Entrevista amb Simon Keenlyside

LA En els seus recitals, quan canta Schubert, sembla diferent de quan canta qualsevol altre compositor. És només la meva impressió o les cançons de Schubert són realment diferents per a vostè?

SK Schubert sempre és especial, és el vèrtex de la piràmide, el més gran compositor de cançó clàssica que hi ha hagut mai; per descomptat, ningú no discutiria això. Sí, penso que tens raó; en els recitals, quan faig una propina sovint canto Schubert i ara estava pensant que sovint dic que em sento com si arribés a casa. Schubert em dóna un plaer indescriptible, el llenguatge musical és tan variat que amb prou feines es podria descriure, el rang dramàtic tan gran.. Gairebé tot el que passa a la teva vida és a les seves cançons.

L'estimo més que a qualsevol altre. Però si parlem d'Hugo Wolf, per exemple... Quan sóc al món d'Hugo Wolf no podria ser més feliç. És tan bonic tenir Brahms, Schubert, Wolf, Ravel, Debussy, Duparc... Quina alegria formar part d'això! Però Schubert és segurament el més especial per a mi.

LA El seu repertori de cançons de Schubert és molt ampli, pero no acostuma a cantar els seus cicles. Quin és el motiu?

SK No crec que canti mai Die schöne Müllerin, per a mi el protagonista del cicle és una persona jove i em va fer mandra aprendre'l quan començava. Són cinc estrofes en cada cançó, quan penso en tot el que he fet, hagués pogut aprendre-me'l... Però no, crec que ja no ho faré.

S'ha de respectar el que et demanen les agències de concerts. Presentes un programa, però hi ha cicles tan populars, Winterreise, per exemple, que els agents sovint et diuen que no pots fer-lo perquè algú altre l'acaba de fer. Sempre he pensat que no hi ha necessitat d'insistir amb Winterreise quan tens sis-centes cançons fantàstiques, perquè no senzillament gaudir fent nous programes? Si haig de triar, trio les cançons. Però, de fet, en els propers dos anys faré Winterreise amb Emmanuel Ax, molts, més d'una dotzena, i hem hagut de dir no a molts més.

Però no em sento tan implicat amb els cicles com amb el compositor; m'estimo el Winterreise però m'estimo tot Schubert.

LA Hi ha cap possibilitat que enregistri el Winterreise? Potser un enregistrament en viu?

SK No m'agraden gens els enregistraments, els enregistraments en viu tampoc. Poden ser frustrants; per una banda vols poder tenir les decisions i no tenir l'enginyer trastejant al teu voltant, per altra banda rarament són, en la meva opinió, prou bons.

Segurament ho enregistraré, perquè m'agrada Winterreise. Volia il·lustrar-lo també. No totes les cançons sinó com en un llibre de Dickens, en set-centes pàgines tens una il·lustració cada cent. Crec que faré això.

LA Hem tingut un petit debat al blog sobre una cançó que crec que no és al seu repertori, Sei mir gegrüßt; per a vostè, és una cançó feliç o trista?

SK Adoro aquesta cançó però no l'he cantada mai en públic. La meva primera reacció és dir que és feliç, però la vida no és així, no és feliç o trista, i Schubert és el més gran dels genis i devia comprendre això immediatament. La gran bellesa de la vida és que és feliç i trista alhora i aquesta és òbviament la resposta per aquesta cançó.

Recordo estar assegut escoltant una peça de Wynton Marsalis i un amic va venir i em va dir: perquè has posat aquesta música tan trista? Però per a mi no era en absolut trista, em transmetia bellesa. Ahir escoltava Pau Casals tocant Bach, molta gent diria que era música trista però no hi estic d'acord; em proporcionava bellesa, em proporcionava felicitat, i una component d'aquesta bellesa és una certa dosi d'introspecció, una certa dosi de malenconia; no és el Mozart més feliç però és vida, que ho és tot, i això és Sei mir gegrüßt per a mi.

LA De Schubert a Eisler. Vostè i Malcolm Martineau interpretaran cançons de Hanns Eisler a Viena el desembre. Què ens podria explicar sobre aquestes cançons?

SK Perquè canto Eisler? Estava mirant de fer un programa per a un concert a Viena i a Londres que inclogués cançons de Britten, perquè és el seu aniversari i part de la seva música és molt important per a mi. Havia inclós les cançons de Britten sobre Blake, que m'encanten; a ningú no li agraden, passa una mica com amb Wozzeck, però és una música gran i romandrà per sempre, els poemes de Blake tenen tantes veritats belles i cristal·lines... "Veure un món en un gra de sorra / i el cel en una flor silvestre / tenir l'infinit al palmell de la mà / i l'eternitat en una hora". És un conjunt d'imatges tan precís...

I em vaig recordar de Brecht, vaig trobar el mateix tipus de sentiments en les seves cançons sobre la guerra, i em va semblar que era una mena de mirall del que Blake feia, i Eisler va compondre sobre Brecht, de manera que va ser Brecht qui de fet em va portar a Eisler.

Volia fer les cançons d'Eister però no volia presentar el Hollywood Songbook perquè ho trobo avorrit, no m'agrada gens, i no crec que el públic pugui passar-se la tarda escoltant Eisler. El que volia fer, el que crec que faré, es variar el ritme de la vetllada. En les partitures de Britten, com en la de Wozzeck, hi diu: "parlat, quasi-parlat, mig parlat, més cantat, totalment cantat..." Vaig pensar que faria això al meu concert, podria mesclar les cançons de forma que pugui parlar, pugui fer que el piano comenci a tocar, de forma que deixes el camí que estàs cantant i cantes alguna cosa diferent, algunes de les cançons són gairebé parlades. A Viena ho faré en alemany, per a Londres he triat dues cançons escrites en anglès.

En resum, va ser perquè William Blake s'estava fixant en temes molt difícils sense jutjar-los quan diu: mira aquesta prostituta, mira Londres, mira aquest escura-xemeneies... I Brecht fa el mateix, en aquestes cançons d'Eisler hi ha temes similars, vaig trobar grans afinitats entre tots dos. Per això vaig triar les cançons, no perquè m'agradessin particularment, tot i que algunes m'agraden. Pero serà breu, no vull posar-me a prova, ni al públic, amb massa cançons.

LA A totes les entrades del blog escoltem una cançó. Seria tan amable de triar-ne una per il·lustrar aquesta entrevista?

SK És curiós, quan repasso les cançons que he triat pels meus programes em porten records de la meva vida durant aquell temps. No sempre, perquè si estic fent Winterreise no és el cas però sovint, molt sovint, trio una cançó perquè, per exemple, sóc a Salzburg caminant per la muntanya i se m'acut alguna cosa, o estic sol i estic enyorat... Molts cops.

Quan van néixer els meus fills volia preparar Storchenbotschaft, de Wolf, perquè volia donar-los la benvinguda, però no ho vaig fer, estava massa ocupat i massa cansat amb els dos nens. A la tardor faré un recital amb Bryn [Terfel] a Londres i crec que la cantaré llavors; ahir era a Còrdova amb els nens i vaig veure les cigonyes i vaig recordar la cançó.

És sobre un pastor, que somia en una muntanya solitària; no es canviaria ni pel rei (i així és com em sento jo amb la meva feina i la meva vida) i un parell de cigonyes el visiten. I ell els pregunta: "de què es tracta? No és... no és un nen, oi? I perquè sou dos? No són... no són bessons?!" M'agrada la cançó, es divertida; no és profunda, només divertida.

Storchenbotschaft (El missatge de les cigonyes) és el no. 48 dels Mörike Lieder de Hugo Wolf; l'escoltarem interpretat per Heinrich Schlusnuss, un dels barítons que Simon Keenlyside va esmentar com un dels seus cantants de referència. Acompanya Schlusnuss el pianista Sebastian Peschko.