Cap estel no m'ha somrigut

Anoteu aquesta data per al vostre proper viatge en el temps: 29 de gener de 1905. Aquell dia es van estrenar els Rückert-Lieder, els Kindertotenlieder i tres lieder de Des Knaben Wunderhorn: Der Tamboursg'sell, Des Antonius von Padua Fischpredigt i Lied des Verfolgten in Turm; completaven el programa altres cinc lieder Wunderhorn. El compositor, Gustav Mahler va dirigir tres cantants i membres de l'orquestra de l'Òpera de Viena i el concert va tenir lloc a la Kleine Musikvereinsaal.

A més de les estrenes, hi ha dos motius que fan aquest concert candidat a un viatge en el temps (gairebé tan improbable com l'oportunitat de veure actualment res de semblant). El primer, que era la primera vegada que es feia un recital de lied orquestral. No us heu preguntat mai per què no se'n fan, de recitals amb orquestra, i només sentim lieder orquestrals com una peça més dels concerts simfònics? L'altra raó que feia aquest concert excepcional era la sala; avui la coneixem com a Brahms Saal, la sala de cambra del Musikverein de Viena, de prop de sis-centes localitats. En una carta a Richard Strauss escrita el maig d'aquell any, Mahler explicava que el concert s'havia de fer en una sala de les mides adequades perquè ell entenia les seves cançons com a música de cambra. Així s'havia d'interpretar, per raons artístiques, malgrat les pressions de les consideracions comercials. Fer-ho en una sala gran, deia, denotaria decididament manca de bon gust. La sala de cambra implicava orquestra de cambra, naturalment, i aquells concerts es van fer amb una orquestra d'uns trenta-cinc professors.

El concert a la Kleine Musikvereinsaal es va repetir amb alguna modificació al programa el 3 de febrer, i es va tornar a fer a Graz (també en una sala de cambra) el primer de juny. Van ser les tres úniques vegades que Mahler va dirigir els Rückert-Lieder complets ("complets", en aquest cas, vol dir sense Liebst du um Schönheit, que es va publicar posteriorment); després d'això només va incloure Ich bin der Welt abhanden gekommen en el programa de dos concerts (a la manera moderna) i aquest mateix lied i Um Mitternacht en un tercer. La versió en piano la va tocar un únic cop, dos anys després; va ser en un concert a Berlín on va afegir al programa de Viena i Graz les Cançons d'un camarada errant (també seria un concert extraordinari, avui dia).

Els divuit lieder d'aquells concerts del 1905 són pràcticament la meitat dels que va compondre Mahler; de vegades penso que en parlo tan poc perquè el meu subconscient me'ls furta per por d'acabar-los. Però encara hi ha marge, i feia molt de temps que tenia ganes de parlar-vos d'Um Mitternacht ("A mitjanit") una cançó impressionant, una de les dues cançons grans (per plantejament i durada) dels Rückert-Lieder. A la primera estrofa, el poema (publicat dins de Pantheon, el 1843) ens parla d'algú que en despertar-se angoixat ha mirat cap al cel i cap estel li ha somrigut. Aquests versos em recorden un altre poema, aquest d'Eduard Mörike, escrit uns anys abans (i convertit per Hugo Wolf en lied, An die Geliebte); allà, al final del poema, la veu poètica mira cap al cel cercant una resposta als seus temors i tots els estels li somriuen; aquí no ho fan, l'home està sol amb la seva por en meitat de la nit; cap llum, cap esperança no li dona consol. Només l'acompanyen el batec del seu cor i el seu dolor; lluita, però perd, i a la cinquena estrofa acaba encomanant-se a Déu, l'únic que té poder sobre la vida i la mort. Mahler va triar el març de 1901 els deu poemes de Rückert que va musicar, durant la convalescència d'una greu malaltia, i Um Mitternacht va ser el primer que va compondre. És gairebé inevitable relacionar els seus versos amb la seva experiència tan recent.

Un crític que va ressenyar el recital de Graz, tot i que admirat de la capacitat i la sensibilitat de Mahler, es preguntava si una orquestra és el millor mitjà d'expressió del lied (si més no, era una raresa) i es declarava una mica perplex davant d'aquella orquestració tan diferent de les habituals melodies "ingènues i populars" de Mahler. El crític tenia motius per sorprendre's, ja que les orquestracions de la nova etapa Rückert tenien poc a veure amb les de l'etapa Wunderhorn. A Um Mitternacht, Mahler fa servir pràcticament només instruments de vent, fins que a la cinquena estrofa hi sentim també les timbales, l'arpa i el piano, una última estrofa que Mahler interpreta com un triomf i no com una renúncia, amb una música que té molt d'himne.

Quan escolto aquest lied no puc evitar pensar que el compositor va fer una mala passada al cantant, que l'orquestra no l'està acompanyant sinó que està recalcant la seva solitud, com si estigués fent el paper de la nit inhòspita; poques vegades he sentit un cantant més indefens que en aquesta cançó. Precisament per això, el lied em transmet de manera molt vívida el patiment que traspuen els versos, una mica com al tercer acte de Tristany i Isolda, quan sembla que estàs sentint tant el patiment de Tristany com el del cantant. La sensació d'inestabilitat és més aguda en la versió amb piano, que és realment descarnada; la solitud de la veu és feridora. Les escales descendents que en la versió orquestral van canviant de color i de vegada sembla que ofereixen algun consol, en el piano són implacables; allà on l'orquestració és esparsa, sembla que el piano desaparegui. Totes dues versions em semblen imprescindibles i per això avui us proposo d'escoltar-les totes dues; us robaré una mica més de temps, és una cançó llarga. L'enregistrament de la versió orquestral és un clàssic, amb la contralto Kathleen Ferrier i Bruno Walter (recordem que va ser deixeble de Mahler) dirigint l'Orquestra Filharmònica de Viena; a l'enregistrament amb piano tenim un cantant especialista en Mahler, Thomas Hampson (van ser també dos barítons els qui van estrenar totes dues versions) i el gran Wolfram Rieger.

Acabo amb una frase d'aquell crític de Graz que si escolteu Um Mitternacht per primer cop, com ell aquell dia, espero que us hi sentiu identificats: "Hi ha cançons de Mahler que són impossibles de recordar però que, alhora, són impossibles d'oblidar."