A la primera edició d'Adelaide, del 1797, hi figura el subtítol "una cantata per a una veu amb acompanyament de piano". Segurament, avui no en diríem cantata, i no és tampoc exactament el que nosaltres entenem per lied; més aviat s'acosta a les cançons amb aires operístics que es feien a Viena a finals del segle XVIII. Però si Adelaide es programa habitualment als recitals de lied bé podem presentar-la aquí, i sempre és un plaer escoltar aquesta peça, la classifiquem com la classifiquem.
Beethoven la va compondre el 1796, quan no feia gaire que era a Viena; segons la divisió habitual dels seus períodes compositius, correspondria al primer i n'és la cançó més coneguda juntament amb Zärtliche Liebe. Va fer servir un poema de Friedrich von Matthison, un poeta a qui admirava molt. No era l'únic; la poesia de Matthisson, poesia de la natura, seguint la línia de Klopstock, era molt respectada, i el mateix Schiller en parlava en termes elogiosos, lloant-ne la seva dolcesa melancòlica i les descripcions dels escenaris. Tampoc no va ser Beethoven l'únic compositor que hi va parar atenció; ell va escriure tres lieder amb els seus textos i, uns deu anys després, Schubert n'escriuria una trentena (entre ells, també, Adelaide).
El poema es va publicar el 1790 al Musenalmanach, la revista fundada pel Göttinger Hainbund. Té quatre estrofes en les quals la veu pòetica, des d'un jardí, ens explica que totes les belleses que l'envolten li porten el rostre d'Adelaide; fins i tot, algun dia, quan ja faci molt que sigui mort, naixerà de les cendres del seu cor una flor que portarà la imprompta d'Adelaide. La cançó de Beethoven separa les estrofes en dues parts: la primera, larghetto, correspon a les tres primeres estrofes, mentre que l'última, que per la referència a la tomba semblaria que demana una expressió trista, és un allegro molto.
Adelaide va ser el primer gran èxit de Beethoven; no hi devia haver casa amb piano a Viena on no es cantés una i mil vegades. Malgrat la repercussió tan gran, el compositor no va gosar enviar la partitura a Matthisson fins tres anys després; a la carta adjunta li emanava disculpes per haver-li dedicat sense el seu consentiment i li expressava la seva admiració. El poeta va estar encantat amb l'obra; el 1811, en una reedició dels seus poemes, deia d'Adelaide que de les moltes versions musicals que se n'havien vet, cap altra havia eclipsat tant els versos amb la melodia com la del gran Beethoven. És curiosa la manera d'expressar el seu agraïment per la cançó; altres poetes (Goethe, sense anar més lluny) s'haurien sentit ofesos si la música hagués eclipsat les seves paraules.
Les quatre estrofes del poema es van convertir en vuit pàgines de partitura i uns sis minuts de durada. Si esteu pensant que us fa una mica de mandra escoltar una cançó tan llarga, que no us en faci, perquè aquesta cançó que per se és molt bonica, es converteix en una joia en la veu de Fritz Wunderlich.
Perquè hem arribat al punt realment important de l'article: aquesta setmana canta Fritz Wunderlich perquè demà (si llegiu això el dia que es publica) dijous 17 de setembre es compliran cinquanta-quatre anys de la seva mort i, com cada any, vull recordar-lo i agrair-li la seva música. Espero que gaudiu de la seva interpretació d'Adelaide, acompanyat per Hubert Giesen. Suposo que tots arribeu aquí ja enamorats de la seva veu i el seu cant, però, qui sap, potser hi haurà algun nou enamorament.
Einsam wandelt dein Freund im Frühlingsgarten,
Mild vom lieblichen Zauberlicht umflossen,
Das durch wankende Blütenzweige zittert,
Adelaide!
In der spiegelnden Flut, im Schnee der Alpen,
In des sinkenden Tages Goldgewölken,
Im Gefilde der Sterne strahlt dein Bildnis,
Adelaide!
Abendlüftchen im zarten Laube flüstern,
Silberglöckchen des Mais im Grase säuseln,
Wellen rauschen, und Nachtigallen flöten:
Adelaide.
Einst, o Wunder! entblüht, auf meinem Grabe,
Eine Blume der Asche meines Herzens;
Deutlich schimmert auf jedem Purpurblättchen:
Adelaide.
Solitari passeja el teu amic pel jardí primaveral,
dolçament envoltat per la delitosa llum màgica
que tremola a través de les branques florides que es gronxen,
Adelaide!
En l'aigua com un mirall, en la neu dels Alps,
en els núvol daurats del dia quan cau,
en el paisatge d'estels, resplendeix la teva imatge,
Adelaide!
Els ventijols de la tarda xiuxiuegen en la delicada pèrgola,
els platejats lliris de mai mormolen en l'herba,
les onades remoregen i els rossinyols refilen:
Adelaide.
Algun dia, o prodigi! florirà sobre la meva tomba
una flor nascuda de les cendres del meu cor;
clarament resplandirà sobre cada petit pètal porpra:
Adelaide.
Articles relacionats
Un tenor que enamora
Ja fa mol...Remembrança
La mort...Wunderlich canta Strauss
Avui dim...
Comments powered by CComment