Liederabend - Schubert Lied - Der Doppelgänger

Not to be reproduced - R. Magritte

El primer en fer servir la paraula doppelgänger va ser l'escriptor Jean Paul, a la seva novel·la Siebenkäs, l'any 1796; la figura existia des de temps molt remots en diferents cultures i lleugeres variants, però va ser una imatge recurrent durant el Romanticisme. De vegades, el doppelgänger és el desdoblament d'una persona, que ens acaba mostrant a través d'aquest doble el pitjor que duu a dins. Robert Louis Stevenson, el nostre poeta de la setmana passada, ens presenta un doppelgänger en una de les seves novel·les més conegudes, El cas misteriós de Dr. Jekyll i Mr. Hyde; Oscar Wilde, a qui també vam escoltar fa un temps, és l'autor d'una altra novel·la que tracta el tema, El retrat de Dorian Gray. Totes dues obres, sinistres, gairebé (o sense gairebé) terrorífiques, desenvolupen la idea de la dualitat de la naturalesa humana.

En altres casos, el doppelgänger és el doble d'una persona viva, una aparició, portadora habitualment de males notícies, sovint l'anunci de la pròpia mort. Si vau seguir la sèrie d'entrades sobre Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister, potser recordareu que un dels personatges de la novel·la, el comte, creia veure el seu doble a les seves estances i això l'aterria perquè ho interpretava com l'anunci de la seva mort. El mateix Goethe va admetre haver vist el seu doppelgänger i també Percy Shelley el va veure uns dies abans de morir.

Heinrich Heine parla d'un doppelgänger en un dels poemes del seu recull Die Heimkehr, publicat el 1826, que gràcies a Schubert es va convertir, dos anys després, en un dels lieder més cèlebres (i més impressionants) de la història. Sentint-lo (de fet, sentint els altres cinc lieder amb poema de Heine del Schwanengesang), només podem lamentar-nos que no tingués temps de compondre'm més. Se suposa que sempre hauríem de llegir-ne el poema abans d'escoltar una cançó, però en aquest cas us ho recomano especialment.

El poema és molt concís, en només dotze versos explica moltes coses, i Schubert és tan concís com el poeta quan escriu la seva música. L'acompanyament de Der Doppelgänger es limita pràcticament a quatre acords que es repeteixen lentament. Fixeu-vos-hi al començament, abans que entri la veu; podrien ser tocs de campana. Només sentirem una altra figura al piano, a la primera estrofa, després del segon vers i del quart, un eco de les darreres paraules: mein Schatz i selben Platz. La veu tampoc té frases àmplies, pràcticament declama. Només s'enlaira en tres moments: amb la paraula Schmerzengewalt (violent dolor) a la segona estrofa, sobre manche Nacht (tantes nits) a la tercera i, sobretot, al final de la segona estrofa, quan s'adona que la figura que veu és ell mateix (meine eig'ne Gestalt). Impossible no sentir el pànic a la seva veu! És un lied auster, introspectiu, sense més notes que les estrictament imprescindibles, només un recitatiu que es recolza en els acords repetits. I, alhora, és un dels lieder més dramàtics. La seva concepció musical és tan moderna que anticipa Hugo Wolf, s'hi avança seixanta anys!

Si us suggeria de llegir el poema abans d'escoltar la cançó és perquè em fa la sensació que Schubert va amb la seva música més enllà del que va Heine amb les seves paraules; és tan opressiva que normalment, quan s'interpreta en un recital, li segueix un llarg silenci. Avui mateix tindrem ocasió de viure-ho a L'Auditori, perquè Der Doppelgänger és un dels lieder que interpretaran Ilker Arcayürek i Simon Lepper en el primer recital del cicle Schubert Lied. En qualsevol circumstància, un cicle a Barcelona dedicat íntegrament a Schubert em faria molta il·lusió, però aquest projecte l'estic seguint des que va sorgir la idea de fer-lo, hi he col·laborat i avui començarem a veure'n els resultats, així que més enllà de fer-me il·lusió, estic nerviosa i feliç. I tal i com estan les coses, qualsevol petita dosi de felicitat és més que benvinguda.

El programa que interpretaran Arcayürek i Lepper és el mateix que va cantar el tenor amb Wolfram Rieger a Vilabertran, així que si voleu repassar-ne el programa podeu recuperar l'entrada que hi vaig dedicar llavors. Aquí l'escoltarem, acompanyat per Fiona Pollak, en la final del Concurs Internacional de Lied de l'Hugo Wolf-Akademie de Stuttgart l'any passat; hi van guanyar el primer premi. Enllaço el vídeo directament a Der Doppelgänger, però si us quedeu amb ganes de més música, hi ha quatre lieder més abans i dos després.

Der Doppelgänger

Still ist die Nacht, es ruhen die Gassen,
In diesem Hause wohnte mein Schatz;
Sie hat schon längst die Stadt verlassen,
Doch steht noch das Haus auf demselben Platz.

Da steht auch ein Mensch und starrt in die Höhe
Und ringt die Hände vor Schmerzensgewalt;
Mir graust es, wenn ich sein Antlitz sehe –
Der Mond zeigt mir meine eigne Gestalt.

Du Doppelgänger, du bleicher Geselle!
Was äffst du nach mein Liebesleid,
Das mich gequält auf dieser Stelle
So manche Nacht, in alter Zeit?

La nit és calmada, els carrerons tranquils,
en aquesta casa vivia el meu tresor;
ella fa temps que marxà de la ciutat,
però la casa encara és al mateix lloc.

Hi ha també un home que mira enlaire
i, de violent dolor, retorça les mans;
m’horroritzo quan veig el seu rostre –
la lluna em mostra la meva pròpia figura.

Tu, doble meu, tu pàl·lid company!
Per què fas escarni de les penes d’amor
que tantes nits em turmentaren
en aquest lloc, en temps passats?

(traducció de Salvador Pila)