A un casament

El matrimoni desigual - V. Pukirev

"Certament, el Sr. Collins no era ni assenyat ni agradable; la seva companyia resultava irritant i el seu afecte cap a ella devia ser imaginari. Però, així i tot, seria el seu espòs. Sense tenir un bon concepte ni dels homes ni del matrimoni, sempre havia estat el seu objectiu casar-se; era l'única col·locació honorable per a les joves ben educades sense fortuna, i tot i que no era segur que proporcionés la felicitat, sempre seria el recurs més plaent contra la necessitat. Aquesta era el recurs que acabava d'aconseguir; als vint-i-set anys i sense haver estat mai bonica, no era pas poca sort."

La primera vegada que vaig llegir Orgull i prejudici, d'adolescent, aquestes línies em van impressionar, i les vaig copiar a una llibreta que ves a saber on para. Les trobem al capítol 22 del llibre, tot just després que Charlotte Lucas hagi acceptat casar-se amb William Collins, un home estúpid i pompós que té, però, una gran virtut: és l'hereu de Longbourn House, la propietat on viu (i de la qual viu) la família Bennet, la protagonista de la novel·la. Llegint aquest capítol em compadia de la pobra Charlotte, condemnada no només a viure amb, sinó al servei de, algú tan insofrible, i em sobtava la seva fredor en acceptar-ho.

Vaig entendre amb el temps que no era fredor sinó sentit pràctic; havia de casar-se, i el temps se li acabava. Si no hagués aconseguit in extremis que el Sr. Collins li demanés la mà, les seves opcions, un cop acceptat el fracàs, haurien estat poques: o bé aconseguia una feina com a institutriu o com a senyora de companyia (és a dir, es posava a servir) o bé continuava depenent del pare fins que aquest morís i passés a dependre d'un germà (i, a la pràctica, es posava a servir la seva cunyada). Si més no, si es casava hauria triomfat a la vida, tindria la seva pròpia casa i una mica més d'independència. Amb el temps, vaig entendre també que la llibertat que les dones tenim ara per casar-nos o no, i per triar lliurement amb qui (si més no, en el nostre context europeu), és un luxe recent.

Com que el lied, com a gènere, és un reflex de la vida, no hi falten les cançons amb núvies desgraciades. Segurament la cançó més coneguda amb una núvia plorosa és Auf einer Burg, del Liederkreis, op. 39 de Schumann. Ens en va parlar en Miquel Carbonell, alumne llavors del màster en lied de l'ESMUC; el Miquel ens deia que no li quedava clar si ella plorava de felicitat o de pena, i em va cridar l'atenció, perquè, per a mi, sempre ha plorat de pena (o de por, o per la incertesa…). No sé si teniu una opinió formada al respecte que vulgueu compartir.

El lied que escoltarem aquesta setmana, Bei einer Trauung [A un casament] ens parla d'un enllaç que, aquí no hi ha dubtes, és un desastre. El poema és d'Eduard Mörike, i es va publicar el 1838, en el seu primer recull de poemes. Llavors feia dotze anys que era un pastor luterà, i quatre que exercia a la mateixa parròquia, després d'haver passat per unes quantes sense acabar d'establir-se. No parlava per experiència, encara no s'havia casat, però en aquells anys devia beneir un munt de casaments, i és inevitable pensar que algunes d'aquelles cerimònies li inspiressin aquests versos.

El poema ens parla del casament d'algú important, ja que hi assisteixen nobles. Al segon vers em crida l'atenció el verb que Mörike va servir per “casar”, que no és “trauen” sinó “copulieren”, una forma avui arcaica i, segons el diccionari Duden, pròpia del vocabulari legal. És a dir, el poeta ens ho presenta tot amb molta pompa.

El primer tret humorístic el trobem en un joc de paraules d'aquells intraduïbles. En alemany existeix l'expressió “der Himmel hängt voller Geigen”, que literalment seria “el cel és ple de violins”, i seria equivalent al nostre “sentir-se al setè cel”; buscant altres punts en comú, nosaltres també parlem de “música de violins”, ni que sigui irònicament, quan ens referim a moments tendres i feliços. Doncs bé, Mörike substitueix a l'expressió “Himmel” [cel] per “Orgel” [orgue], per dir a continuació que el cel no és ple de res. Per més que l'organista s'hi escarrassi.

Llavors el poeta ens diu, a la segona estrofa, que ens fixem en la núvia, que plora amargament; fins i tot el nuvi fa mala cara! Tot plegat és una caricatura, perquè si dos nobles s'estan casant a desgrat, mantenen la compostura; com a molt, llisca alguna llàgrima per la galta de la núvia. El que Mörike ens deixa clar, i prou que li devia pesar trobar-s'hi com a pastor, és que no hi ha amor a la parella. Quina vida en comú els espera?

Hugo Wolf va incloure aquest poema en els Mörike-Lieder, Bei der Trauung n'és el número 51. No parlava tampoc per experiència, no es va casar mai, però era un bon observador. L'humor dels versos queda recollit a la música i també a les indicacions a la partitura, “Langsam und mit Humor”. El que sentim és gairebé una marxa fúnebre; escoltant la cançó sense conèixer-ne el text, ningú no diria que anem a casori.

Els intèrprets poden accentuar l'escena tan absurda i fer-nos riure amb la paròdia, o poden incidir més en el vessant més trist de la història, com la versió que he triat. És una interpretació agredolça que ens remet més que no pas altres a la bonhomia de Mörike, que solia ser comprensiu amb les febleses humanes, i a la tendresa de Wolf, que sempre sabia ser a prop dels seus personatges (una mica com Mozart, per insuportables que fossin els personatges). Espero que us agradi aquesta versió, la d'Olaf Bär i Geoffrey Parsons. Si us ve de gust una interpretació més humorística (fins i tot sarcàstica), proveu amb la de Wolfgang Holzmair i Imogen Cooper.

Bei einer Trauung