Segons la Viquipèdia, l'expressió "crisi dels quaranta" es va establir el 1965, i es refereix a la crisi viscuda pels adults en adonar-se de la seva pròpia mortalitat i del temps que els pot quedar de vida. Gairebé cinquanta anys després, em fa la sensació que la xifra rodona, els quaranta anys, ja no té les mateixes connotacions; si "un jove de 35 anys" pot gaudir encara de descomptes per a joves, no pot ser que només cinc anys més tard estiguis abocat a una crisi existencial perquè t'ha caigut a sobre la maduresa de cop. O sí, vés a saber.
La qüestió és que conec unes quantes persones que acaben de fer o estan a punt de fer quaranta anys i, amb crisi o sense, el canvi en el dígit de les desenes potser fa una mica de pessigolles, jo encara no he sentit cap referència a "un jove de 42 anys". Benvolguts quarantins acabats d'estrenar, per a tots vosaltres, un lied dedicat a la crisi dels quaranta.
El 1884, quan tenia cinquanta anys, Johannes Brahms va publicar Mit vierzig Jahren (Amb quaranta anys); és el segon dels lieder a partir d'un poema de Friedrich Rückert, compost poc després del primer, Gestillte Sehnsucht. El poema pertany al quart llibre dels Lyrische Gedichte; no he trobat en quin any va ser escrit exactament, però el llibre va ser escrit entre 1832 i 1838, quan Rückert tenia entre quaranta-quatre i cinquanta anys. A la primera estrofa el poeta ens diu que amb quaranta anys hem fet el cim de la muntanya, i ens aturem per mirar enrera, per contemplar la nostra infantesa i la nostra joventut. Però, contra el que pugui semblar després d'aquest inici, a la segona ens diu que encara ens queda una llarga carena per recórrer, hem de continuar camí un cop hem recuperat l'alè; ja tindrem temps de descendre.
Un cop més ens trobem amb la figura del caminant, tant present a la poesia romàntica alemanya i, per tant, en el lied. Brahms l'acompanya amb serenitat i amb pas tranquil; és una cançó ombrívola, ben típica del compositor, que s'il·lumina al final amb una de les frases que li són també tan característiques. Diria que és d'aquelles cançons que milloren en una segona audició...
Mit vierzig Jahren és el primer lied dels cinc que formen l'Opus 94, un recull escrit per a veu greu. Nosaltres l'escoltarem interpretat per Thomas Quasthoff i Justus Zeyen.
Mit vierzig Jahren ist der Berg erstiegen,
Wir stehen still und schaun zurück;
Dort sehen wir der Kindheit stilles liegen
Und dort der Jugend lautes Glück.
Noch einmal schau', und dann gekräftigt weiter
Erhebe deinen Wanderstab!
Hindehnt ein Bergesrücken sich ein breiter
Und hier nicht, drüben gehts hinab.
Nicht athmend aufwärts brauchst du mehr zu steigen,
Die Ebene zieht von selbst dich fort;
Dann wird sie sich mit dir unmerklich neigen,
Und eh du's denkst, bist du im Port.
Amb quaranta anys s'ha escalat la muntanya,
ens aturem tranquils i mirem enrera;
hi veiem la infantesa silenciosa
i la sorollosa alegria de la joventut.
Mira un cop més i després, reanimat,
pren el teu bastó per caminar!
Davant teu hi ha la llarga carena de la muntanya
i no és aquí sinó a l'altre costat quan fa baixada.
Has de continuar pujant sense perdre l'alè,
la mateixa plana et fa anar endavant;
llavors s'inclinarà imperceptiblement amb tu,
i abans que te n'adonis, seràs al Port.
Comments powered by CComment