onze anys de Liederabend
 

Fa un temps parlàvem de com les modes afecten també el món del lied, i obres que durant dècades havien estat molt presents als recitals i als enregistraments pràcticament desapareixien del repertori. En aquella ocasió us parlava d'un lied que havia estat un dels més populars de Schubert durant el segle XIX i ara amb prou feines s'escolta, Lob der Tränen, i diria que el lied d'aquesta setmana, Seligkeit, seria un cas similar.

Similar, però no ben bé igual. Seligkeit [Benaurança] és un lied compost per Franz Schubert el 1816; el poema, titulat Engel [Àngel], és d'un dels seus poetes preferits en aquella època, Ludwig Hölty, que el va escriure el 1773, tres anys abans de morir als vint-i-vuit anys. El lied va quedar inèdit fins a molt tard, es va publicar per primera vegada el 1895, ja fregant el segle XX, i es va fer extraordinàriament popular en poc temps. Sembla que el mèrit és, en part, d'una cantant que vinculem sobretot a Richard Strauss: Elisabeth Schumann; a la soprano li agradava molt el lied i solia portar-lo com a propina als seus recitals. El va enregistrar, i també ho van fer durant dècades els cantants més importants del gènere. D'aquí que sigui un cas similar a Lob der Tränen, però no ben bé igual; estic segura que molts de vosaltres coneixeu aquest lied, o el reconeixereu així que comenceu a escoltar-lo, no tant perquè l'hàgiu escoltat recentment en recitals, sinó sobretot perquè heu escoltat els enregistraments dels cantants més rellevants del segle XX.

Sabeu que hi ha una categoria no oficial de lieder, els lieder-que-són-una-delícia, oi? Seligkeit hi encaixa de ple; és començar a sonar i dibuixar-se un somriure en la cara dels oients. La música es mou entre un ländler i un vals, i amb aquest ritme que convida a ballar, el poeta ens parla de les joies que ens esperen al Cel: ell voldria ser-hi allà i gaudir per sempre! El lied és estròfic pur, és a dir, les tres estrofes són musicalment idèntiques, i les dues primeres estrofes ens parlen d'aquest Cel festiu, ple de música, on tothom canta i balla. A mi aquest ambient em recorda al d'un altre lied, Das himmlische Leben, de Mahler, on la cultura popular recrea un Cel que és una festa un tiberi continus (es passava molta gana, a l'època de Des Knaben Wunderhorn). Però Hölty, a la tercera estrofa, ens sorprèn amb un canvi de guió: quan esperàvem que continués la lloança de la benaurança celestial, el discurs es torna terrenal i el poeta desvia la nostra atenció cap a la seva estimada Laura: si ella l'acceptés, s'estimaria més quedar-se amb ella, aquí a baix, per sempre.

Com veieu, és una cançó benhumorada i lleugera, que convida a la festa, que he triat perquè aquesta setmana estem de celebració: Liederabend fa onze anys. Us heu fixat en les xifres del títol, oi? Durant aquest últim any hem afegit cinquanta-dues cançons al nostre repertori (si fa no fa, com cada any); deu, gairebé la quarta part, són de compositors que s'estrenaven aquí, i també hem conegut tretze nou poetes. Per interpretar-les, hem convidat per primera vegada a dinou cantants i catorze acompanyants. I així tenim aquestes xifres acumulades en onze anys: 590 (cançons) - 134 (compositors) - 251 (poetes) - 258 (cantants) - 249 (acompanyants).

Com cada any, he repassat amb una certa incredulitat els números, i m'he aturat a pensar-hi una estona. La selecció de cançons està clarament esbiaixada cap a un grapadet de compositors (encapçalats pel rei de la casa, Franz Schubert), però aquests cent trenta-quatre noms abasten bona part de la geografia europea, amb alguna excursió a Amèrica, i s'estenen al llarg de gairebé quatre-cents anys. Una cosa similar passa amb els cantants: n'hi ha uns quants que sovintegen, però més de dues-centes cinquanta veus permeten abastar un panorama ampli (els poetes, ja ho sabeu, els trien els compositors, i els pianistes els trien els cantants). Així que espero que si els vostres gustos no encaixen ben bé amb les meves dèries, sí que trobeu a Liederabend, de tant en tant, les vostres. O, almenys, troballes i fils per continuar estirant.

Què us haig de dir, estimats lectors: un any més, moltes gràcies per ser-hi, pel vostre suport, pels vostres comentaris. Us deixo amb la lleugeresa de Seligkeit i amb un gran baríton, Wolfgang Holzmair, a qui acompanya Ulrich Eisenlohr al fortepiano. Llarga vida al lied!

 

Seligkeit

Freuden sonder Zahl
Blühn im Himmelssaal
Engeln und Verklärten,
Wie die Väter lehrten.
O da möcht' ich sein,
Und mich ewig freun!

Jedem lächelt traut
Eine Himmelsbraut;
Harf' und Psalter klinget,
Und man tanzt und singet.
O da möcht' ich sein,
Und mich ewig freun!

Lieber bleib' ich hier,
Lächelt Laura mir
Einen Blick, der saget,
Daß ich ausgeklaget.
Selig dann mit ihr,
Bleib' ich ewig hier!

Alegrances incomptables
floreixen en les sales celestials
per als àngels i éssers transfigurats,
com els sants Pares ens ensenyaren.
Oh, jo voldria ser allà
i gaudir per sempre!

Una núvia celestial, amb estimació,
somriu a tothom;
l’arpa i el saltiri ressonen
i hom canta i balla.
Oh, jo voldria ser allà
i gaudir eternament!

Però si Laura em somrigués,
millor em quedaria aquí,
només un esguard que afirmés
que el meu plany s’ha acabat.
Llavors, feliç amb ella,
restaria aquí eternament!

(traducció de Salvador Pila)

 

Articles relacionats

Comments powered by CComment

El lloc web de Liederabend utilitza galetes tècniques, essencials per al funcionament del lloc, i galetes analítiques que pots desactivar.