M'imagino Leoš Janáček assegut a la taula parada per esmorzar un diumenge, gaudint del sol de primavera. El diari deu anar ple de peces entorn la Gran Guerra, que fa gairebé dos anys que ha començat. I llavors, una notícia crida la seva atenció: per fi s'ha resolt el misteri d'un jove camperol que havia desaparegut de casa seva, a Valàquia, sense deixar cap rastre. Després de moltes especulacions, s'ha demostrat que ha marxat per voluntat pròpia, així ho expliquen uns textos escrits per ell [...]

Diem Schumann i Heine i pensem Dichterliebe. És lògic, perquè és el cicle més conegut del compositor, però Dichterliebe no és ni l'únic ni el primer cicle de Robert Schumann amb poemes de Heinrich Heine. El primer és el Liederkreis que, com us explicava fa uns anys quan el vaig presentar, va ser també el primer cicle que va compondre (gairebé no cal ni afegir que va ser el 1840, al febrer) i la primera obra per a veu que va publicar; el va enviar a l'editor, ansiós, que la tinta encara devia ser humida. Fa uns [...]

Si us dic que avui us parlaré de melodrames, potser us vindran al cap les pel·lícules de Douglas Sirk o les novel·les de Wilkie Collins. Però no va per aquí la cosa; avui us parlaré del melodrama entès com una peça en la qual la música acompanya la veu parlada, amb l'objectiu que l'acompanyament, escrit expressament per a un text concret, intensifiqui el potencial dramàtic de la declamació dels actors. Perquè, en principi, els protagonistes no són cantants sinó actors, i les obres no són musicals sinó [...]

Benvolguts, us envio aquesta postal musical (si a la tecnologia li plau) des de la ciutat on faig uns dies de vacances.

Sempre miro de triar una cançó que us doni una pista del lloc on sóc; algunes vegades m'ha costat molt trobar-la, però aquesta vegada n'hi havia per triar i remenar, perquè el Romanticisme s'hi va sentir molt atret. Per exemple, el poeta irlandès Thomas Moore va visitar la ciutat el 1819, i li va dedicar uns [...]

L'objectiu últim de les serenates és la seducció, però això no és obstacle perquè en el context liederístic tinguin sovint un deix de tristesa. Per exemple, a una serenata tan coneguda com Ständchen, de Schubert, la música de la tercera i última estrofa ens deixa entreveure (més o menys clarament segons els intèrprets) que la distància entre ell i ella és més gran del que ell voldria. Un altre exemple de serenata trista, segurament més evident, és la que us proposo avui, Des Abends kann ich [...]