El primer en fer servir la paraula doppelgänger va ser l'escriptor Jean Paul, a la seva novel·la Siebenkäs, l'any 1796; la figura existia des de temps molt remots en diferents cultures i lleugeres variants, però va ser una imatge recurrent durant el Romanticisme. De vegades, el doppelgänger és el desdoblament d'una persona, que ens acaba mostrant a través d'aquest doble el pitjor que duu a dins. Robert Louis Stevenson, el nostre poeta de la setmana passada, ens presenta un doppelgänger en una de les seves novel·les més conegudes, El cas misteriós de Dr. Jekyll i Mr. Hyde; Oscar Wilde, a qui també vam escoltar fa un temps, és l'autor d'una altra novel·la que tracta el tema, El retrat de Dorian Gray. Totes dues obres, sinistres, gairebé (o sense gairebé) terrorífiques, desenvolupen la idea de la dualitat de la naturalesa humana.
Benvolguts, aquesta setmana tanquem el mes d'agost (espero que molts encara feu vacances!) i la temporada 2016-2017. Altres anys arribàvem fins aquí amb les entrades estiuenques dedicades a la Schubertíada a Vilabertran, però enguany el calendari ens ho ha posat complicat; llavors, pensant què podria publicar que fos lleuger com se suposa que ha de ser l'estiu, vaig recordar unes quantes coses que tenia guardades i podia compartir amb vosaltres.
El rei i el botxí esperen a la porta de la catedral que acabi el casament de la filla del rei amb el cavaller Olaf per executar el nuvi. El cavaller, amb un somriure als llavis, demana al rei que li concedeixi una mica més de temps, fins a la mitjanit; vol celebrar les seves noces. Passen les hores; el cavaller beu l'última copa i balla per últim cop amb la seva muller, mentre el botxí espera a la porta. I arriba la mitjanit.
A escola ens explicaven que el Rin era un dels rius més llargs d'Europa, que la travessava des dels Alps fins al mar del Nord, que va ser una de les rutes comercials més importants ja des de l'imperi romà, que feia frontera entre aquest estat i aquell altre i passava per aquí i per allà; la meva capacitat per oblidar els mapes només és comparable a la d'oblidar dinasties i les seves dates. El que no ens explicaven, perquè això si ho recordaria, és que va ser un dels símbols del Romanticisme. Ho tenia tot per ser-ho: les seves muntanyes, valls, gorges, boscos i boires eren aquella natura autèntica i inaccessible tan desitjada. Els seus castells en ruïnes evocaven el passat, aquell temps dels herois medievals. No hi faltaven tampoc les llegendes vinculades a punts concrets del riu, com la de la Loreley o la de Heinrich i Konrad, els germans enemistats per amor. En definitiva, el Rin, especialment [...]
Cançó de la setmana: Der Asra (A. Rubinstein) - B. Appl, J. Baillieu
Els símptomes de la baritonofília són clars. Pateixes de baritonofília quan et diuen La dama de piques i penses en el príncep Ieletvski, La ciutat morta i penses en Pierrot, fins i tot penses en Riccardo quan et parlen d'I Puritani; quan et diuen que un tenor farà de Pelléas arrufes el nas i rebatejaries Don Carlo per dir-li Posa. Si us reconeixeu en els símptomes, sapigueu que és un transtorn relativament freqüent (no tant com la tenoritis i la sopranitis, però) i no és greu. Només cal acceptar-lo. I gaudir-ne. I donar novament gràcies a Mozart, aquest cop pels seus Don Giovanni, Leporello, comte d'Almaviva, Figaro, Guglielmo, Papageno i resta de la tropa.
Si veieu un títol amb cinc xifres ja sabeu que celebrem el nostre aniversari, oi? Doncs sí, aquest blog acaba de fer quatre anys! I n'estic molt cofoia, quatre anys a la xarxa és molt de temps. Moltes gràcies a tots, estimats lectors! Gràcies per llegir i per comentar, ja sigui aquí, per correu, a les xarxes socials o fent una cervesa. Avui repassarem l'any i les xifres, us comentaré algunes novetats al web, us parlaré d'una nova sèrie d'entrades i us presentaré una joia de cançó, preferida entre les preferides.
Ja som a finals de juliol i portem molt de temps suportant la calor i aquestes nits xafogoses i de poc dormir. Per tant... és temps de cabòries! Les cabòries d'avui surten de converses amb els meus amics, que em donen peu a parlar sobre un tema que apareix per aquí de tant en tant: perquè ens agrada el que ens agrada. 
Com us comentava ahir aquesta setmana he endarrerit un dia la publicació de l'entrada del blog; el motiu és que avui dijous s'ha presentat la Schubertíada a Vilabertran 2015, la 23ena edició del festival. Aquí teniu un repàs de la programació, centrat sobretot en el que més ens interessa aquí, el els recitals de lied. Ja us avançó que tindrem Matthias Goerne, és clar, però també, i per primer cop, Measha Brueggergosman, Luca Pisaroni, Sarah Connolly i Dorothea Röschmann. A més, hi haurà el concert debut d'Oddur Jonsson. Som-hi?
¿Cómo abordar una presentación de Dichterliebe, el gran ciclo de Robert Schumann? Podríamos empezar por contar que fue compuesto en una semana, entre el 24 y el 31 de mayo de 1840, justo después de acabar Schumann su Liederkreis sobre poemas de Eichendorff; podríamos hablar de los veinte poemas del Lyrisches Intermezzo de Heinrich Heine que Schumann eligió para articular una historia con principio y fin; decir que Heine reflejó en esos poemas su amor frustrado por su prima Amalie o hablar de cómo se conocieron Schumann y Heine en 1828. Podríamos hablar también, una por una, de las dieciséis canciones que finalmente formaron el ciclo [...]
Richard Wagner va ser compositor de Lieder en els seus anys juvenils amb les seves 
Una altra entrada extraordinària, avui per sumar-nos a la iniciativa aPARAULA’m, que ens proposa que apadrinem un mot per celebrar l’Any de la paraula viva i commemorar el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. La proposta ens demana concretament que el 9 de maig publiquem un escrit als nostres blogs parlant de la nostra paraula apadrinada.
La meva amiga M. diu que en un recital de lied et trobes amb un senyor al piano i un cantant vestit de pingüí que canta cançons sobre pastorets, llacs, rius, rams de flors amb llaçades i altres cursileries amb cara de circumstàncies i alçant-se de puntetes. La meva amiga M. està carregada de raó.
