Diem Schumann i Heine i pensem Dichterliebe. És lògic, perquè és el cicle més conegut del compositor, però Dichterliebeno és ni l'únic ni el primer cicle de Robert Schumann amb poemes de Heinrich Heine. El primer és el Liederkreis que, com us explicava fa uns anys quan el vaig presentar, va ser també el primer cicle que va compondre (gairebé no cal ni afegir que va ser el 1840, al febrer) i la primera obra per a veu que va publicar; el va enviar a l'editor, ansiós, que la tinta encara devia ser humida. Fa uns [...]
Uns cants que despleguen les ales, com un ocell; unes ales que ens acullen i una veu que ens transporta al paradís. Un poeta, Heinrich Heine, que ens suggereix tot d'imatges idíl·liques i un compositor, Felix Mendelssohn, que hi posa música.
Ens pensem que el networking (o el treball en xarxa, com hauríem de dir-ne en català) és una cosa molt recent, però en realitat és una cosa de sempre. A tots ens han donat un cop de mà en la nostra vida laboral, i tots hem ajudat amics i coneguts quan hem tingut ocasió de fer-ho; també ho van fer els nostres pares, i els nostres avis, i ens podem remuntar tantes generacions com vulgueu.
Al nostre ritme lent entrem a la segona part de Dichterliebe. No només perquè arribem a la novena cançó de setze, sinó perquè suposa una inflexió en la història d'amor: si al poeta li restava cap esperança, la perd ara que l'estimada es casa.
“El rei Baltasar féu un gran convit als seus mil magnats i begué vi davant de tots mil.” Així comença el capítol 5 del Llibre de Daniel de l'Antic Testament, amb una festassa. A més del rei, naturalment, beuen els mil magnats, les seves esposes i les seves concubines. I ja sabeu com van aquestes coses: el rei parla més del compte, els súbdits li riuen les gràcies, la cosa va a més, i Baltasar comet dos errors. El primer greu: fa portar, per beure-hi tots, els vasos sagrats d'or i argent que el seu pare Nabucodonosor s'havia endut del temple de Jerusalem. El segon, molt greu: lloa “els déus d'or [...]
Schumann va fer una cosa sorprenent quan va compondre Dichterliebe: va crear el seu propi cicle poètic a partir d'una obra més extensa per compondre el seu cicle de cançons. Ningú no ho havia fet abans. És cert que Schubert havia prescindit d'alguns poemes de Die schöne Múllerin i que l'ordre de les cançons de Winterreise no coincideix amb el dels poemes per un malentès editorial, però Schumann va anar molt més enllà. Ell, que el febrer de 1840 havia posat música disciplinadament i ordenadament als nou poemes del cicle poètic Lieder de Heine (el que seria [...]
Benvolguts, com us deia la setmana passada, faig vacances. Espero que tot funcioni com ha de funcionar i us arribi aquesta postal sonora que us envio des del lloc on m'estic.
Segurament us sorprendrà trobar-vos aquí amb Anton Bruckner, no és un autor a qui associem amb el lied, però resulta que a més de les simfonies, misses i motets amb què l'identifiquem va escriure uns quants lieder, aproximadament vint.
Benvolguts, comença setembre. Bentornats si heu fet vacances durant les últimes setmanes, paciència si (encara) no n'heu fet, no esteu sols. Jo tinc els ecos de la Schubertíada encara a les orelles, feliç d'haver gaudit de tanta música estupenda. Després de l'últim concert, l'A. i la J. Em deien: “Has d'explicar al blog que bé que ens ho passem a la Schubertíada!” I és cert que ens ho passem molt bé, que ens deixem arrossegar cap a les foscors més fosques del lied, que som víctimes felices de la síndrome d'Stendhal i que sortim dels concerts havent alliberat una bona dosi de dopamina. Ho hauríeu de [...]
Mit Myrthen und Rosen es el último Lied de la obra Liederkreis op.24 de Robert Schumann. Por su duración y entidad propia, es el único que se interpreta ocasionalmente por separado, aunque en mi opinión cobra todo su sentido poético si realmente es la culminación del ciclo y de la historia que acontece a nuestro personaje a lo largo de las 8 canciones anteriores.
El ciclo de canciones “Myrthen” Op. 25 de Robert Schumann fue compuesto en el prolífico año de 1840, y con un motivo muy especial: era el regalo de bodas para su esposa Clara Wieck con quien finalmente, juicio mediante con su suegro, podría casarse ese año.
Cuando el ciclo de canciones Dichterliebe (Amor de Poeta) de Robert Schumann comienza, algo nos dice que este amor no terminará bien. ¿Pero por qué? ¿Qué sucedió? ¿La amada del poeta existe o no existe? ¿Lo dejó por otro, nunca lo amó…? Estas preguntas se van contestando sutilmente poema tras poema. La historia de este amor es contada por Heine en su Lyrische Intermezzo, en 65 poemas, pero Schumann elije sólo 16 (aunque había compuesto 4 más que luego descartó para darle mejor continuidad).
Avui entrem en el wunderschönen Monat Mai;és un bon dia per escoltar Dichterliebe, si més no des d'aquelles primeres notes que són un remei per a l'ànima fins la setena cançó, que és la que ens toca en el nostre recorregut. Parlar de les cançons d'un cicle per ordre ens permet seguir el camí del protagonista; ens ha parlat d'un amor que comença al mes de maig, de llàgrimes que són ofrenes, d'una estimada més bonica que el sol, d'un petó que guareix tots els mals i del record d'aquell petó. Ens ha enviat alguns missatges contradictoris, com és plorar amargament quan ella li diu “t'estimo”, però l'últim lied que vam escoltar [...]
El lied parla de la vida. No és que ho digui jo, és que si llegim entrevistes a intèrprets trobarem que aquesta afirmació és constant. Per això el lied sempre és actual i per això la lletra V de l'abecedari de Liederabend és per a vida.
El lied parla de la vida perquè la poesia en parla, naturalment. Les paraules que feien servir els poetes fa quatre-cents anys són diferents de les que feien servir en fa cent o les que fan servir avui dia, però els seus interessos eren fonamentalment els mateixos a totes [...]
Sempre m'ha interessat aprendre sobre els mecanismes que porten el nostre cervell a valorar aquesta o aquella música. Per què a uns ens apassionen coses que a uns altres ens deixen indiferents? Preparant aquest article m'ha vingut al cap una entrada antiga en la que us explicava breument de quina manera funciona el cervell quan escolta música. Resumint-ho molt, que una música ens agradi o no depèn del compromís entre el que anticipem, perquè ja ho coneixem, i el que ens sorprèn, perquè és nou.
Sense un poema no hi hauria un lied. De vegades oblidem aquesta obvietat i això fa que passem per alt la importància de conèixer el poema. Si la primera persona del plural afecta només als oients, bé, és el nostre problema; cadascú és ben lliure de decidir com gaudeix d'un recital, si centrant-se només en la part estrictament musical o capbussant-se també en el poema. Però si els qui s'obliden dels poemes són els programadors o els artistes, la cosa canvia, pequè ens priven als aficionats de triar.
Dedicar la lletra R de l'abecedari de Liederabend al Romanticisme semblava l'elecció més lògica, no debades el lied és probablement EL gènere romàntic; no se m'acut cap altra forma musical tan pròpia d'aquest període, com no siguin els impromptus, moments i altres peces breus per a piano. Així que vaig anotar a la llibreta "R de Romanticisme" sense dubtar-ho i sense dedicar un minut a pensar de què parlaria. I això que dos anys després, quan s'acosta la data d'aquesta entrada i mires d'ordenar-la al teu cap (un exercici [...]
Per què us deia fa dues setmanes que Die Stadt ens pot donar una pista de la música que ens hem perdut amb la mort prematura de Schubert? Llavors us vaig dir que era una cançó estranya i fascinant, només això. Ni tan sols el poeta, Heine, o els intèrprets, Thomas Quasthoff i Justus Zeyen. Aquell article ja era prou llarg com per afegir-hi encara un parell de paràgrafs més i vaig prendre'n nota per parlar-ne avui.
Se sap poc de la relació que van tenir Schubert i Wagner. Amb els anys, el rei d'aquesta casa havia aprés a sobreposar-se, més o menys, a la seva timidesa, però l'abassegadora personalitat de Wagner era una dura prova per a ell. Probablement es van trobar en diverses ocasions; com us deia la setmana passada, potser també en aquella reunió de 1863 en què es van conèixer Brahms i Wagner, però no van arribar a fer amistat, es van mantenir en el respecte i l'admiració mútues. Schubert va abandonar molt aviat l'òpera, desanimat per la rebuda tan freda que tenien les seves estrenes. Per més que li diguessin que només era qüestió de trobar un bon llibret, ell sospitava que el principal problema era que ell componia òpera alemanya, mentre que el públic volia òpera italiana (i llavors somreia recordant el seu bon mestre Salieri). Vés si no triomfaven, a Viena, òperes italianes [...]
El primer en fer servir la paraula doppelgänger va ser l'escriptor Jean Paul, a la seva novel·la Siebenkäs, l'any 1796; la figura existia des de temps molt remots en diferents cultures i lleugeres variants, però va ser una imatge recurrent durant el Romanticisme. De vegades, el doppelgänger és el desdoblament d'una persona, que ens acaba mostrant a través d'aquest doble el pitjor que duu a dins. Robert Louis Stevenson, el nostre poeta de la setmana passada, ens presenta un doppelgänger en una de les seves novel·les més conegudes, El cas misteriós de Dr. Jekyll i Mr. Hyde; Oscar Wilde, a qui també vam escoltar fa un temps, és l'autor d'una altra novel·la que tracta el tema, El retrat de Dorian Gray. Totes dues obres, sinistres, gairebé (o sense gairebé) terrorífiques, desenvolupen la idea de la dualitat de la naturalesa humana.
Benvolguts, aquesta setmana estic de vacances, tant desconnectada com sigui possible de qualsevol andròmina tecnològica. No m'oblido de vosaltres i que avui és dimecres, però; per això us envio aquesta postal musical des d'un lloc inspirador de lieder com n'hi ha pocs.
