Si us dic que avui us parlaré de melodrames, potser us vindran al cap les pel·lícules de Douglas Sirk o les novel·les de Wilkie Collins. Però no va per aquí la cosa; avui us parlaré del melodrama entès com una peça en la qual la música acompanya la veu parlada, amb l'objectiu que l'acompanyament, escrit expressament per a un text concret, intensifiqui el potencial dramàtic de la declamació dels actors. Perquè, en principi, els protagonistes no són cantants sinó actors, i les obres no són musicals sinó teatrals. En principi, insisteixo, perquè tant la definició com l'aplicació en la pràctica són prou ambigües.
El nostre punt de partida és Pygmalion, amb text de Jean-Jacques Rousseau i música del mateix Rousseau i Horace Coignet. Aquesta obra, estrenada el 1770, es va difondre aviat per tot Europa, arribant a Viena i diverses ciutats d'Alemanya el 1772. El 1775 s'estrenava el que seria el primer melodrama alemany, Ariadna auf Naxos, del compositor txec Georg Benda, i a partir d'aquí es va estendre força l'interès pel nou gènere: obres amb pocs personatges, de vegades només un (en aquest cas se'n deia també monodrama), els textos de les quals se centraven en les seves emocions. Els intèrprets dels melodrames eren sobretot prestigiosos actors que trobaven en aquestes obres un vehicle de lluïment; els músics, naturalment, estaven al seu servei.
Ariadna auf Naxos i les peces que la seguirien presentaven una novetat respecte a Pygmalion: mentre en aquesta la veu i la música s'alternaven, en les obres alemanyes sonaven simultàniament, de manera que a cada compàs de la partitura s'hi indicava quin vers s'hi havia de recitar. Encara que la indicació fos tan senzilla, sovint representava un problema, perquè els actors no eren músics i no sempre tenien facilitat per seguir les indicacions. La mateixa partitura incloïa la solució: hi havia previstes repeticions, silencis i altres recursos per tal que els músics poguessin alinear-se amb l'actor si aquest es perdia o feia un ús excessiu de les seves prerrogatives com a estrella de la funció.
Durant moltes dècades, la partitura no indicava ni el ritme ni l'altura de les paraules; la veu parlada té la seva pròpia "música", la prosòdia, i la poesia també té la seva, així que els compositors deixaven aquesta part a criteri dels actors, que en definitiva eren els experts en el tema. Fins que un dia, un compositor va considerar necessària pautar la veu. Era el 1897 i, després de passar per una època més aviat grisa, el melodrama estava a punt de viure el seu revival. Engelbert Humperdinck estrenava aquell any el seu melodrama Königskinder, que anys més tard es convertiria en òpera, i va indicar a la partitura l'altura i la durada de cada síl·laba de la part parlada amb una notació que s'havia inventat, les sprechnoten, o "notes parlades". Sembla ser que l'experiment no va tenir gaire èxit i els actors van acabar recitant els textos a la seva manera, però Schönberg va recuperar la idea i la notació en dues obres més conegudes que la de Humperdinck: una de les últimes peces dels Gurrelieder, en la qual les indicacions de la partitura s'havien d'entendre com un suggeriment per al narrador, i Pierrot Lunaire, en la qual, ara sí, les cantants/actrius estan subjectes a la partitura (potser hauríem de considerar un "o no", perquè Schönberg va ser prou ambigu amb la qüestió) i el que sentim està molt allunyat de la veu parlada.
El melodrama ha tingut una vida difícil com a gènere (segurament perquè no és ni carn ni peix, i no encaixa totalment ni als teatres ni a les sales de concert) i avui dia se'n representen molt pocs, però estem més familiaritzats amb la fórmula del que ens pensem, a través de l'òpera. Així que Benda va estrenar Ariadna auf Naxos, els compositors es van adonar de les seves possibilitats expressives i van començar a incloure melodrames a les seves òperes: Mozart, Beethoven, Weber i tants autors com vulgueu fins avui. El fragment més conegut el devem a Verdi: recordeu Violetta rellegint la carta de Giorgio Germont al tercer acte de La Traviata, abans de cantar "Addio dil passato"? "La cantant no canta "Teneste la promessa", sinó que ho recita mentre l'orquestra evoca temps feliços.
Schubert també va incorporar melodrames a les seves òperes, i a més va escriure'n un per a veu i piano, Abschied von der Erde, que escoltarem aquesta setmana; les poques vegades que l'he escoltat en directe ha estat com a part d'un recital de lied, i aquesta és la meva coartada per escoltar aquí una peça tan preciosa. El melodrama també es va fer servir ocasionalment al teatre com a recurs expressiu, i sembla que aquest és l'origen d'Abschied von der Erde, compost el febrer de 1826. Un amic del compositor, Adolf von Pratobevera, va escriure Der Falke ("El falcó"), una obra de teatre en vers per celebrar l'aniversari del seu pare, i li hauria demanat que posés música a les cinc últimes estrofes. L'estructura del monodrama és molt regular; després dels primers compassos d'introducció, a cada vers li correspon un compàs i hi ha un interludi d'un compàs entre estrofa i estrofa, fins a arribar al postludi després de l'última. És una obra preciosa en la qual hi trobem una vegada més la capacitat de Schubert per fer música que s'adapta com un guant al text, encara que en aquest cas el text es reciti i no es canti.
Fa unes setmanes us deia que a la Schubertíada havíem escoltat propines tan sorprenents com ben triades, i Abschied von der Erde en va ser una, a càrrec de Samuel Hasselhorn i Joseph Middleton. Va ser una interpretació preciosa, un dels moments màgics d'aquest estiu; el meu dubte era si havia estat una elecció adequada com a propina per a un públic català que no tenia la traducció al davant, però diverses persones em van fer adonar en acabat que estava equivocada i la propina havia estat un encert. Una amiga ho va expressar així: "m'he emocionat tot i que no entenc un borrall d'alemany". No se m'acut una manera millor de lloar els intèrprets.
Us proposo que escoltem la interpretació de Thomas Quasthoff i Justus Zeyen, l'enregistrament d'un recital en el qual Abschied von der Erde sí que estava en el programa i, per tant, el públic teníem el text i la traducció; no cal que us digui que va ser una de les peces més comentades de la vetllada. Espero que us agradi, i que us animeu a escoltar altres interpretacions.
Leb’ wohl, du schöne Erde!
Kann dich erst jetzt versteh’n,
Wo Freude und wo Kummer
An uns vorüber weh’n.
Leb’ wohl, du Meister Kummer!
Dank dir mit nassem Blick!
Mit mir nehm’ ich die Freude,
Dich lass’ ich hier zurück.
Sei nur ein milder Lehrer,
Führ’ alle hin zu Gott,
Zeig’ in den trübsten Nächten
Ein Streiflein Morgenrot!
Lasse sie Liebe ahnen,
So danken sie dir noch,
Der früher und der später,
Sie danken weinend doch.
Dann glänzt das Leben heiter,
Mild lächelt jeder Schmerz,
Die Freude hält unfangen
Das ruhige, klare Herz.
Adéu, formosa terra
tan sols ara et puc entendre,
quan la joia i el sofriment
ens passen de llarg.
Adéu, mestre sofriment,
et dono gràcies amb ulls plorosos,
amb mi, m’emporto la joia
i a tu, et deixo enrere.
Sigues tan sols un mestre clement,
mena vers Déu a tothom,
en les nits més ombrívoles,
mostra un petit raig d’alba.
Deixa’ls albirar l’amor,
ells t’ho agrairan,
més d’hora o més tard,
ells ho faran tot plorant!
Llavors, serena, la vida resplendirà,
tots els dolors somriuran,
la joia abraçarà benigne,
els cors purs i tranquils!
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
Pere i Magalona
Us expli...De lleons i núvies
Dubtav...
El cavaller Olaf
El rei i...
Comments powered by CComment