Malaguanyat amor, malaguanyada vida

Interior, Strandgade, 30 - V. Hammershoi

 

"Barbara" és un relat de Joseph Roth la protagonista del qual és una dona que queda vídua molt jove i amb un nadó. A partir de llavors es dedica en cos i ànima a pujar el nen i donar-li una bona educació. Hi sacrifica l'amor de la seva vida, el Peter; hi sacrifica també la salut, literalment es mata a treballar. Tot debades, perquè el nen es converteix en un jove egoista i gandul, incapaç de mostrar-hi el més mínim afecte. Quan Barbara mor ell és a la cambra però ella mor sola, només acompanyada pel record del Peter. Us parlo d'aquest relat perquè quan el llegia em va venir al cap el darrer vers d'una cançó de Hanns Eisler: "verfehlte Liebe, verfehltes Leben", que podem traduir com "malaguanyat amor, malaguanyada vida".

Aquesta cançó, Verfehlte Liebe, està inclosa al cicle Sieben Lieder über die Liebe, del 1954, i l'autor del poema és Heinrich Heine. D'entrada ens pot sobtar trobar-nos aquest nom en l'obra de Eisler, tan compromés amb el seu temps, però les circumstàncies de Heine no són tan diferents a les d'Eisler o a les de Brecht, el seu poeta de capçalera, tot i que va viure cent anys abans que ells. Heine era de família jueva, socialista (amic de Karl Marx) i va viure a l'exili els darrers vint-i-cinc anys de la seva vida. Les seves obres, part de les quals ja havien estat prohibides a la seva època, es van tornar a prohibir durant el règim nazi i una frase seva va esdevenir un símbol de la crema de llibres de maig del 1933: "On es cremen llibres s'acaba cremant també persones" (Dort, wo man Bücher verbrennt, verbrennt man am Ende auch Menschen).

Els versos de Verfehlte Liebe són el final d'un poema anomenat Unterwelt que gira entorn el mite de Prosèrpina, que passa sis mesos al regne de Plató (l'hivern) i sis mesos amb la seva mare Ceres (l'estiu). Darrera d'Unterwelt hi ha, sembla ser, una història d'amor. Heine, enamoradís de mena, va conéixer la Mathilde quan ja tenia gairebé quaranta anys i vivia a París. La Mathilde era molt jove, dependenta d'una botiga, pràcticament analfabeta, sense cap interès per la cultura; res a veure amb un intel·lectual com Heinrich Heine. Però l'amor ja ho té, això; poc després vivien plegats i ell sempre s'hi referia com a "la meva dona". Uns quants anys més tard es van casar per raons pràctiques, per dir-ho d'alguna manera: Heine havia estat desafiat a un duel i volia deixar Mathilde en una posició segura si les coses no anaven bé. Per sort, el duel es va resoldre amb ferides lleus i tothom va poder continuar amb la seva vida; la de Heinrich i Mathilde, junts fins a la mort d'ell.

Com us deia, sembla ser que la Mathilde està al darrera d'Unterwelt; la noia passava els mesos d'estiu a la casa dels seus pares i Heine la trobava a faltar. Ja tenim Mathilde convertida en Prosèrpina i Heine en Plutó enyorat. El que no és tan evident és el significat d'aquests darrers versos, que són el que ens interessen a nosaltres. A quina vida i amor perduts es refereix el poeta? Hi ha experts que diuen que Heine va tenir dubtes en casar-se; havia fet un pas definitiu amb una dona que tothom li deia que no feia per a ell i ho havia fet empès pel seu sentit del deure. I si s'havia equivocat? També pot ser que s'estigués referint a la seva vida passada, o a la futura vida de Mathilde... Qui sap...

Els enigmàtics versos de Heine es converteixen en una cançó-plantofada després de passar per les mans d'Eisler. N'havíem parlat mai, d'aquesta categoria, les cançons-plantofada? Aquestes cançons que quan menys t'ho esperes et claven una bufa i et deixen sense alè al teu seient? Doncs Verfehlte Liebe en seria una. Sentim una nostàlgica melodia amb ritme de vals, encantadora, i de cop i volta arriba un sec "la teva vida és un fracàs". Per si no ens ha quedat clar, la segona estrofa repeteix l'estructura: torna la nostàlgia i la cançó es tanca amb l'amarga sentència.

Escoltem Verfehlte Liebe amb Dietrich Fischer-Dieskau i Aribert Reimann.

 

Verfehlte Liebe