Cappella di Eleonora in the Palazzo Vecchio (detail) - Agnolo Bronzino
Capella d'Eleonora al Palazzo Vecchio (detall) - A. Bronzino

En aquest article us vull parlar de dos llibres: un que s'ha publicat recentment i un que no es va arribar a publicar mai. Tots dos ens interessen perquè giren entorn de Franz Schubert; per això he esperat per parlar-ne fins a aquesta setmana, que commemorem 194 anys de la seva mort. Com cada any, el recordem i li donem gràcies infinites per la seva música.

Quan el rei d'aquesta casa va morir, el 19 de novembre de 1828, el seu prestigi com a compositor en el que avui anomenaríem el circuit musical alternatiu era gran, mentre que en el que avui en diríem el circuit oficial, amb prou feines era conegut. A més, alguns dels seus lieder publicats s'havien venut molt bé i això feia que el seu nom fos conegut en moltes llars, però, com vam comentar fa un temps, ser un compositor de cançons, per apreciades que fossin, no el convertia en un autèntic compositor.

Aquesta valoració de l'obra de Schubert va anar canviant amb el temps, gràcies en part a compositors com Franz Liszt, que durant els anys 30 havia interpretat els seus lieder a París, bé com a acompanyant, bé en les seves versions com a piano sol; com Robert Schumann, que el 1838 havia visitat Ferdinand Schubert a Viena i havia quedat admirat de les partitures que conservava; o com Felix Mendelssohn, que el 1839 havia estrenat a Leipzig una d'aquestes obres, la Simfonia n. 9, coneguda com "La Gran".

Fins que a finals dels anys 50, Ferdinand Luib (1811-1877), de qui no sabem gaire més que havia treballat en diverses publicacions musicals, va pensar a escriure una biografia de Schubert. Per documentar-se, es va adreçar a tot de gent que l'havia conegut, demanant-los que compartissin els seus records per tal que ell pogués escriure la biografia a partir de les seves dades. La feinada devia ser enorme: estirar fils per localitzar les coneixences de Schubert gairebé trenta anys després de la seva mort, posar-s'hi en contacte, convèncer-los que escrivissin els seus records, insistir perquè finalment ho fessin (que si estic molt enfeinat, que si no trobo el moment…), fer una lectura crítica dels escrits, contrastar les dades, mirar de resoldre contradiccions, descobrir-hi noves fonts d'informació…

Algunes de les persones més properes al compositor, com Johann Mayrhofer o Johann Michael Vogl ja havien mort; altres, com el seu germà Ferdinand, o el molt discret Franz Schober (que podria haver explicat tantes coses), no van respondre les cartes de Luib. Malgrat les dificultats, va arribar a recollir els records (alguns, brevíssims, alguns, prou extensos) de quaranta-una persones, dels quals se'n conserven els de trenta-cinc. Però després d'un esforç tan gran, no va arribar a escriure mai el llibre, sense que se'n sàpiguen els motius. I quan el 1865 es va publicar la primera biografia de Franz Schubert, el seu autor no era Ferdinand Luib sinó Heinrich Kreissle von Hellborn (1812-1869), de qui tampoc sabem gaire cosa; sembla que el seu col·lega li hauria cedit els materials que havia recollit, que ell va completar amb la seva pròpia recerca.

Quan Josef von Spaun va llegir la biografia de Kreissle no en va quedar gaire satisfet, i va publicar un article en el qual feia algunes puntualitzacions sobre el text. Ell havia estat un dels amics de Schubert que havia respost Luib més llargament; a més, en el seu moment havia escrit un obituari, i encara li havia dedicat un capítol a les seves memòries, acabades poc abans de la seva mort. Aquest capítol, inclòs en un llibre en el qual parlava sobretot de la seva família (una família amb la qual Schubert es va avenir molt), ens diu molt de com s'estimava Spaun el seu amic, i de com l'enyorava, sobretot aquells anys que ell anomenava aquell temps bell i inoblidable. Amb aquests quatre textos, Spaun es va convertir en una de les fonts d'informació més importants sobre Schubert, especialment perquè, a diferència d'altres amics, que l'havien tractat només durant uns pocs anys, ell l'havia conegut als anys de l'internat i la seva amistat havia durat fins a la seva mort, vint anys després. Tots quatre escrits, així com els que se'n conserven dels que van aplegar Luib, Kreissle, Listz i d'altres els va recollir Otto Erich Deutsch, un musicòleg imprescindible quan parlem de Schubert, la D. del seu catàleg d'obres, al llibre Schubert. Die Erinnerungen seiner Freunde.

I així arribem al segon llibre del qual us volia parlar, Franz Schubert vist pel seu millor amic, publicat per Editorial Arpegio, que he tingut el plaer de prologar. Molts de vosaltres coneixereu el musicògraf Manuel Capdevila; l'haureu vist als recitals de lied, perquè per poc que pugui, no se'n perd cap; haureu llegit les seves traduccions dels poemes en aquests mateixos recitals, o qualsevol dels nombrosos llibres que ha escrit. Doncs bé, recentment ha afegit un títol a la seva extensa obra, la traducció al català (i també al castellà) d' aquests quatre textos de Josef von Spaun, així com de les poques cartes que es conserven de la correspondència entre ell i Schubert. Si no vaig errada, dels Erinnerungen de Deutch hi ha només versió en alemany i anglès, i aquesta que us presento és l'única versió en una altra llengua que existeix d'aquests escrits, una versió que, entre d'altres coses, ens facilita l'accés a les citacions que trobem en tantes referències, aquí completes i en el seu context. En podem estar contents! El llibret (i dic llibret perquè és breu, no arriba a cent pàgines), a més, traspua molt d'amor a Schubert i a la seva música, alhora que ens deixa entreveure la personalitat d'algú que devia ser una de les persones més amables i bones (en el sentit machadià de la paraula) que et podies trobar-te per Viena o Linz en aquella època.

Una de les coses que explica Spaun és el primer encontre entre Schubert i Vogl: el cèlebre baríton va agafar un lied d'una pila i va dir-li al compositor, que s'anava fent petit, petit: "Acompanyi'm". Després de cantussejar la partitura, el seu comentari, una mica decebedor pels presents, va ser: "No està malament". Així que per acabar aquesta celebració de la música de Schubert, us convido a escoltar la cançó que no estava malament, Augenlied [Cançó dels ulls], D. 297, composta el 1817 amb poema de Johann Mayrhofer; la interpreten Ann Murray i Graham Johnson.

 

Augenlied

Süsse Augen, klare Bronnen!
Meine Qual und Seligkeit
Ist fürwahr aus euch gewonnen,
Und mein Dichten euch geweiht.

Wo ich weile,
Wie ich eile,
Liebend strahlet ihr mich an;
Ihr erleuchtet,
Ihr befeuchtet,
Mir mit Tränen meine Bahn.

Treue Sterne, schwindet nimmer,
Leitet mich zum Acheron!
Und mit eurem letzten Schimmer
Sei mein Leben auch entfloh’n.

Dolços ulls, clares fonts,
els meus turments i la meva benaurança
m‘han vingut veritablement de vosaltres
i us estan dedicats els meus poemes.

Onsevulla on sigui,
onsevulla on vagi,
em miren amorosos.
M’il·luminen
i reguen
amb llàgrimes el meu camí.

No desaparegueu mai, estrelles fidels,
guieu-me fins a l’Aqueront!
I que amb el vostre darrer fulgor
s’acabi també la meva vida!

(Traducció de Manuel Capdevila i Font)

 

Articles relacionats

Comments powered by CComment

Si us plau, activeu el javascript per enviar aquest formulari

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Sèries

El Buch der Lieder i deu compositors
serie tristes
Les deu cançons més tristes
serie tristes
Les deu cançons més felices
serie felices
Deu cançons amb cuques
serie cuques
Cançons de Wilhelm Meister
serie Wilhelm
Lied goes pop
serie pop
Abecedari Liederabend
serie abecedari
El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita
serie esmuc