El fill de les muses

Fritz Wunderlich

 

Fa un parell d'anys una lectora que havia tingut la sort d'escoltar Fritz Wunderlich al teatre em va emocionar tot explicant-me com l'havia impressionat la seva mort, la seva incredulitat quan va sentir a la ràdio aquella notícia inesperada. Som molts els qui només l'hem conegut en disc i amb això hem tingut prou per enamorar-nos de la seva manera de cantar; pel que fa a la seva personalitat, molt probablement la meva visió està idealitzada però la imatge que m'arriba entre testimonis, vídeos i fotografies és la d'un home carismàtic que irradia felicitat. Segurament aquesta imatge propera contribueix a mantenir l'estima pel cantant i fa que el recordem sovint i, especialment, en l'aniversari de la seva mort. Dijous passat se'n van complir quaranta-nou anys i nosaltres, com cada any, li dediquem una entrada especial.

Recordarem Fritz Wunderlich amb una cançó que és una celebració de la vida i la música, Der Musensohn, D. 764 (El fill de les muses) de Franz Schubert. Aquest fill de les muses, que ens imaginem jove i bell com les seves protectores, recorre el món il·luminant-lo. Xiula i tothom que troba segueix la seva tonada, al seu pas s'obren les flors (a la primavera però també a l'hivern) i creixen els camps de conreu; els nois més sonsos els fa tornar encantadors i fa ballar les noies més serioses. I no es cansa mai? Als darrers versos remuga una mica i demana de tornar a casa per descansar però no me l'acabo de creure...

Aquests versos que parlen de creatitivat d'una manera tan lleugera són de Goethe i formen part del grup de cinc poemes que Schubert va musicar el desembre de 1822, el darrer dels quals és el gran Wandrerers Nacthlied II, D. 768. Era l'últim cop que Schubert triava nous poemes de Goethe, després d'això no va tornar a compondre cap lied a partir d'un poema seu fins el 1826, quan va escriure les seves darreres versions de les cançons de Mignon. Schubert va fer amb aquest poema una cançó d'aire popular que, com sol passar, no és gens senzilla. Per a l'oient és pura joia, pel cantant i el pianista em fa la sensació que està plena de paranys. Pel pianista pel ritme tan constant i tan ràpid que ha de mantenir; segurament quan es troben amb un forzando al final s'hi apliquen amb ganes i alleujament. Pel cantant perquè si no domina perfectament el text pot semblar que és un embarbussament. Exagero però ja m'enteneu, allò tan difícil de dir la cançó amb (aparent) naturalitat es complica quan la partitura indica un caràcter "bastant animat" (ziemlich lebhabt).

Fritz Wunderlich (acompanyat per Hubert Giesen) sona lleuger i entusiasta, fàcil, la seva veu va repartint felicitat al seu pas. Només podem estar-li agraïts.