Schubert Lied - Die Stadt

Ciutat a la sortida de la lluna - C.D. Friedrich

 

Per què us deia fa dues setmanes que Die Stadt ens pot donar una pista de la música que ens hem perdut amb la mort prematura de Schubert? Llavors us vaig dir que era una cançó estranya i fascinant, només això. Ni tan sols el poeta, Heine, o els intèrprets, Thomas Quasthoff i Justus Zeyen. Aquell article ja era prou llarg com per afegir-hi encara un parell de paràgrafs més i vaig prendre'n nota per parlar-ne avui.

Quan es parla del que Franz Grillparzer va anomenar les "més belles esperances" de Schubert, la música que no va poder escriure, se sol fer referència a la modernitat d'algunes de les obres que va escriure en el seu darrer any, com les tres sonates per a piano o les cançons de Heine. Hi podem afegir d'altres escrites abans, que anticipen algunes dècades a músics com Richard Wagner; seria el cas de dos lieder que encara no hem escoltat, Dass sie hier gewesen i Auflösung. Però Die Stadt és moderna en un sentit molt més ampli; a les seves notes a l'edició completa dels lieder de Schubert, Graham Johnson diu que la seva música "és tan minimalista que gairebé podria ser una ària d'una òpera imaginària de John Adams anomenada Heine in Hamburg" (tant de bo Adams recollís la idea!). Aquesta és, al meu parer, la clau de Die Stadt: la seva modernitat gairebé dos-cents anys després.

Segurament, el mateix podríem dir dels sis lieder que Schubert va compondre amb poemes de Heine, tots diferents en la seva originalitat. No fa gaire us parlava d'un d'ells, Der Doppelgänger, i el meu comentari (que no és gens original) anava en aquesta mateixa línia, us deia que anticipava Hugo Wolf en més de seixanta anys. Der Doppelgänger i Die Stadt comparteixen el tema, el dolor de la separació (de fet, l'absència és un dels motius de l'Schwanengesang) i comparteixen també l'economia de mitjans. En aquest cas, Heine desplaça l'atenció cap a l'exterior, cap a la ciutat, una ciutat que el rebutja (en realitat és una dona qui el rebutja, però així funcionen les projeccions). És també una ciutat industrial, molt diferent de la Viena que Schubert coneixia (recordem que Schubert i Heine tenien la mateixa edat i aquests poemes es van publicar el 1826).

El piano, ho sento molt, cantants, és el protagonista de la cançó; ho són tant les obsessives octaves de la mà esquerra com l'inquietant arpegi de la mà dreta, que acaba esdevenint també obsessiu a còpia de repeticions. Els sentirem al preludi; després, a la segona estrofa, quan ens situem a la barca (són el vent fred i humit que ens colpeja i ens fa esgarrifar?) i novament al final. Es repeteixen tantes vegades (si compteu els arpegis, us n'haurien de sortir disset) que no ens els podem treure del cap en molta estona. I no us penseu que entremig el piano ens permetrà relaxar-nos. La veu és pràcticament un recitatiu a la primera estrofa, indicada com a leise (en veu baixa) en contrast amb el stark (fort) de la tercera, que per altra banda manté una forma molt similar; només hi ha moviment a la veu a la segona estrofa, és a dir, a la barca. Sumant-ho tot, és una cançó tan glaçada i opressiva com tantes de Winterreise.

Vaig voler esperar dues setmanes per parlar de Die Stadt després de presentar-la tan breument perquè serà un dels lieder que interpretaran el baríton Samuel Hasselhorn i la pianista Renate Rohlfing en el segon recital del cicle Schubert Lied, el proper dimecres 20 de desembre. En total, faran set dels lieder de l'Schwanengesang (avantatges dels cicles no-cicles, que es poden fer a trossets sense problemes). El programa és preciós, us enllaço a continuació els lieder que ja hem escoltat aquí, per si voleu repassar-los:

Com que fa dues setmanes ja vam escoltar un enregistrament modern (és a dir, amb bona qualitat tècnica), avui em permeto de compartir una versió que m'encanta però que té no té la millor qualitat de so, tot i que per ser un enregistrament de 1948 no està gens malament. Escoltem Heinrich Schlusnus i Sebastian Pechsko interpretant Die Stadt?