El paradís

Un prestigiós compositor fa setanta anys; en un dels homenatges que se li fan amb aquest motiu un jove tenor que tot just comença la seva carrera canta tres de les seves cançons. El compositor queda tan seduït per la seva veu que decideix compondre-li un cicle de cançons, que s'estrena tres anys després.

Això passava com qui diu abans d'ahir, l'estiu de 1996. El compositor era Hans Werner Henze; el tenor, que llavors tenia trenta-un anys, era Ian Bostridge i el cicle va ser Sechs Gesänge aus dem Arabischen (Sis cants de l'àrab), estrenat el 23 de novembre de 1999 a la Philharmonie de Colònia; acompanyava el cantant en aquella ocasió el seu pianista habitual, Julius Drake, a qui també està dedicada l'obra.

Algun cop m'han preguntat si encara se n'escriuen, de cançons i, com podeu veure, la resposta és afirmativa; tenim les cançons de Henze, les de Ned Rorem, les de Peter Lieberson i les de d'altres compositors potser no tan coneguts. La següent pregunta acostuma a ser: i són com les d'abans? Doncs no, no són com les d'abans, res no és com era abans. Però... potser no són tan diferents. Busquem les semblances?

Tenim un compositor alemany que ha escrit un cicle de cançons; fins aquí, res de nou. La major part dels textos són seus; això és certament atípic però no és una novetat: Mahler, per exemple, ja ho havia fet abans. Tampoc no és nova la influència oriental, la poesia alemanya inspirada en la poesia àrab ha estat present en el lied des dels primers temps. El cicle parla d'amor, de Salim i Fatuma, dos personatges reals; Henze transforma les situacions i a les cançons apareixen monstres marins, bruixes i fantasmes, és un món de fantasia. La darrera cançó del cicle, Das Paradies (El Paradís), fa servir com a text un poema de Hafis (o de Rumi, l'autor varia segons les fonts), escrit al segle XIII i traduït a l'alemany per un vell conegut nostre, Friedrich Rückert. I parla de la lluna, un dels temes recurrents del gènere. Posats a trobar semblances, fins i tot sabem d'una interpretació domèstica del cicle, a casa del compositor.

Les diferències, doncs, on són? Evidentment, a la música. Ian Bostridge ens explica com reacciona el públic quan escolta aquestes cançons (Podeu llegir l'article complet aquí):

"El meu sentiment aclaparador quan interpretem aquest cicle és com funciona amb el públic. És teatral en el millor sentit; malgrat els moments de complexitat i manca de familiaritat, un públic no especialista es veu conmogut i motivat per l'obra, i pot veure les seves belleses transparents i els passatges més resistents com a part de l'estructura dramàtica."

I sobre Das Paradies, la nostra cançó d'aquesta setmana?

"Després [d'una interpretació del cicle], molta gent amb cap interès especial en la música clàssica o la així anomenada música contemporània, ens va dir que els havia agradat molt aquesta canço en particular"

No us ve de gust escoltar-la, després d'aquests comentaris? És una cançó hipnòtica, que li ve com un guant a la veu de Bostridge, amb un acompanyament de piano (excel·lent Drake a l'enregistrament) que contribueix a crear l'irreal atmosfera. Si vau llegir l'entrada sobre Sei mir gegrüßt us serà familiar l'efecte de la repetició constant, en aquest cas de la frase reiche mir die Hand (dóna'm la mà).

Hans Werner Henze va morir fa unes setmanes, el 27 d'octubre. Sechs Gesänge aus dem Arabischen van ser les seves darreres cançons, però després d'aquell 1999 va compondre i estrenar encara unes quantes obres, entre òperes, simfonies i música coral. A Barcelona vam tenir ocasió de veure'l fa uns pocs anys, amb ocasió de l'estrena de Boulevard Solitude al Gran Teatre del Liceu; se'l veia feliç mentre rebia l'homenatge del públic. No és un bona manera de recordar-lo? El seu somriure i la seva música.