El 3 de novembre de 2021 vaig començar una sèrie de cançons, “El Buch der Lieder i deu compositors”. La sèrie tenia un pròleg, l'article Buch der Lieder (I), en el qual us parlava d'aquesta col·lecció de poemes de Heinrich Heine, una de les més importants de la literatura alemanya i fonamental en la història del lied. Schubert i Schumann són els compositors que més relacionem amb Heine i aquest llibre, però hi ha un munt de compositors que també hi han anat a parar, i aquest era l'objectiu d'aquesta nova sèrie: escoltar deu cançons a partir de poemes que ni Schubert ni Schumann haguessin triat (d'entre les moltes possibles), de deu compositors diferents (d'entre els molts possibles).
Aquesta setmana acabem la sèrie amb la cançó segurament més coneguda de la llista, Der Tod das ist die kühle Nacht [La mort és la nit fresca] de Johannes Brahms. Brahms només va escriure sis lieder amb poemes de Heine, cinc dels quals del Buch der Lieder que ni Schubert ni Schumann havien musicat, de manera que en podria haver inclòs qualsevol, a la sèrie. Tots són notables, però vaig triar el meu preferit; temps hi haurà per escoltar la resta.
Der Tod das ist die kühle Nacht és el penúltim poema de Heimkehr, una de les dues parts del Buch del Lieder en les quals ens hem centrat en aquesta sèrie. Brahms va compondre el lied el 1884; sis anys abans n'havia compost dos, publicats dins de l'Opus 85, a partir dels dos poemes anteriors a aquest, i al seu quadern de poemes per musicar hi havia també l'últim; tot fa pensar que en algun moment va pensar a escriure un petit cicle amb els últims poemes de Heimkehr, però no va arribar a fer-ho.
El nostre poema té dues estrofes que Brahms diferencia clarament amb la seva música. La primera fa un paral·lelisme habitual a la poesia: dia i nit/vida i mort, només que la vida és un dia xafogós que esgota i fa venir son. Brahms acompanya els versos amb un motiu rítmic que ens recorda tant una cançó de bressol com una marxa fúnebre; la línia vocal es mou poc, fins que arriba l'últim vers, el clímax d'aquesta estrofa: Der Tag hat mich müd gemacht [El dia m'ha cansat].
La segona estrofa ens porta una altra imatge poètica usual, el rossinyol que canta a l'amor, i un tret recurrent en la poesia de Heine, els somnis, amb una frontera difusa entre la vetlla i el son i entre un somni tranquil i un malson: fixeu-vos que el rossinyol canta a un “lauter Liebe”, que he traduït per “amor estrident”. Estrident, cridaner… adjectius que s'adiuen poc amb l'amor i amb el cant d'un rossinyol. Brahms dona a aquesta estrofa un caràcter més inquiet, fins que a l'últim vers ens retrobem amb la tristesa entotsolada de la primera estrofa.
Der Tod das ist die kühle Nacht és una d'aquelles cançons que donen molta llibertat expressiva als intèrprets, i podem escoltar-ne versions molt diferents. Us proposo que escoltem una que m'agrada especialment, la de Jessye Norman i Geoffrey Parsons.
I fins aquí la sèrie “El Buch der Lieder i deu compositors”. Espero que hàgiu gaudit amb la poesia de Heine i aquesta petita mostra de totes les músiques que ha inspirat. En vindran més, segur…
Der Tod das ist die kühle Nacht,
Das Leben ist der schwüle Tag.
Es dunkelt schon, mich schläfert,
Der Tag hat mich müd gemacht.
Über mein Bett erhebt sich ein Baum,
Drin singt die junge Nachtigall;
Sie singt von lauter Liebe,
Ich hör es sogar im Traum.
La mort és la nit fresca,
la vida és el dia xafogós.
Es fa fosc, em ve la son,
el dia m'ha cansat.
Sobre el meu llit s'alça un arbre,
hi canta el jove rossinyol;
canta un amor estrident,
el sento fins i tot en somnis.
Articles relacionats
Estimar-se en primavera
A mitjan febrer de 1877 Johannes Brahms va rebre mitjançant l'amic i editor Karl Simrock la bona notícia que Clara i Julius Stockhausen havien tingut un nen (el tercer, o el cinquè, segons les fonts). Pocs dies després li escrivia el mateix Julius per dir-li que al nen li havien posat Johannes i per demanar-li si voldria ser-ne el padrí. Brahms va acceptar encantat; es delia per les criatures i amb Stockhausen eren bons amics de feia molts anys. Va declinar, però, assistir al bateig, previst pel 2 d'abril [...]
Una paraula que s'emporta el vent
Després d'alguns concerts els anys 1848 i 1849, Johannes Brahms va deixar estar la carrera com a pianista solista per centrar-se en la composició; els anys següents s'hi va dedicar intensament i el 1853 va començar a publicar algunes de les seves obres. Les dues primeres van ser dues sonates, i la tercera, una col·lecció de sis lieder, el primer dels quals va tenir molt d'èxit. Un èxit que [...]
Raons entre poetes
"Nota mental: esbrinar alguna cosa sobre August von Platen". Platen és el poeta de només dos lieder de Schubert i cinc de Brahms, amb uns versos tan turmentats que cada cop que n'escoltava algun em preguntava què hauria portat el poeta a escriure'ls. Perquè us situeu: un dels dos lieder de Schubert el coneixem, és Die Liebe hat gelogen, D. 751 (L'amor ha mentit); l'altre és Du liebst mich nicht, D. 756 (No m'estimes). Els de Brahms van en la mateixa línia: enganys, súpliques, jo sé que m'estimaves, per què m'ho fas això... Us en feu una idea?
Comments powered by CComment