Gràcies al cinema (i a la literatura), tots tenim al cap com eren els manicomis del segle XIX. Per això no ens costarà gaire entendre l'horror i el patiment d'Hugo Wolf en veure-s'hi tancat. Va arribar al sanatori mental privat del Dr. Svetlin el 19 de setembre de 1897; hi va arribar enganyat, els seus amics li van fer creure que anaven a la residència de l'emperador per signar [...]

Li vaig dir al meu amic J.D. que havia escrit un article al blog sobre Sure on this shining night, i quan vaig buscar l'enllaç em vaig adonar que no hi era. N'estava ben convençuda, que l'havia escrit; devia sorgir algun imprevist i no vaig arribar a fer-ho. Aquesta setmana sí, aquesta setmana us parlaré sobre aquesta cançó, una de les més interpretades de Samuel Barber.

De vegades em venen al cap unes frases d'un lied i em ronden fins que l'identifico, us n'he parlat. També em passa que sento una música (ves a saber on) que em recorda un lied, i no paro fins que el localitzo; també us en vaig parlar. Hi ha una altra variació sobre aquest tema, que és quan sento un lied que em recorda una altra cosa, i això és el que em va passar fa uns dies [...]

Fa un temps parlàvem de com les modes afecten també el món del lied, i obres que durant dècades havien estat molt presents als recitals i als enregistraments pràcticament desapareixien del repertori. En aquella ocasió us parlava d'un lied que havia estat un dels més populars de Schubert durant el segle XIX i ara amb prou feines s'escolta, Lob der Tränen, i diria que el lied [...]

Einst [Una vegada] és una cançó mínima. Són només catorze compassos; la línia vocal no es mou més enllà d'una quinta (la distància entre do i sol en l'escala de do major que tots coneixem) i, pel que fa a les dinàmiques, ni la veu ni l'acompanyament es mouen del piano. El poema també és mínim, només una estrofa de quatre versos que ens parla d'una absència; la seva brevetat [...]