Les dames del llac - Rob Gonsalves
Fa un temps vaig publicar una entrada que parlava dels tòpics que caracteritzen el lied com un gènere de segona interpretat per cantants i pianistes de segona. Tot plegat sense solta ni volta, és clar. Hi vaig tornar a pensar mentre llegia una entrevista al baríton Christian Gerhaher que, preguntat per les diferències entre òpera i lied, parlava de la llarga durada de Winterreise; com sabem, aquest cicle dura uns setanta minuts que s'interpreten sense pauses, mentre que a l'òpera la majoria de les intervencions són més curtes. Ian Bostridge s'hi refereix també al seu llibre sobre Winterreise, recordant que pel pianista també és una de les obres més llargues que pot interpretar.
Arran d'aquesta reflexió de Gerhaher i Bostridge em vaig replantejar una entrada sobre els lapsus dels cantants amb els textos de les cançons. La idea me la va donar un amic que es va estranyar perquè un cantant havia començat una cançó, s'havia aturat després de la primera frase i havia demanat al seu pianista de tornar a començar. En veure la sorpresa del meu amic, tant per la situació com perquè jo ni m'immutés, vaig pensar a parlar-ne en una entrada però llavors ho vaig descartar perquè si no m'explicava prou bé es podia interpretar com una crítica als cantants. Allò va ser fa molt de temps; finalment ho recupero perquè confio que a hores d'hara els lectors ja em coneixeu prou bé com per saber que no és cap crítica, al contrari.
Com li deia al meu amic, els cantants tenen lapsus amb la lletra de tant en tant i no passa res. No és només que a mi no m'ho sembli, és que no he percebut mai cap mostra de desgrat cap al cantant al mateix moment ni al final del recital. Els motius no els sé del cert però sempre he pensat, potser perquè jo em desconcentro molt fàcilment, que el més difícil per a una cantant en un recital és mantenir la concentració per controlar tantes coses durant tant de temps i que si de vegades s'equivoquen amb el text és sobretot perquè es desconcentren. No té res a veure amb la seva experiència; no en diré els noms però els exemples que esmentaré són de cantants molt professionals i molt experimentats.
He observat que la majoria dels lapsus es produeixen al començament del recital, quan el cantant pot estar més nerviós, i sobretot al final, especialment quan s'interpreten cicles llargs. El cas típic és Winterreise, com si el cansament després de tanta estona i veure el final tan aprop els fes abaixar la guàrdia. Exemple concret: a un Winterreise que vaig escoltar la temporada passada el cantant es va equivocar precisament a l'últim vers, pràcticament a l'última nota. I què passa quan el lapsus és a mitja cançó i ja és massa tard per aturar-se? Fa uns anys vaig escoltar un cantant fent una versió esplèndida de Liebst du um Schönheit. Però esplèndida, eh? De les que es recorden durant anys. Uns mesos després van fer el recital a la ràdio i en aquesta cançó, a l'últim vers de la tercera estrofa... què punyetes (perdó!) hi deia!? Fàcil (o no tan fàcil, de fet): el cantant s'havia equivocat i havia començat cantant el vers corresponent de la primera estrofa, s'havia corregit sobre la marxa i l'havia acabat correctament, com tocava. No me'n vaig adonar a la sala de concerts, i no serà que no hi estigués pendent i que no sigui una cançó que conegui prou bé; si no fos per l'enregistrament de la ràdio no n'estaria parlant. Així que suposo que la majoria dels lapsus passen inadvertits. De vegades et sembla que no sents el que esperaves sentir i en acabat ho comentes amb algú altre que en alguns casos et confirma que ha sentit el mateix que tu i en d'altres no. És a dir, que entre les moltes habilitats de cantants i pianistes (sobretot dels pianistes, però això seria tema per a una altra entrada) hi ha la de dissimular errors alhora que et regalen fantàstiques interpretacions. Barretada per a ells.
Aquests lapsus només tenen sentit en directe, en un enregistrament d'estudi no hi haurien de ser mai perquè si s'equivoquen hi tornen i avall. Vet aquí, però, que una amiga alemanya em va fer adonar fa unes setmanes d'un cantant alemany que en un lied de Schumann s'equivoca dos cops en la mateixa paraula i ho fa d'una manera que canvia el significat de la frase. Curiós, no? Em crida molt l'atenció l'error del cantant i que l'enregistrament passés tots els filtres i hagi arribat fins als aficionats.
Us havia dit que no diria els noms dels cantants però a veure com poso la cançó de la setmana si no... De totes maneres, no n'estic segura, que el que us explicaré sigui un lapsus. El protagonista és el gran Fritz Wunderlich i la cançó la preciosa Nachtstück de Schubert. Com sempre, més avall teniu el poema (de Johann Baptist Mayrhofer); hi he marcat en negreta el text que Wunderlich omet, es menja una estrofa musical. Quan ho vaig sentir vaig pensar que era un lapsus perquè és un cas típic, similar al que us explicava de Liebst du um Schönheit: quan la música es repeteix és més fàcil equivocar-se amb el text. Però resulta que en un altre enregistrament, també en directe, Wunderlich omet els mateixos versos. Si és un lapsus, està molt interioritzat! Podria ser que fos una omissió voluntària? El cert és que no he trobat cap altre cantant que ho fes. Sigui lapsus o sigui voluntari, la versió que fa Fritz Wunderlich de Nachtstück és impressionant; aquí la teniu, tal i com la va cantar a Edimburg el setembre de 1966 acompanyat per Hubert Giesen.
Arran d'aquesta reflexió de Gerhaher i Bostridge em vaig replantejar una entrada sobre els lapsus dels cantants amb els textos de les cançons. La idea me la va donar un amic que es va estranyar perquè un cantant havia començat una cançó, s'havia aturat després de la primera frase i havia demanat al seu pianista de tornar a començar. En veure la sorpresa del meu amic, tant per la situació com perquè jo ni m'immutés, vaig pensar a parlar-ne en una entrada però llavors ho vaig descartar perquè si no m'explicava prou bé es podia interpretar com una crítica als cantants. Allò va ser fa molt de temps; finalment ho recupero perquè confio que a hores d'hara els lectors ja em coneixeu prou bé com per saber que no és cap crítica, al contrari.
Com li deia al meu amic, els cantants tenen lapsus amb la lletra de tant en tant i no passa res. No és només que a mi no m'ho sembli, és que no he percebut mai cap mostra de desgrat cap al cantant al mateix moment ni al final del recital. Els motius no els sé del cert però sempre he pensat, potser perquè jo em desconcentro molt fàcilment, que el més difícil per a una cantant en un recital és mantenir la concentració per controlar tantes coses durant tant de temps i que si de vegades s'equivoquen amb el text és sobretot perquè es desconcentren. No té res a veure amb la seva experiència; no en diré els noms però els exemples que esmentaré són de cantants molt professionals i molt experimentats.
He observat que la majoria dels lapsus es produeixen al començament del recital, quan el cantant pot estar més nerviós, i sobretot al final, especialment quan s'interpreten cicles llargs. El cas típic és Winterreise, com si el cansament després de tanta estona i veure el final tan aprop els fes abaixar la guàrdia. Exemple concret: a un Winterreise que vaig escoltar la temporada passada el cantant es va equivocar precisament a l'últim vers, pràcticament a l'última nota. I què passa quan el lapsus és a mitja cançó i ja és massa tard per aturar-se? Fa uns anys vaig escoltar un cantant fent una versió esplèndida de Liebst du um Schönheit. Però esplèndida, eh? De les que es recorden durant anys. Uns mesos després van fer el recital a la ràdio i en aquesta cançó, a l'últim vers de la tercera estrofa... què punyetes (perdó!) hi deia!? Fàcil (o no tan fàcil, de fet): el cantant s'havia equivocat i havia començat cantant el vers corresponent de la primera estrofa, s'havia corregit sobre la marxa i l'havia acabat correctament, com tocava. No me'n vaig adonar a la sala de concerts, i no serà que no hi estigués pendent i que no sigui una cançó que conegui prou bé; si no fos per l'enregistrament de la ràdio no n'estaria parlant. Així que suposo que la majoria dels lapsus passen inadvertits. De vegades et sembla que no sents el que esperaves sentir i en acabat ho comentes amb algú altre que en alguns casos et confirma que ha sentit el mateix que tu i en d'altres no. És a dir, que entre les moltes habilitats de cantants i pianistes (sobretot dels pianistes, però això seria tema per a una altra entrada) hi ha la de dissimular errors alhora que et regalen fantàstiques interpretacions. Barretada per a ells.
Aquests lapsus només tenen sentit en directe, en un enregistrament d'estudi no hi haurien de ser mai perquè si s'equivoquen hi tornen i avall. Vet aquí, però, que una amiga alemanya em va fer adonar fa unes setmanes d'un cantant alemany que en un lied de Schumann s'equivoca dos cops en la mateixa paraula i ho fa d'una manera que canvia el significat de la frase. Curiós, no? Em crida molt l'atenció l'error del cantant i que l'enregistrament passés tots els filtres i hagi arribat fins als aficionats.
Us havia dit que no diria els noms dels cantants però a veure com poso la cançó de la setmana si no... De totes maneres, no n'estic segura, que el que us explicaré sigui un lapsus. El protagonista és el gran Fritz Wunderlich i la cançó la preciosa Nachtstück de Schubert. Com sempre, més avall teniu el poema (de Johann Baptist Mayrhofer); hi he marcat en negreta el text que Wunderlich omet, es menja una estrofa musical. Quan ho vaig sentir vaig pensar que era un lapsus perquè és un cas típic, similar al que us explicava de Liebst du um Schönheit: quan la música es repeteix és més fàcil equivocar-se amb el text. Però resulta que en un altre enregistrament, també en directe, Wunderlich omet els mateixos versos. Si és un lapsus, està molt interioritzat! Podria ser que fos una omissió voluntària? El cert és que no he trobat cap altre cantant que ho fes. Sigui lapsus o sigui voluntari, la versió que fa Fritz Wunderlich de Nachtstück és impressionant; aquí la teniu, tal i com la va cantar a Edimburg el setembre de 1966 acompanyat per Hubert Giesen.
Nachtstück
Wenn über Berge sich der Nebel breitet
Und Luna mit Gewölken kämpft,
So nimmt der Alte seine Harfe, und schreitet
Und singt waldeinwärts und gedämpft:
„Du heilge Nacht:
Bald ist’s vollbracht,
Bald schlaf ich ihn, den langen Schlummer,
Der mich erlöst von allem Kummer.“
Die grünen Bäume rauschen dann:
„Schlaf süss, du guter, alter Mann“;
Die Gräser lispeln wankend fort:
„Wir decken seinen Ruheort“;
Und mancher liebe Vogel ruft:
„O lass ihn ruhn in Rasengruft!“
Der Alte horcht, der Alte schweigt,
Der Tod hat sich zu ihm geneigt.
Quan la boira s'extèn sobre les muntanyes
i la lluna lluita amb els núvols,
el vell pren la seva arpa i camina
i canta bosc endins i en veu baixa:
"Oh, nit sagrada:
aviat tot serà acomplert,
aviat dormiré el son més llarg,
que m'alliberarà de tot sofriment."
Llavors els verds arbres mormolen:
"Tingues dolços somnis, bon ancià";
L'herba ondulant xiuxiueja:
"Nosaltres cobrirem el seu lloc de descans";
i molts dolços ocells diuen:
"deixeu-lo reposar en una cripta d'herba!"
El vell escolta, el vell calla,
la mort s'ha inclinat sobre ell.
Comments powered by CComment