Paisajes de Muros de Pravia - Joaquín Sorolla
Paisatges de Muros de Pravia - J. Sorolla

El gener de 1914 Manuel de Falla va estrenar La vida breve a París, a l'Opéra Comique. Poc després, una artista del teatre li va demanar consell: volia interpretar algunes cançons tradicionals espanyoles a un concert que havia de fer al juliol a l'Odéon. Potser ell n'hi podria suggerir cap? En aquella època, la cançó tradicional portada als escenaris era un gènere incipient; Falla n'estava ben informat, no debades havia estat deixeble de Felip Pedrell, l'infatigable defensor del patrimoni popular, i es va comprometre a harmonitzar ell mateix unes quantes cançons.

Sabem per les seves cartes que va haver d'afanyar-se per tenir-les a temps, però quan va conèixer que les cançons s'interpretarien en un concert que s'acostava al que llavors s'anomenava varietés, les va retirar, i el concert es va suspendre. Sembla que l'artista en qüestió podria haver estat Encarnación Hurtado, coneguda com “la Malagueñita”, una bailaora de flamenc molt coneguda a l'època que Falla, però, no devia conèixer, i d'aquí el malentès.

El compositor no va abandonar aquelles cançons. Va continuar treballant-hi, va arribar a fer-ne tres o quatre versions diferents, en alguns casos, i, com sol passar, aquelles harmonitzacions inicials es van anar convertint en recreacions del material popular. Les Siete canciones populares españolas es van estrenar finalment el gener de 1915 a Madrid (Falla havia tornat de París en esclatar la guerra), amb la soprano Luisa Vela i el compositor al piano. Manuel de Falla no va compondre gaires cançons; no arriben a la vintena, i, en general, no són gaire conegudes, però aquest recull de cançó tradicional va passar a formar part del repertori. Els nombrosos arranjaments (per a veu i orquestra, veu i guitarra, piano sol, violí i piano, etc.) són un bon indicador del seu èxit.

Aquesta setmana n'escoltarem la tercera cançó, Asturiana, la meva preferida. La font de la peça original és, molt probablement, el cançoner Cien cantos populares asturianos, compilat per José Hurtado i publicat el 1890. Asturiana és un lament; la veu poètica s'acosta a un pi buscant consol a la seva pena, i el pi plora amb ella. El poema és molt breu, i a la cançó destaquen el preludi i el postludi del piano, prou llargs si els comparem amb la part cantada.

Tot i que he començat parlant de Falla, l'origen d'aquest article, el que tenia apuntat a la llibreta, és un aniversari: el centenari del naixement d'Alícia de Larrocha, que va ser ahir, 23 de maig, mentre que dilluns s'inauguraven oficialment els actes de celebració. Amb aquest article i aquesta audició, doncs, ens afegim modestament a la difusió de l'obra de la gran pianista. L'escoltarem a ella al piano, i la veu serà la de l'altra centenària il·lustre de l'any, Victòria dels Àngels. Que gaudiu de l'art de totes dues!

 

Asturiana

Por ver si me consolaba,
Arrimé a un pino verde,
Por ver si me consolaba.

Por verme llorar, lloraba.
Y el pino como era verde,
Por verme llorar, lloraba.

 

Articles relacionats

Comments powered by CComment

El lloc web de Liederabend utilitza galetes tècniques, essencials per al funcionament del lloc, i galetes analítiques que pots desactivar.