Michael Vogl i Franz Schubert - M. von Schwind
La setmana passada vaig començar una entrada dedicada als amics de Franz Schubert; com que anava creixent i creixent vaig optar per fer-la en dues parts i aquesta és la segona. En la primera vam parlar de Joseph von Spaun, Johann Mayrhofer, Franz von Schober i Johann Michael Vogl; avui us presentaré uns quants membres més del cercle de Schubert.
Fins ara hem vist relacions duradores però no totes ho van ser. La vida a Viena en aquells anys era dura, primer amb la guerra, mentre Schubert era al Konvikt, i després amb l'època de repressió amb el govern de Klemens von Metternich. Una de les víctimes d'aquesta situació va ser Johann Senn, company d'estudis de Franz a l'escola, que el 1813 va perdre la seva beca (i per tant la possibilitat de continuar estudiant) per formar part d'un cercle intel·lectual que no era ben vist per la direcció. A partir de 1819 no és que els intel·lectuals no estiguessin ben vistos, és que van ser durament reprimits: totes les publicacions passaven per una censura prèvia, es van prohibir les associacions d'estudiants, hi havia espies arreu... Molts joves, Schubert i els seus amics també, es van organitzar en societats secretes. L'any següent Senn va ser detingut a casa seva, juntament amb Schubert i altres dos amics; a l'endemà els van alliberar tots excepte Senn que, després de passar catorze mesos a la presó sense càrrecs va ser desterrat al Tirol. Senn i Schubert van continuar mantenint contacte però no es van tornar a veure mai més; de la seva relació ens han quedat dos lieder, Selige Welt i Schwanengesang.
Ignaz Sonnleithner, al contrari que els que hem esmentat anteriorment, no va ser un amic íntim de Schubert; quan el va conèixer era un senyor de certa edat, un prestigiós advocat que cantava i componia per afició i havia estat un dels compositors preferits de l'emperador Josep II. Els va presentar Joseph von Spaun, que era company d'estudis i amic del seu fill Leopold. Herr Sonnleithner tenia a casa seva un dels cercles musicals més coneguts i freqüentats de Viena, d'aquells que tothom maldava per ser-hi convidat i tranquil·lament podia aplegar més de cent persones. Aquell saló va ser un dels primers llocs on es va interpretar la música de Schubert, gràcies sobretot als esforços de Leopold; a més, com que els editors rebutjaven les obres d'un jove compositor desconegut, els seus amics les copiaven i les venien als assistents a les vetllades. Els Sonnleithner van ser molt importants per a Schubert pel seu suport però si els he inclòs en aquesta llista, és, sobretot, perquè Herr Sonnleithner em té fascinada: a més d'amic de Schubert, ho va ser de Haydn, Mozart, Beethoven i Salieri!
Moritz von Schwind va ser el més jove del grup d'amics i el penúltim a incorporar-s'hi; va conèixer Franz Schubert el 1821, quan tenia disset anys. Ens aquells moments el nucli del grup començava a dispersar-se, normalment perquè la feina dels seus integrants els allunyava de Viena; Spaun, per exemple, acabava de traslladar-se a Linz. En aquella època Schwind ja era molt bon músic i aspirava a convertir-se en pintor (i ho va aconseguir, l'èxit li va arribar quan es va traslladar a viure a Munic); admirava profundament Schubert ("com Schubert compon, jo vull pintar") i tots dos van congeniar de seguida perquè tenien caràcters molt similars; el noi, al qual pel seu aspecte anomenaven Querubí, es va convertir de seguida en el confident de Franz. A Moritz von Schwind li devem alguns retrats de Schubert, com el que il·lustra aquesta entrada, on el compositor està acompanyat per Vogl. El més conegut, però, és Schubertiade, un dibuix de 1868 que recrea una schubertíada i a on trobem retratats pràcticament tots els amics de Schubert.
El darrer a sumar-se al grup va ser Eduard von Bauernfeld, amic de Schwind i dos anys més gran que ell; ho va fer a finals de 1824 i durant els quatre anys que a Schubert li quedaven de vida tots tres i Schober van ser inseparables. Bauernfeld va ser un dels escriptors més importants de la seva època però va ser sobretot dramaturg, potser per això hi ha poques cançons a partir de poemes seus. Se sap que van ser quatre, dues de les quals s'han perdut. De les dues que queden, una és de les més conegudes de Schubert, An Silvia. L'escriptor estava traduint Shakespeare en aquella època i així va ser com el compositor va conèixer la seva obra; els tres lieder amb textos seus els va escriure alhora, tot i que només un està traduït de l'anglès per Bauernfeld.
Han quedat fora d'aquestes dues entrades amics com Anselm i Joseph Hüttenbrenner, Franz i Ignaz Lachner, Leopold i Joseph Kupelweiser, Matthäus von Collin o Franz Grillparzer però penso que amb la breu selecció que he fet ens podem fer una imatge d'aquell grup que va començar a formar-se el 1808 i va ser tant important a la vida de Schubert. No us quedeu amb la idea que eren gent saberuda i greu; saberuts ho eren però també es divertien molt, així ho expliquen uns i d'altres. Tampoc us quedeu amb la idea que Schubert era el centre del grup, per més que per nosaltres ho sigui; ni per caràcter ni per relacions podia ocupar aquesta posició. Segurament ell era l'element que cohesionava tots els altres, tal i com va dir Joseph von Spaun: "a través seu vam esdevenir tots amics i germans". Tots ells fan fer molt per Schubert; ell els va donar, també citant Spaun, "uns anys meravellosos i inoblidables", i lieder que han fet que la seva obra perduri. A nosaltres, aficionats del segle XXI, els amics ens han donat, a més de l'obra en comú amb Schubert, la seva correspondència i els seus records; per inexactes i endolcits que puguin ser, són una font d'informació bàsica per saber més del compositor.
Deia abans que només es conserven dos lieder amb poemes de Bauernfeld i per tancar aquesta entrada en dues parts escoltarem el segon, Der Vater mit dem Kind (El pare amb el nen), compost el 1827. Quantes cançons de bressol coneixeu que sigui el pare i no la mare qui té el nen a la falda? Sorprenentment per aquella època, un home de vint-i-cinc anys, solter i sense fills, escriu un poema que parla d'un pare que s'emociona veient el seu fill adormit als seus braços i un home de trenta, també solter i sense fills, tria aquest poema per fer-ne una cançó. La sentirem interpretada per Anthony Rolfe-Johnson i Graham Johnson. Pares que esteu llegint, feu-vos vostra la cançó!
Fins ara hem vist relacions duradores però no totes ho van ser. La vida a Viena en aquells anys era dura, primer amb la guerra, mentre Schubert era al Konvikt, i després amb l'època de repressió amb el govern de Klemens von Metternich. Una de les víctimes d'aquesta situació va ser Johann Senn, company d'estudis de Franz a l'escola, que el 1813 va perdre la seva beca (i per tant la possibilitat de continuar estudiant) per formar part d'un cercle intel·lectual que no era ben vist per la direcció. A partir de 1819 no és que els intel·lectuals no estiguessin ben vistos, és que van ser durament reprimits: totes les publicacions passaven per una censura prèvia, es van prohibir les associacions d'estudiants, hi havia espies arreu... Molts joves, Schubert i els seus amics també, es van organitzar en societats secretes. L'any següent Senn va ser detingut a casa seva, juntament amb Schubert i altres dos amics; a l'endemà els van alliberar tots excepte Senn que, després de passar catorze mesos a la presó sense càrrecs va ser desterrat al Tirol. Senn i Schubert van continuar mantenint contacte però no es van tornar a veure mai més; de la seva relació ens han quedat dos lieder, Selige Welt i Schwanengesang.
Ignaz Sonnleithner, al contrari que els que hem esmentat anteriorment, no va ser un amic íntim de Schubert; quan el va conèixer era un senyor de certa edat, un prestigiós advocat que cantava i componia per afició i havia estat un dels compositors preferits de l'emperador Josep II. Els va presentar Joseph von Spaun, que era company d'estudis i amic del seu fill Leopold. Herr Sonnleithner tenia a casa seva un dels cercles musicals més coneguts i freqüentats de Viena, d'aquells que tothom maldava per ser-hi convidat i tranquil·lament podia aplegar més de cent persones. Aquell saló va ser un dels primers llocs on es va interpretar la música de Schubert, gràcies sobretot als esforços de Leopold; a més, com que els editors rebutjaven les obres d'un jove compositor desconegut, els seus amics les copiaven i les venien als assistents a les vetllades. Els Sonnleithner van ser molt importants per a Schubert pel seu suport però si els he inclòs en aquesta llista, és, sobretot, perquè Herr Sonnleithner em té fascinada: a més d'amic de Schubert, ho va ser de Haydn, Mozart, Beethoven i Salieri!
Moritz von Schwind va ser el més jove del grup d'amics i el penúltim a incorporar-s'hi; va conèixer Franz Schubert el 1821, quan tenia disset anys. Ens aquells moments el nucli del grup començava a dispersar-se, normalment perquè la feina dels seus integrants els allunyava de Viena; Spaun, per exemple, acabava de traslladar-se a Linz. En aquella època Schwind ja era molt bon músic i aspirava a convertir-se en pintor (i ho va aconseguir, l'èxit li va arribar quan es va traslladar a viure a Munic); admirava profundament Schubert ("com Schubert compon, jo vull pintar") i tots dos van congeniar de seguida perquè tenien caràcters molt similars; el noi, al qual pel seu aspecte anomenaven Querubí, es va convertir de seguida en el confident de Franz. A Moritz von Schwind li devem alguns retrats de Schubert, com el que il·lustra aquesta entrada, on el compositor està acompanyat per Vogl. El més conegut, però, és Schubertiade, un dibuix de 1868 que recrea una schubertíada i a on trobem retratats pràcticament tots els amics de Schubert.
El darrer a sumar-se al grup va ser Eduard von Bauernfeld, amic de Schwind i dos anys més gran que ell; ho va fer a finals de 1824 i durant els quatre anys que a Schubert li quedaven de vida tots tres i Schober van ser inseparables. Bauernfeld va ser un dels escriptors més importants de la seva època però va ser sobretot dramaturg, potser per això hi ha poques cançons a partir de poemes seus. Se sap que van ser quatre, dues de les quals s'han perdut. De les dues que queden, una és de les més conegudes de Schubert, An Silvia. L'escriptor estava traduint Shakespeare en aquella època i així va ser com el compositor va conèixer la seva obra; els tres lieder amb textos seus els va escriure alhora, tot i que només un està traduït de l'anglès per Bauernfeld.
Han quedat fora d'aquestes dues entrades amics com Anselm i Joseph Hüttenbrenner, Franz i Ignaz Lachner, Leopold i Joseph Kupelweiser, Matthäus von Collin o Franz Grillparzer però penso que amb la breu selecció que he fet ens podem fer una imatge d'aquell grup que va començar a formar-se el 1808 i va ser tant important a la vida de Schubert. No us quedeu amb la idea que eren gent saberuda i greu; saberuts ho eren però també es divertien molt, així ho expliquen uns i d'altres. Tampoc us quedeu amb la idea que Schubert era el centre del grup, per més que per nosaltres ho sigui; ni per caràcter ni per relacions podia ocupar aquesta posició. Segurament ell era l'element que cohesionava tots els altres, tal i com va dir Joseph von Spaun: "a través seu vam esdevenir tots amics i germans". Tots ells fan fer molt per Schubert; ell els va donar, també citant Spaun, "uns anys meravellosos i inoblidables", i lieder que han fet que la seva obra perduri. A nosaltres, aficionats del segle XXI, els amics ens han donat, a més de l'obra en comú amb Schubert, la seva correspondència i els seus records; per inexactes i endolcits que puguin ser, són una font d'informació bàsica per saber més del compositor.
Deia abans que només es conserven dos lieder amb poemes de Bauernfeld i per tancar aquesta entrada en dues parts escoltarem el segon, Der Vater mit dem Kind (El pare amb el nen), compost el 1827. Quantes cançons de bressol coneixeu que sigui el pare i no la mare qui té el nen a la falda? Sorprenentment per aquella època, un home de vint-i-cinc anys, solter i sense fills, escriu un poema que parla d'un pare que s'emociona veient el seu fill adormit als seus braços i un home de trenta, també solter i sense fills, tria aquest poema per fer-ne una cançó. La sentirem interpretada per Anthony Rolfe-Johnson i Graham Johnson. Pares que esteu llegint, feu-vos vostra la cançó!
Der Vater mit dem Kind
Dem Vater liegt das Kind im Arm,
Es ruht so wohl, es ruht so warm,
Es lächelt süss: lieb’ Vater mein!
Und mit dem Lächeln schläft es ein.
Der Vater beugt sich, atmet kaum,
Und lauscht auf seines Kindes Traum;
Er denkt an die entschwund’ne Zeit
Mit wehmutsvoller Seligkeit.
Und eine Trän’ aus Herzensgrund
Fällt ihm auf seines Kindes Mund;
Schnell küsst er ihm die Träne ab,
Und wiegt es leise auf und ab.
Um einer ganzen Welt Gewinn
Gäb er das Herzenskind nicht hin.
Du Seliger schon in der Welt,
Der so sein Glück in Armen hält!
El nen és a la falda del pare,
descansa tan confiat, descansa tan calentó,
somriu dolçament: el meu pare estimat!
I amb aquest somriure s'adorm.
El pare s'inclina, a penes respira,
i escolta el son del seu nen;
pensa en com passa el temps
amb felicitat melancòlica.
I una llàgrima sorgida del fons del cor
cau sobre la boca del seu fill;
ràpidament besa la llàgrima
i el bressola suaument.
Ni per un món sencer
canviaria el seu fill de l'ànima.
Feliç seràs en aquest món
si tens la felicitat així, entre els teus braços!
Comments powered by CComment