tan content amb la seva música. Però la cosa no va acabar aquí aquell 22 de febrer: més tard va escriure a un altre amic explicant-li que havia compost una segona cançó i afegia que potser encara en faria una altra. I, efectivament, així va ser. Quin gran dia va tenir Wolf!
Der Knabe und das Immlein és, com diu el nom, un diàleg entre un noi i una abelleta, un d'aquests petits contes encantadors que escrivia Mörike (amb diverses lectures, com sol passar amb els contes). El noi és innocent i està enamorat; l'abella és més aviat mofeta i s'ho passa d'allò més bé burxant el noi. El nexe entre tots dos personatges és la noia de la qual està enamorat el noi, per a ell és inaccessible i l'abella va i ve quan vol a casa seva... Sort que el noi reacciona a l'últim moment: els petons i les abraçades són més dolços que la mel!
El poema té set estrofes. A les dues primeres hi sentim la veu d'un narrador, que ens situa en un entorn rural on sentim l'abelleta feinejant; a la tercera i la setena estrofa parla el noi i a la resta parla l'abella. Musicalment parlant no hi ha pèrdua. Les dues primeres estrofes queden ben caracteritzades per una mateixa melodia; cap al final de la segona Wolf porta la nostra atenció cap a l'abella destacant el verb "summt" (brunzeja), que sona realment com un brunzit, i amb els aguts trinats de la mà dreta del piano. A partir d'aquí, cada cop que parli l'abelleta sentirem també els trinats, per això us deia que no ens podem perdre seguint la cançó. Però hi ha altres trets que identifiquen el noi i l'abella: el noi canta amb notes més greus i més llargues mentre que l'abella ho fa amb notes més agudes i més curtes; a més, les seves frases estan indicades com a una més mica més mogudes a la partitura, això fa que tinguem aquesta sensació de veure-la contínuament en moviment.
La música de Wolf reforça aquest aire de conte que déiem abans i et fa dibuixar un somriure. En un final preciós sentim la veu apassionada d'aquest nano que, davant la impertinència de l'abelleta, sembla disposat a passar a l'acció. Com fan tant sovint els compositors quan apareix aquest mot, Wolf fa encara més dolç el "süßer" del darrer vers, indicant-lo en pianissimo i allargant molt la primera síl·laba respecte les seves veïnes, i emfatitza de manera similar la paraula "Liebliecher" (una altra forma de dir "més dolç"). Finalment, repeteix aquest darrer vers però en forte i tanca la cançó amb un postludi de quatre compassos; fixeu-vos en les indicacions de caràcter que dóna Wolf en aquesta darrera frase: entregat i apassionat, i calmat i molt dolç cap al final.
La setmana passada us deia que m'havia costat de fer la tria de la versió de Die Mainacht per compartir. Aquest cop la versió ja estava triada quan vaig publicar la llista ara fa gairebé un any, és la de Simon Keenlyside (aprofito per enviar-li els meus millors desitjos; espero que es recuperi ben aviat). Amb aquesta tindrem que de les quatre cançons amb poema de Mörike que hem escoltat fins ara tres les haurà cantat Keenlyside; ja us imaginareu que no és una casualitat, parlem d'un cantant que té molta afinitat amb Wolf (de fet, la quarta cançó la va suggerir ell) i l'inclou sovint als seus programes, sobretot les cançons de Mörike i Goethe. I com que cantar-lo, el canta molt però d'enregistrar-lo, l'enregistra molt poc, no és qüestió de deixar-ho passar. Aquí el tenim cantant Der Knabe und das Immlein, acompanyat com gairebé sempre per Malcolm Martineau.
Im Weinberg auf der Höh
Ein Häuslein steht so winde bang;
Hat weder Tür noch Fenster,
Die Weile wird ihm lang.
Und ist der Tag so schwüle,
Sind all verstummt die Vögelein,
Summt an der Sonnenblume
Ein Immlein ganz allein.
Mein Lieb hat einen Garten,
Da steht ein hübsches Immenhaus:
Kommst du daher geflogen?
Schickt sie dich nach mir aus?
O nein, du feiner Knabe,
Es hiess mich niemand Boten gehn;
Dieses Kind weiss nichts von Lieben,
Hat dich noch kaum gesehn.
Was wüssten auch die Mädchen,
Wenn sie kaum aus der Schule sind!
Dein herzallerliebstes Schätzchen
Ist noch ein Mutterkind.
Ich bring ihm Wachs und Honig;
Ade! ich hab ein ganzes Pfund;
Wie wird das Schätzchen lachen,
Ihm wässert schon der Mund—
Ach, wolltest du ihr sagen,
Ich wüsste, was viel süsser ist:
Nichts Lieblichers auf Erden
Als wenn man herzt und küsst!
En una vinya al turó
hi ha una casa que tem el vent
no té porta ni finestres,
i el temps s'hi fa molt llarg.
I el dia és tan xafogós
que tots els ocellets callen,
una abelleta completament sola
brunzeja sobre el girasol.
La meva estimada té un jardí,
on hi ha un bonic rusc:
véns volant des d'allà?
T'envia ella a veure'm?
O, no, distingit jove,
ningú no m'ha enviat com a missatger,
aquesta nena no sap res de l'amor,
amb prou feines si t'ha vist.
Què saben les noies
que amb prou feines han deixat l'escola!
L'estimada del teu cor
està encara emmarada.
Li porto cera i mel;
Adéu siau! Ja en tinc una lliura;
com riurà la teva estimada,
la boca ja se li fa aigua!
Ah, voldries dir-li,
que conec una cosa molt més dolça:
no hi ha res més dolç a la terra
que fer-se abraçades i besades!
Comments powered by CComment