Amb variacions

Podria haver manllevat el títol d'aquest article d'una de les obres de Charles Dickens, Great Expectations, perquè el 1816 va ser per a Franz Schubert un any d'esperances i expectatives. Els seus projectes, però, no van sortir com ell havia desitjat i les successives decepcions van acabar provocant un tomb a la seva vida.

Com molts de vosaltres sabreu, Franz Schubert pare era mestre, i dirigia una escola als afores de Viena. Hi treballaven també els seus fills Ferdinand i Karl i, des de feina un any, també en Franz. L'agost de 1815, Herr Schubert havia presentat la seva candidatura per fer-se càrrec d'una escola més important i més cèntrica, i aquesta candidatura incloïa també, com a valor afegit, els seus tres fills mestres. El nostre Franz detestava ensenyar, així que la idea de canviar d'escola per continuar ensenyant les beceroles als més petits no devia fer-li ni fred ni calor. Posats a mirar-ho pel cantó positiu, canviar d'escola volia dir canviar de casa, i segurament la nova seria més gran. La seva mare havia mort quan ell era a l'internat, el pare s'havia casat de nou i la casa tornava a estar plena de criatures. Franz tenia el piano a la seva cambra, que no compartia amb ningú, però, així i tot, els jocs i els brams dels germanets el seguien fins allà i, a l'inrevés, la seva música feia nosa (m'ho estic imaginant: “Franz, vols parar amb el piano, que em despertaràs el petit?!”).

El febrer de 1816, probablement quan la petició del pare encara no s'havia resolt, Franz va començar un altre tràmit que, si tot anava bé, li permetria canviar els petits i les beceroles per adults i música; a l'escola de mestres de Ljubljana (que llavors era part de l'Imperi Austríac) hi havia una vacant de mestre de música, i ell estava molt ben situat per aconseguir-la. Tenia en contra l'edat, encara no havia fet els vint anys, però tenia a favor la seva trajectòria, avalada per Antonio Salieri, que donava fe que Schubert havia estat un alumne excel·lent i era també un músic excel·lent.

Per més que fos excel·lent, el compositor Schubert continuava sent un desconegut, excepte per al seu cercle d'íntims, un cercle entusiasta que tenia la certesa que les seves cançons serien un èxit quan es publiquessin. Tanmateix, els editors no ho tenien tan clar i no volien arriscar-se a perdre diners, i els amics van anar empescant-se estratègies per aconseguir convèncer-los. Una d'elles va ser cercar el reconeixement de Goethe; si la figura literària en llengua alemanya més respectada i admirada feia de padrí d'un compositor, per jove i desconegut que fos, sens dubte la seva música es vendria bé. Josef von Spaun va enviar-li al prohom un quadern de lieder amorosament copiats, parlant-li dels mèrits del seu amic Franz Schubert i pregant-li que acceptés que l'obra li fos dedicada. Per què us feu una idea de les joies que van arribar a Weimar, el quadern incloïa, Gretchen am Spinnrade, Rastlose Liebe, Nähe des Geliebten, Meeresstille, Wanderers Nachtlied I, Heidenröslein, Erlkönig o Der König im Thule, entre altres cançons.

Les partitures li van ser retornades a Spaun sense cap explicació, ni tan sols una petita nota. No se sap què va passar. Potser a Goethe no li van agradar les cançons (val a dir que, en general, s'allunyaven del que ell apreciava en el lied), potser no anaven prou ben recomanades, o potser no va arribar ni a veure-les perquè de peticions com aquestes li'n devien arribar moltes, i un exèrcit de secretaris devia filtrar-les. La qüestió és que aquestes cançons meravelloses es van quedar sense editar, i el rebuig de Goethe va fer força mal en l'entorn de Schubert i en Schubert mateix. Un entorn que no estava encegat per l'amistat i l'admiració: quan per fi van aconseguir que es publiqués un lied de Schubert, el 1821, aquell Erlkönig, op. 1 va ser un èxit tan gran que de seguida va haver de reeditar-se.

Mentrestant, i tornem al 1816, la sol·licitud del pare havia estat rebutjada, amb molta pena per part seva i, probablement, de Ferdinand i de Karl. I al setembre va arribar una altra decepció per a Franz: havia quedat entre els tres finalistes en el procés de selecció de Ljubliana, però un altre mestre havia guanyat la plaça.

Com us podeu imaginar, durant tots aquests mesos d'espera Schubert no s'havia quedat plegat de braços, i havia continuat component; sobretot, lieder, i amb un ritme gairebé tan frenètic com l'any anterior. Si el 1815, l'any que coneixem com “l'any dels miracles”, havia escrit uns cent seixanta lieder, el 1816 n'escriuria vora cent trenta. Sempre s'ha dit que quan Schubert se sentia pressionat componia a un ritme molt intens, i aquells dos anys havien estat complicats.

Finalment, el desembre de 1816 el rei d'aquesta casa va fer un cop de cap i va acceptar la invitació de la mare de Franz Schober per anar a viure amb ells. No més classes a marrecs, no més germanets ploraners, una casa gran i silenciosa, el seu amic de l'ànima al costat i tot el temps del món per compondre. I una renúncia implícita: la llei vigent establia que un home havia de demostrar la seva solvència econòmica per tal d'obtenir el permís de les autoritats per casar-se. Entre les professions exemptes hi havia la de mestre; marxant de l'escola, Schubert renunciava també a casar-se amb Therese Grob, que sembla que l'esperava pacientment.

Entre els lieder que va escriure el 1816 només n'hi ha un amb poema de Franz Schober, Am Bach im Frühling [Al costat del rierol a la primavera]. Potser teniu present un lied de Winterreise (el setè, AAuf dem Flusse) que la veu poètica s'adreça al rierol que, en ple hivern, amaga el seu ímpetu i els seus sentiments sota una crosta de glaç. Al poema de Schober trobem un rierol tot just després del desglaç; la crosta s'ha trencat i l'aigua corre alegrement, nodrint la molsa i les flors al seu pas. La veu poètica el rep amb tristesa, incapaç d'alinear els seus sentiments amb la joia de la primavera.

Amb aquests versos, més aviat modestos, Schubert va fer una cançó sorprenent, que evita la forma estròfica que podria semblar-hi implícita. La primera estrofa, que parla del rierol alliberat i la joia que porta, té un acompanyament molt senzill, que ens remet al moviment de l'aigua, i una melodia preciosa que sentim dues vegades. A la segona estrofa la veu poètica parla del seu ànim, tan poc en consonància amb la primavera; Schubert presenta ara una altra melodia una mica més animada, i repeteix l'últim vers. A la tercera estrofa, quan el poeta parla de la seva desesperança, ens sobten unes paraules declamades. Els dos primers versos gairebé amb violència; els dos últims, amb tristesa. Llavors la cançó torna a començar, repetint les dues primeres estrofes.

És un lied preciós, preferit dels barítons i els baixos. D'entre les moltes bones versions que hi ha n'he triat la de Konstantin Krimmel i Ammiel Bushakevitz, perquè és d'una bellesa que enamora. I també per un segon motiu: volia compartir un exemple de variacions ben fetes. A l'època de Schubert no era estrany que les repeticions es guarnissin amb variacions; Johan Michael Vogl venia del món de l'òpera, on els guarniments eren gairebé obligatoris, i va arribar a introduir-los en les seves edicions dels lieder de Schubert. Després el costum va caure en desús, però des de fa uns anys tornem a sentir variacions de tant en tant. Krimmel és un dels cantants que en fa, i no he sentit ningú que les faci amb tanta elegància i tanta oportunitat, fins al punt que fa que soni natural una cosa que no ho és gens. Escolteu-la i, si us ve de gust, compartiu què us sembla això d'introduir variacions.

Articles relacionats

Kann er was? (I)

Cançó de la setmana: Lied eines Schiffers an die Dioskuren  (F. Schubert) - F. Wunderlich, H. Giesen

 

Franz Schubert devia ser una bona persona. No ho dic per la seva música, és compatible ser un artista meravellós i una persona insofrible, ho dic pels seus amics. Aquell home tímid i de poques paraules va ser estimat en vida i recordat amb tendresa després de la seva mort per un bon grapat d'amics; penso que algú que estableix vincles tan forts i duradors per força ha de ser bona persona. Digueu-me ingènua.

Schubert va fer els primers amics fora de l'entorn familiar quan va entrar a l'Stadtkonvikt, l'internat on va estudiar, l'octubre de 1808. Aquest nucli es va anar estenent i formant el que avui coneixem com el seu cercle. El cercle, és clar, no era tancat (i això em fa pensar que cercle no és la manera més adient de dir-ne), en vint [...]

Schubert Lied – Gruppe aus dem Tartarus

Cancó de la setmana: Gruppe aus dem Tartarus (F. Schubert) - S. Keenlyside, M. Martineau

 

Com us deia quan parlava de Die Götter Griechenlands, Friedrich Schiller no era aliè a la dèria per l'Antiga Grècia que hi havia a la cultura alemanya a la seva època, i Gruppe aus dem Tartarus [Grup del Tàrtar] ens remet també a la mitologia. L'inframón, conegut sovint pel nom del seu déu, Hades, era la regió on habitaven els morts; no hi patien cap càstig ni hi rebien cap premi. Molt més avall, si hem de fer cas de Zeus a la Ilíada, a la mateixa distància de l'Hades que ho està el cel de la terra, hi havia el Tàrtar. I aquí sí; aquí, allunyats de tothom, els seus habitants patien les tortures més horribles.

590 - 134 - 251 - 258 - 249

Cançó de la setmana: Seligkeit (F. Schubert) - W. Holzmair, U. Eisenlohr

 

Fa un temps parlàvem de com les modes afecten també el món del lied, i obres que durant dècades havien estat molt presents als recitals i als enregistraments pràcticament desapareixien del repertori. En aquella ocasió us parlava d'un lied que havia estat un dels més populars de Schubert durant el segle XIX i ara amb prou feines s'escolta, Lob der Tränen, i diria que el lied [...]