Rückert, Friedrich

Escric això el dilluns 28 al matí (quan la Schubertíada ha acabat fa tot just unes hores), conscient que demà a mitjanit ha de sortir publicat un article a Liederabend. I el més calent és a l'aigüera. Algun any aprendré que és impossible que em concentri per escriure res durant el festival. Així que, amb l'esperit encara ple de música, comparteixo amb vosaltres alguns apunts que he anat prenent aquests dies, sense cap ordre ni cap intenció de ser exhaustiva.

 

Una dona a punt de parir i el seu home van de porta en porta cercant aixopluc; finalment, la criatura naixerà en un estable. Avui, que tantes famílies truquen en va a les nostres portes, la semblança amb aquesta escena de fa dos mil anys ens hauria d'avergonyir. No és una reflexió ni gaire original ni gaire moderna, contes com La petita venedora de mistos de Hans Christian Andersen, per esmentar un de molt conegut, ens parla de la nostra incoherència i la nostra mala memòria.

 

"Aquesta setmana he compost molt i en particular he posat en música quatre poemes de Rückert pel meu estimat Robert. Espero que n’estigui, ni que sigui una mica, satisfet, i el meu desig serà realitzat".

Diari de Clara i Robert Schumann. Gener de 1841

 

 (Article de Mireia Tarragó, alumna del Màster en Lied de l'ESMUC)

 

Anoteu aquesta data per al vostre proper viatge en el temps: 29 de gener de 1905. Aquell dia es van estrenar els Rückert-Lieder, els Kindertotenlieder i tres lieder de Des Knaben Wunderhorn: Der Tamboursg'sell, Des Antonius von Padua Fischpredigt i Lied des Verfolgten in Turm; completaven el programa altres cinc lieder Wunderhorn. El compositor, Gustav Mahler va dirigir tres cantants i membres de l'orquestra de l'Òpera de Viena i el concert va tenir lloc a la Kleine Musikvereinsaal.

 

S de Schubert, naturalment. El compositor més consentit a Liederabend, el que us proposo amb qualsevol excusa, el que apareix dibuixat (ell i la seva música) en un lloc preferent al web. Schubert, el rei de la casa. Per què Schubert? Hi ha compositors (i ara parlo en general, no només referint-me al lied) que m'han agradat de manera sobtada, com una revelació. D'altres que han estat un aprenentatge. Alguns amb qui mantinc una relació estranya, perquè hi ha obres seves que m'agraden molt i d'altres que no m'agraden gens [...]

 

Avui tenim un pastís amb cinc espelmes, per celebrar el cinquè aniversari de Liederabend: demà complim cinc anys de cites setmanes per compartir cançons i històries entorn d'aquestes cançons. Què us haig de dir, el mateix que l'any passat, que n'estic molt contenta. Moltes gràcies a tots per ser-hi! Com sempre, dedicarem aquesta entrada a fer un repàs del que ha estat el web aquest any, començant per les ja tradicionals xifres "misterioses" que encapçalen aquesta entrada i perdran tot el seu misteri de seguida.

 

Segons la Viquipèdia, l'expressió "crisi dels quaranta" es va establir el 1965, i es refereix a la crisi viscuda pels adults en adonar-se de la seva pròpia mortalitat i del temps que els pot quedar de vida. Gairebé cinquanta anys després, em fa la sensació que la xifra rodona, els quaranta anys, ja no té les mateixes connotacions; si "un jove de 35 anys" pot gaudir encara de descomptes per a joves, no pot ser que només cinc anys més tard estiguis abocat a una crisi existencial perquè t'ha caigut a sobre la maduresa de cop. O sí, vés a saber.

 

 

Fa uns dies vaig llegir a Twitter un dels tòpics habituals sobre el lied (i qui diu lied, diu mélodie, Art Song o cançó-com-li-volgueu-dir en general): els cantants que s'hi dediquen ho fan perquè tenen la veu massa petita com per cantar òpera. A la conversa que va seguir aquest comentari algú va recordar un altre tòpics: els pianistes acompanyants ho són perquè no serveixen per a solistes. Si ajuntem les dues coses tenim que el lied és un gènere ben desgraciat, no m'estranya que sigui tan minoritari! Qui voldria aficionar-se a un gènere interpretat per músics de segona mentre els grans músics es reserven per a tasques més elevades?

 

Fa un temps vaig escriure que la Schubertíada a Vilabertran era l'oasi que aplegava els aficionats al lied en aquest desert que és la programació liederística a casa nostra; sembla que la temporada vinent anirem una mica millor ara que el Gran Teatre del Liceu ha recuperat els recitals, però la Schubertíada a Vilabertran continua sent la gran cita. El seu director artístic, Jordi Roch i Bosch (Barcelona, 1931), va tenir l'amabilitat de concedir-me fa unes setmanes l'entrevista que podreu llegir a continuació; jo continuo sense ser periodista, però el Dr. Roch té moltes coses interessants per explicar i li agraeixo molt que les hagi compartit amb nosaltres.

 

Temps era temps que hi havia un compositor, director d'una prestigiosa revista musical, que en els seus articles tractava amb cert menyspreu els col·legues que componien per a veu perquè considerava que "la música per a veu era menys important que la música per a orquestra". El compositor en qüestió es deia Robert Schumann i aquestes paraules les va dir el 1839. El 1840 va escriure vora cent seixanta cançons, més de la meitat de la seva celebrada i reconeguda producció liederística.

 

Un prestigiós compositor fa setanta anys; en un dels homenatges que se li fan amb aquest motiu un jove tenor que tot just comença la seva carrera canta tres de les seves cançons. El compositor queda tan seduït per la seva veu que decideix compondre-li un cicle de cançons, que s'estrena tres anys després.

 

Entrem al setembre, ben tornats tots aquells que hàgiu fet vacances. També comencem temporada i per celebrar-ho i per alleujar la síndrome postvacacional aquesta setmana tenim una gran cançó i una gran cantant.

 

M'agradaria poder dir que també tenim un gran poeta però em temo que no és així; sí que us puc dir que en el món del lied és un dels més estimats. Si un cantant preparés un programa dedicat íntegrament a cançons amb textos de Friedrich Rückert podria oferir almenys una vintena d'obres mestres...