El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita: Mein schöner Stern

Continuem amb la sèrie d'entrades escrites pels estudiants del Màster en Lied de l'ESMUC, com a treball del mòdul Literatura del gènere. Repertori del lied alemany, impartit per la pianista Viviana Salisi. La començàvem la setmana passada amb la preciosa cançó triada per l'Elena Mateo i aquesta setmana en tenim una altra igualment preciosa triada pel Guillem Martí: Mein schöner Stern, de Robert Schumann, en la versió de Dietrich Fischer-Dieskau i Jörg Demus. Moltes gràcies, Guillem!

 

Minnesänger mit seinem Knappen- A. Kraus

 

Mein schöner Stern, op. 101 n. 4 de Robert Schumann, forma part del cicle Minnespiel, op.101, un cicle basat en poemes de Friedrich Rückert i que, com l’Spanisches Liederspiel, combina lieder per a veus solistes amb duets i dos quartets. Dos dels textos els havia musicat anteriorment Schumann pel cicle Zwölf Gedichte aus Friedrich Rückerts Liebesfrühling, op. 37 que recollia cançons tant de Clara com del mateix Robert Schumann. Concretament es tracta dels textos que, en aquest cas, el compositor utilitza pels quartets d’aquest cicle: Schön ist das Fest des Lenzes i So war die Sonne scheinet. Aquest últim, un dels textos més musicats de Rückert, tanca tant el cicle op.37 com aquest Minnespiel, op. 101.

Crida l’atenció el títol del cicle, Minnespiel, que faria referència a la tradició medieval dels Minnesänger, l’equivalent germànic dels segles XII-XIV als trobadors i trouvères francesos. La paraula clau, Minne, la traduïm per “amor”, però caldria matisar que fem referència a l’amor cortès o cavalleresc que va caracteritzar la lírica medieval. No sembla que el títol hagi estat extret del Liebesfrühling, el llibre de Rückert en què apareixen els poemes escollits. Així doncs, que Schumann hagi triat la paraula Minne en comptes del més habitual Liebe o que hagi canviat el Liederspiel del opus 74 pel Minnespiel d’aquest opus, sembla significatiu: és una referència a una visió de l’amor més antiga, més idealitzada, el més pura possible.

Aquí acaben, però, les referències medievals. Ja des del primer acord de Mein schöner Stern sentim l’esperit anhelant del més pur romanticisme i de l’època en que Schumann les va compondre. Aquesta obra és, doncs, contemporània de cicles com l’opus 90 sobre textos de Lenau o de l’op. 98 sobre el Wilhem Meister així com de la Tercera simfonia o de les Fantasiastücke per a clarinet i piano.

De tot el cicle, aquest lied és probablement el que amb més freqüència s’interpreta per separat. Recordo quan el vaig sentir per primer cop: com vaig poder seure’m al piano per llegir els seus acords i com em va semblar una música inspirada, fascinant i única. De fet, aquest va ser un dels primers lieder que vaig conèixer de prop i, malgrat que posteriorment vaig sentir altres meravelles de Schumann que podrien apuntar en la mateixa direcció (Du bist wie eine Blume, Mondnacht i d’altres), aquest Mein schöner Stern m’ha seguit semblant una cançó única, que neix d’una inspiració propera a la desesperació, potser a la bogeria, però que alhora és capaç de mostrar la calma que el poeta anhela.

Darrera del poema de Rückert sembla com si hi hagi una declaració d’intencions: sobretot no renunciar a l’ideal. Malgrat assumim allò (Dampf) que enterboleix el nostre esperit, confiem que el fet de tenir present allò o aquell que hem idealitzat transfiguri aquestes ombres en llum. El poeta no vol rebaixar l’ideal per així rebaixar l’anhel. Només pretén que aquest anhel es calmi quan accedeixi a l’ideal: l’estrella no ha de baixar a la terra, sinó que ens ha d’elevar fins el cel. Es war, als hätt' der Himmel, die Erde still geküß (“era com si el cel a la terra serenament besés”) diu Eichendorff en el Mondnacht. Va ser aquesta insistència, aquesta voluntat de no claudicar en l’ideal, el que va portar a Schumann a la bogeria?

Des del primer acord dolorós de novena fins el repòs de la cadència plagal del final, tot el desenvolupament de l’acompanyament pianístic il·lustra perfectament la transfiguració de la que parla el poema, sobretot a través de l’encadenament d’acords que en més d’un moment poden recordar al jazz, i que transporten a l’oient a sensacions inesperades.

I la nit. La nit en la que el poeta romàntic es troba sol davant de la natura i del misteri de la vida. La nit que sembla que requereix d’aquestes notes repetides (recordem el Die Nacht d’Strauss o, una vegada més, el Mondnacht de Schumann) i del so de la trompa...perquè, no és la trompa el que es sent a partir del tercer compàs, responent a la veu?