Heine, Heinrich

 

Benvolguts, aquesta setmana tanquem el mes d'agost (espero que molts encara feu vacances!) i la temporada 2016-2017. Altres anys arribàvem fins aquí amb les entrades estiuenques dedicades a la Schubertíada a Vilabertran, però enguany el calendari ens ho ha posat complicat; llavors, pensant què podria publicar que fos lleuger com se suposa que ha de ser l'estiu, vaig recordar unes quantes coses que tenia guardades i podia compartir amb vosaltres.

 

El rei i el botxí esperen a la porta de la catedral que acabi el casament de la filla del rei amb el cavaller Olaf per executar el nuvi. El cavaller, amb un somriure als llavis, demana al rei que li concedeixi una mica més de temps, fins a la mitjanit; vol celebrar les seves noces. Passen les hores; el cavaller beu l'última copa i balla per últim cop amb la seva muller, mentre el botxí espera a la porta. I arriba la mitjanit.

Aquesta història esgarrifosa l'explica Heinrich Heine en la seva balada Ritter Olaf, escrita el 1839. Com altres dues balades anteriors, Erlkönig, de Goethe (1772) i Erlkönigs Tochter, de Herder (1778), probablement s'inspira ni que sigui vagament en una antiga llegenda escandinava; com veiem, aquestes llegendes van ser una [...]

 

A escola ens explicaven que el Rin era un dels rius més llargs d'Europa, que la travessava des dels Alps fins al mar del Nord, que va ser una de les rutes comercials més importants ja des de l'imperi romà, que feia frontera entre aquest estat i aquell altre i passava per aquí i per allà; la meva capacitat per oblidar els mapes només és comparable a la d'oblidar dinasties i les seves dates. El que no ens explicaven, perquè això si ho recordaria, és que va ser un dels símbols del Romanticisme. Ho tenia tot per ser-ho: les seves muntanyes, valls, gorges, boscos i boires eren aquella natura autèntica i inaccessible tan desitjada. Els seus castells en ruïnes evocaven el passat, aquell temps dels herois medievals. No hi faltaven tampoc les llegendes vinculades a punts concrets del riu, com la de la Loreley o la de Heinrich i Konrad, els germans enemistats per amor. En definitiva, el Rin, especialment [...]

 

 

Darrera entrada de l'abecedari de Liederabend abans que acabi la temporada, amb D de Dichterliebe. En realitat va anar de poc que no fos C de cicle, però llavors no hagués pogut ser C de contemporani; això de l'abecedari té molt de trencaclosques. Llavors vaig pensar que només havia de triar un cicle com a representant de tota la resta. Podria haver triat W de Winterreise però la W la tenia ocupada amb... Bé, la W ja estava ocupada. I, com us deia l'últim cop que en vaig parlar, Dichterliebe m'agrada amb deliri. Crec que no hi ha cap altre cicle que hagi escoltat tant, amb tanta golafreria; de vegades m'estic d'escoltar-lo perquè sé que si m'hi poso podria obrir un altre període de Dichterliebedependència. Que per què m'agrada tant? Aquí us en dono cinc motius, n'hi ha molts més....

 

Si veieu un títol amb cinc xifres ja sabeu que celebrem el nostre aniversari, oi? Doncs sí, aquest blog acaba de fer quatre anys! I n'estic molt cofoia, quatre anys a la xarxa és molt de temps. Moltes gràcies a tots, estimats lectors! Gràcies per llegir i per comentar, ja sigui aquí, per correu, a les xarxes socials o fent una cervesa. Avui repassarem l'any i les xifres, us comentaré algunes novetats al web, us parlaré d'una nova sèrie d'entrades i us presentaré una joia de cançó, preferida entre les preferides.

 

Ja som a finals de juliol i portem molt de temps suportant la calor i aquestes nits xafogoses i de poc dormir. Per tant... és temps de cabòries! Les cabòries d'avui surten de converses amb els meus amics, que em donen peu a parlar sobre un tema que apareix per aquí de tant en tant: perquè ens agrada el que ens agrada.

Tot va començar amb una conversa amb el meu amic J. Obro parèntesi: tots els amics esmentats en aquesta entrada tenen un llarg recorregut com a aficionats a la música, sobretot a l'òpera, i estan molt acostumats a analitzar i compartir els seus gustos i disgustos; com a ratetes de laboratori són perfectes. Tanco parèntesi. El meu amic J. em deia que li havia agradat molt un enregistrament de Josef Schmidt cantant Ständchen [...]

 

"Barbara" és un relat de Joseph Roth la protagonista del qual és una dona que queda vídua molt jove i amb un nadó. A partir de llavors es dedica en cos i ànima a pujar el nen i donar-li una bona educació. Hi sacrifica l'amor de la seva vida, el Peter; hi sacrifica també la salut, literalment es mata a treballar. Tot debades, perquè el nen es converteix en un jove egoista i gandul, incapaç de mostrar-hi el més mínim afecte. Quan Barbara mor ell és a la cambra però ella mor sola, només acompanyada pel record del Peter. Us parlo d'aquest relat perquè quan el llegia em va venir al cap el darrer vers d'una cançó de Hanns Eisler: "verfehlte Liebe, verfehltes Leben", que podem traduir com "malaguanyat amor, malaguanyada vida".

¿Cómo abordar una presentación de Dichterliebe, el gran ciclo de Robert Schumann? Podríamos empezar por contar que fue compuesto en una semana, entre el 24 y el 31 de mayo de 1840, justo después de acabar Schumann su Liederkreis sobre poemas de Eichendorff; podríamos hablar de los veinte poemas del Lyrisches Intermezzo de Heinrich Heine que Schumann eligió para articular una historia con principio y fin; decir que Heine reflejó en esos poemas su amor frustrado por su prima Amalie o hablar de cómo se conocieron Schumann y Heine en 1828. Podríamos hablar también, una por una, de las dieciséis canciones que finalmente formaron el ciclo [...]

 

Richard Wagner va ser compositor de Lieder en els seus anys juvenils amb les seves Set composicions sobre el Faust de Goethe o Der Tannenbaum (L'avet). Uns anys després, en la primera estada de Wagner a París (1839-1842), Wagner va compondre un grapat de cançons en francès, de la qual destaca una, potser el millor Lied de Wagner, al marge, clar, dels Wesendonk-Lieder.

En aquests anys, Wagner va conèixer personalment una de les majors glòries de la literatura alemanya de tots els temps, el poeta Heinrich Heine. La influència de Heine va ser decisiva en les primeres òperes autènticament wagnerianes, L'holandès errant i Tannhäuser[...]

 

Amb aquestes paraules, Im wunderschönen Monat Mai (En el magnífic mes de maig) comença el cicle de cançons més conegut de Schumann i un dels més cantats en els recitals, Dichterliebe (Amors de poeta).

És també un dels pocs cicles de Schumann que explica una història, la d'algú que s'enamora d'una noia que es casa amb algú altre; la mateixa història que trobem a Die schöne Müllerin (La bella molinera), de Schubert. En tots dos casos compartim primer la il·lusió del noi i després el seu desencís i el seu dolor però els camins paral·lels acaben aquí; mentre el protagonista de Die schöne Müllerin acaba adormint-se al rierol, el de Dichterliebe supera la pèrdua i el que acaba al riu són el seu amor i el seu penar.

 

La meva amiga M. diu que en un recital de lied et trobes amb un senyor al piano i un cantant vestit de pingüí que canta cançons sobre pastorets, llacs, rius, rams de flors amb llaçades i altres cursileries amb cara de circumstàncies i alçant-se de puntetes. La meva amiga M. està carregada de raó.

 

Si aquest mateix cantant sortís a l'escenari a cantar òpera seria molt diferent. Aniria caracteritzat per representar un personatge, hi hauria altres cantants amb ell i l'orquestra i el director a la fossa; formaria part d'una narració, ens explicaria la seva part de la història.