L'última cançó de l'arpista

Els lectors més veterans potser recordareu la sèrie que vaig dedicar a les cançons de Wilhelm Meister, una sèrie que començava l'octubre de 2013 i acabava, divuit entrades més tard, el juny de 2016. L'objectiu era, sobretot, posar en context les cançons de Mignon i de l'arpista que tots hem escoltat sovint als recitals, incloses a Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister de Johann Wolfgang Goethe i, posats a fer, la resta de cançons de la novel·la, catorze en total.

En acabar la sèrie us vaig dir que deixaria descansar aquestes cançons durant una bona temporada, i em penso que he complert la promesa amb escreix, no n'hem tornat a escoltar cap altra des de llavors. Però resulta que aquesta tarda (si llegiu això dimecres 21) seré amb Victor Medem presentant la Schubertíada a la Llibreria Finestres, i parlarem també de com la poesia es fa música donant el protagonisme a l'arpista. Això vol dir que el meu exemplar de la novel·la, encara amb els paperets de colors, ha tornat a sortir de la balda on l'havia desat (haig de confessar que no era la primera vegada). I he estat escoltant les cançons de l'arpista de diferents compositors, i una cosa porta a l'altra… i set anys després, tornen a Liederabend les “cançons de Wilhelm Meister”.

Escoltarem An die Türen will ich schleichen [A frec de portes vull passar], l'última cançó de l'arpista. Per donar context a uns o refrescar la memòria a uns altres, l'arpista és un vell que vaga pels camins amb la seva arpa i ofereix cançons a canvi d'unes monedes. Fins al final de la novel·la no sabrem res del seu passat, però no trigarem a descobrir que arrossega una pena molt fonda i un sentiment de culpa terrible. Sabrem també que té molta por, que busca la solitud i que tem fer mal als qui l'aprecien. Wilhelm Meister s'hi sent bé, amb ell; l'home és capaç de calmar els seus neguits amb poques paraules i, sobretot ,amb la seva música. El narrador ens diu que sovint Wilhelm el busca quan està amoïnat, i parlen (o un parla, i l'altre canta). Quan el jove deixa la ciutat on s'han conegut se l'enduu, com s'enduu també la criatura que ha rescatat d'una colla de saltimbanquis maltractadors.

L'arpista intentarà diverses vegades allunyar-se de Wilhelm i de la seva gent, per protegir-lo. Els seus temors es confirmen quan està a punt de matar un nen, en la confusió causada per l'incendi que destrueix casa seva. Wilhelm Meister aconseguirà rescatar el nen sa i estalvi i, uns dies després, l'arpista, que havia desaparegut. El vell vol marxar de totes totes; el jove vol impedir-ho perquè el veu més trasbalsat que mai, a punt de perdre definitivament el seny. Durant una conversa que Goethe diu que ens estalvia per no turmentar-nos, Meister el convenç perquè es quedi a càrrec d'un clergue que guareix malalties d'aquesta mena.

A An die Türen will ich schleichen, l'arpista vol tornar al seu camí, com un captaire; no entrarà a les cases, només s'hi aturarà el temps just per acceptar les menges que li donin. Els últims versos que canta són més enigmàtics: tothom que el veurà se sentirà feliç; els farà plorar, tot i que ell no sabrà per què. Potser s'està referint a l'efecte benèfic que, malgrat tot, té sobre les persones, al do que té per calmar el seu dolor, i aquestes llàgrimes que diu són, d'alguna manera, dolces.

D'aquesta cançó n'hem sentit les versions de Schubert i Schumann; ens faltaria la de Wolf, de les tres més importants, i és la que escoltarem avui, una cançó molt continguda. Porta la indicació “Langsam, aber nicht zu schleppend”; l'adjectiu schleppend (que Mahler també fa servir molt a les seves partitures) el podem traduir per pesant ,feixuc, arrossegat; imaginem-lo aquí relacionat amb el pas de l'arpista: “lent, però no gaire feixuc”. El breu preludi, que fa també d'interludi entre totes dues parts del poema, Wolf l'indica “dolente” [dolgut], i la primera part de la línia vocal, “leise” [en veu baixa]. Amb tot això ens imaginem l'arpista capcot, caminant a poc a poc, però sense aturar-se, mormolant unes paraules de porta en porta; la seva veu només s'enlaira, breument, quan parla de les llàgrimes.

De vegades em demano quins dels compositors devien llegir Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister, i quins devien conèixer els poemes en qualsevol de les moltes edicions separades que se'n van fer. De Wolf sabem que va triar la majoria dels Goethe-Lieder d'una antologia publicada el 1861, però tenim motius per sospitar que havia llegit la novel·la. Un era el seu tarannà, era un lletraferit de mena. Un altre, que inclou una cançó de Wilhelm Meister que no surt en l'antologia. I un altre, un detall musical que sentim, o, millor dit, no sentim, a An die Türen will ich schleichen: a diferència de les altres dues cançons de l'arpista, no hi sentim cap arpa. Quan l'arpista canta aquesta cançó, no en té, d'arpa: ha cremat a l'incendi.

Us deixo amb An die Türen will ich schleichen interpretada per Andrè Schuen i Daniel Heide. Si veniu a la Llibreria Finestres, m'agradarà molt saludar-vos.