El cavaller Olaf

El cavaller Olaf (il·lustració de Deutsches Balladenbuch)- A. Ehrhardt

 

El rei i el botxí esperen a la porta de la catedral que acabi el casament de la filla del rei amb el cavaller Olaf per executar el nuvi. El cavaller, amb un somriure als llavis, demana al rei que li concedeixi una mica més de temps, fins a la mitjanit; vol celebrar les seves noces. Passen les hores; el cavaller beu l'última copa i balla per últim cop amb la seva muller, mentre el botxí espera a la porta. I arriba la mitjanit.

Aquesta història esgarrifosa l'explica Heinrich Heine en la seva balada Ritter Olaf, escrita el 1839. Com altres dues balades anteriors, Erlkönig, de Goethe (1772) i Erlkönigs Tochter, de Herder (1778), probablement s'inspira ni que sigui vagament en una antiga llegenda escandinava; com veiem, aquestes llegendes van ser una font d'inspiració pels poetes alemanys durant moltes dècades. De fet, totes tres balades comparteixen alguns elements. En el poema de Herder (convertit també en cançó per Carl Loewe, el rei de les balades), un cavaller anomenat igualment Olaf travessa el bosc de nit, de camí cap a les seves noces; li surt al pas la filla del rei dels elfs, que li demana que balli amb ell. Olaf s'hi nega i rebutja totes les riqueses que la noia li ofereix; ella no accepta un no per resposta i el fereix al cor. A l'endemà, el dia del casament, la seva promesa el trobarà mort al llit. A Erlkönig hi trobem algú que travessa el bosc de nit, un pare amb el seu fill, i coneixem també les capricioses filles del rei dels elfs; a Ritter Olaf el cavaller morirà el dia del seu casament, després d'haver ballat, naturalment, amb la seva dona.

Heine narra breument el destí del cavaller Olaf; amb unes poques paraules hi ha prou perquè imaginem la filla del rei mig morta de pena, el rei impassible, Olaf escurant la vida amb un somriure als llavis i el botxí mut i sempre present. Fins als darrers versos no sabrem per quin motiu ha estat condemnat el cavaller; com podeu imaginar, estem davant d'un Liebestod, una mort per amor, que agradava als romàntics tant o més que una llegenda medieval; el cavaller ha trencat les normes per amor i el seu càstig serà la mort. Em pregunto què té reservat el rei per a la seva filla, potser considera que ja li serà prou condemna quedar vídua el mateix dia del casament. Una història com aquesta clama música, i em sorprèn que se n'hagin fet poques versions.

La més coneguda, i no ho és gaire, és la de Felix Draeseke, un compositor que va viure entre 1835 i 1913. Va ser molt ben considerat a la seva època i els anys després de la seva mort, Liszt el va qualificar de "gegant", però després de la Segona Guerra Mundial va quedar pràcticament oblidat. La seva obra inclou vora cent lieder; Ritter Olaf, op. 19, compost el 1881, és un breu cicle de tres cançons, corresponents a les tres parts en què Heine divideix el poema. Nosaltres n'escoltarem la tercera, que comença quan toquen les dotze. El cavaller Olaf puja al cadafal i, somrient, beneeix totes les coses belles que hi ha al món, inclosos els ulls de color violeta de la seva dona i el saüc sota el qual es van estimar. Si fa no fa, com Mario Caravadossi a E lucevan le stelle, però sense la seva desesperació. Per cert, fa un temps vaig llegir que quan es va estrenar Tosca va haver-hi un cert escàndol amb aquesta ària perquè se suposava que en els seus darrers moments el condemnat hauria d'encomanar l'ànima a Déu, no recrear-se en moments pecaminosos. Amb aquests versos finals d'Olaf, estava Heine escandalitzant els seus contemporanis?

Escoltarem Herr Olaf, es ist Mitternacht, interpretada per Roman Trekel i Ingeborg Danz. Perquè us feu una idea de la poca popularitat de Felix Draeseke, aquest és, que jo sàpiga, l'únic enregistrament que hi ha del cicle. Per sort, sembla que ara estem en plena recuperació del compositor. Espero que aquest lied us agradi i, si és així, escolteu el cicle complet.