An die Laute [Al llaüt] conté tots els ingredients d'una serenata: una nit de lluna, tèbia i perfumada; una dona a la seva cambra, i un home al peu de la finestra que li vol traslladar el seu amor. Però al poema, l'home no s'adreça a la dona, sinó al seu llaüt. El llaüt és el vehicle del missatge amorós, ha de ser persuasiu… i discret. La música ha d'arribar-li a ella, i només a ella; els veïns no han de sentir la serenata, perquè són uns envejosos. A l'últim vers, la veu de l'amant insisteix en això: els veïns no poden sentir el llaüt. I nosaltres, els lectors, ens podem imaginar les conseqüències que tindria una informació compromesa en mans d'una persona envejosa… Potser ella està promesa a algú altre? O, pitjor, està casada?
Johann Friedrich Rochlitz va escriure aquest poema el 1803, i el va publicar dos anys després dins de la col·lecció Glycine. El 1822 es va tornar a publicar, amb algunes variacions, en una antologia de poesia, i aquí va ser on el va llegir Franz Schubert, que el gener del 1827 hi va posar música. Ho va fer immediatament després de posar música a altres dos poemes de Rochlitz: Alinde, del qual vam parlar fa un temps, i Zur guten Nacht, una cançó de taverna per a veu, cor masculí i piano; totes tres peces es van publicar de seguida com a opus 81.
An die Laute és un lied deliciós, estròfic pur, amb una melodia encantadora que convida a ballar, i un acompanyament en el qual el piano, com podem esperar, recorda un instrument de corda. La partitura duu la indicació de tempo "etwas geschwind" [una mica ràpid]; és prou ambigua com perquè hi hagi disparitat en el tempo triat, però el cert és que la majoria d'enregistraments estan alineats. Per situar-nos, es mouen entorn del minut i mig de durada. N'hi ha algunes versions, però, que són bastant més lentes, com la que us proposo avui; val a dir que, almenys en aquest cas, això no li treu ni gota d'encant, i li afegeix un lirisme que poques vegades trobem en aquest lied.
Es tracta d'un dels dos enregistraments d'aquesta cançó que es conserven (almenys, fins a on sé) cantada per Fritz Wunderlich. Un és d'estudi i l'altre, el que us suggereixo, en directe; el tenor i Hubert Giesen van incloure An die Laute dins del grup de lieder de Schubert en un recital al Festival de Salzburg el 1965; el programa incloïa, a més de Schubert, lieder de Beethoven i Dichterliebe de Schumann.
Aquest va ser el primer recital de lied de Wunderlich al Festival, però era el quart any que hi cantava: hi havia debutat el 1959, amb vint-i-nou anys, amb Die schweigsame Frau de Strauss dirigida per Karl Böhm; aquell estiu va cantar també en un concert d'obres sacres de Mozart i Haydn i en l'oratori Das Buch mit sieben Siegeln de Franz Schmidt. L'any següent hi va tornar amb La flauta màgica, dirigida per Joseph Keilberth i va cantar en un concert dirigit per Herbert von Karajan, amb obres de Mozart i Bruckner, i el 1961 va cantar a El rapte en el serrall, dirigit per Istvan Kertesz. Encara va fer un segon recital de lied al Festival de Salzburg el 1966, unes setmanes abans de morir, aquesta vegada acompanyat per Heinrich Schmidt.
Us deixo amb An die Laute, interpretada per Fritz Wunderlich i Hubert Giesen. Diumenge farà cinquanta-set anys de la mort del gran tenor, i a Liederabend el recordem, com cada any, amb agraïment.
Leiser, leiser, kleine Laute,
Flüstre, was ich dir vertraute,
Dort zu jenem Fenster hin!
Wie die Wellen sanfter Lüfte
Mondenglanz und Blumen düfte,
Send es der Gebieterin!
Neidisch sind der Nachbars Söhne,
Und im Fenster jener Schöne
Flimmert noch ein einsam Licht.
Drum noch leiser, kleine Laute:
Dich vernehme die Vertraute,
Nachbarn aber, Nachbarn nicht!
Més fluixet, més fluixet, petit llaüt,
mormola el que t’he confiat
allà, a aquella finestra!
Com les ones de suaus ventijols,
de la resplendor de la lluna i les fragàncies de les flors,
envia-ho a la meva sobirana!
Els fills del veí estan gelosos
i, a la finestra d’aquella bella donzella,
encara pampallugueja una llum solitària.
Per això, més fluixet, més fluixet, petit llaüt,
que només et pugui sentir l’estimada
però no els veïns, no pas els veïns!
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
Pregària del vespre
Com us deia la setmana passada, faig vacances; per això rebeu una segona postal que, en aquesta ocasió, ens porta la veu de Fritz Wunderlich. Fa uns dies va ser l'aniversari de la seva mort, en feia cinquanta-sis anys, i dilluns va fer noranta-dos anys del seu naixement; com cada any, voldria fer-li un petit homenatge.
Amb molt de secret
L'objectiu últim de les serenates és la seducció, però això no és obstacle perquè en el context liederístic tinguin sovint un deix de tristesa. Per exemple, a una serenata tan coneguda com Ständchen, de Schubert, la música de la tercera i última estrofa ens deixa entreveure (més o menys clarament segons els intèrprets) que la distància entre ell i ella és més gran del que ell voldria. Un altre exemple de serenata trista, segurament més evident, és la que us proposo avui, Des Abends kann ich [...]
Una flor nascuda de les cendres del meu cor
A la primera edició d'Adelaide, del 1797, hi figura el subtítol "una cantata per a una veu amb acompanyament de piano". Segurament, avui no en diríem cantata, i no és tampoc exactament el que nosaltres entenem per lied; més aviat s'acosta a les cançons amb aires operístics que es feien a Viena a finals del segle XVIII. Però si Adelaide es programa habitualment als recitals de lied bé podem presentar-la aquí, i sempre és un plaer escoltar aquesta peça, la classifiquem com la classifiquem.
Comments powered by CComment