Cuando el ciclo de canciones Dichterliebe (Amor de Poeta) de Robert Schumann comienza, algo nos dice que este amor no terminará bien. ¿Pero por qué? ¿Qué sucedió? ¿La amada del poeta existe o no existe? ¿Lo dejó por otro, nunca lo amó…? Estas preguntas se van contestando sutilmente poema tras poema. La historia de este amor es contada por Heine en su Lyrische Intermezzo, en 65 poemas, pero Schumann elije sólo 16 (aunque había compuesto 4 más que luego descartó para darle mejor continuidad).





Diu la tradició (i és una tradició que ens omple de llum el final de l'estiu) que cada any per aquestes dates sona a Liederabend la veu de Fritz Wunderlich. Com us deia el primer any, el 2012, tinc el costum de dedicar-li un record en l'aniversari de la seva mort; sé que alguns lectors també el teniu i m'agrada que el compartim aquí. És una manera d'homenatjar-lo, de donar-li les gràcies per la seva música, de regalar-nos uns minuts d'una veu inoblidable i qui sap si de provocar un nou enamorament.
Fa un parell d'anys una lectora que havia tingut la sort d'escoltar Fritz Wunderlich al teatre em va emocionar tot explicant-me com l'havia impressionat la seva mort, la seva incredulitat quan va sentir a la ràdio aquella notícia inesperada. Som molts els qui només l'hem conegut en disc i amb això hem tingut prou per enamorar-nos de la seva manera de cantar; pel que fa a la seva personalitat, molt probablement la meva visió està idealitzada però la imatge que m'arriba entre testimonis, vídeos i fotografies és la d'un home carismàtic que irradia felicitat. Segurament aquesta imatge propera contribueix a mantenir l'estima pel cantant i fa que el recordem sovint i, especialment, en l'aniversari de la seva mort. Dijous passat se'n van complir quaranta-nou anys i nosaltres, com cada any, li dediquem una entrada especial.
Fa un temps vaig publicar una entrada que parlava dels tòpics que caracteritzen el lied com un gènere de segona interpretat per cantants i pianistes de segona. Tot plegat sense solta ni volta, és clar. Hi vaig tornar a pensar mentre llegia una entrevista al baríton Christian Gerhaher que, preguntat per les diferències entre òpera i lied, parlava de la llarga durada de Winterreise; com sabem, aquest cicle uns setanta minuts que s'interpreten sense pauses, mentre que a l'òpera la majoria de les intervencions són més curtes. Ian Bostridge s'hi refereix també al seu llibre sobre Winterreise, recordant que pel pianista també és una de les obres més llargues que pot interpretar.
L'any 1823 no va ser bo per a Franz Schubert. Sabem que des de les primeres setmanes (és possible que de l'any anterior i tot) estava malalt de gravetat i que va estar ingressat en un hospital per rebre tractament cap a la primavera. De quina era la seva malaltia no se'n parla enlloc però precisament per aquest silenci, per alguns dels símptomes que es descriuen i per comentaris sobre la seva moral (comentaris durs i molt poc empàtics, per cert) tot fa pensar que es tractava d'una malaltia venèria, molt probablement sífilis.
Una altra entrada extraordinària, avui per sumar-nos a la iniciativa aPARAULA’m, que ens proposa que apadrinem un mot per celebrar l’Any de la paraula viva i commemorar el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. La proposta ens demana concretament que el 9 de maig publiquem un escrit als nostres blogs parlant de la nostra paraula apadrinada.
