Desaparegut

M'imagino Leoš Janáček assegut a la taula parada per esmorzar un diumenge, gaudint del sol de primavera. El diari deu anar ple de peces entorn la Gran Guerra, que fa gairebé dos anys que ha començat. I llavors, una notícia crida la seva atenció: per fi s'ha resolt el misteri d'un jove camperol que havia desaparegut de casa seva, a Valàquia, sense deixar cap rastre. Després de moltes especulacions, s'ha demostrat que ha marxat per voluntat pròpia, així ho expliquen uns textos escrits per ell que han resultat ser el seu diari: Janík, aquest és el seu nom, s'ha enamorat d'una gitana i ha marxat amb ella quan la seva família ha aixecat el campament. En aquell lloc i en aquella època, paios i gitanos no es feian gens, i això fa la història més singular.

Potser Janáček no va llegir la notícia mentre esmorzava, però sí que va retallar i guardar aquella història, signada per “per la ploma d'un autodidacte” i publicada en dues parts pel diari Lidové noviny [Diari de les persones] el 14 i el 21 de maig de 1916. Un any després, va treure del calaix els textos i va començar a escriure el que seria el seu cicle Zápisník zmizelého [Diari d'un desaparegut], acabat a mitjan 1919 després de diverses interrupcions, i publicat el 1921, un cop revisat. En aquells anys, Janáček, que en té seixanta i tants, assaboreix per fi l'èxit, després que Jenůfa s'hagi estrenat a Viena. Una rere l'altra, les seves òperes triomfen i el seu prestigi com el compositor el situa a l'altura dels seus col·legues Bedřich Smetana i Antonín Dvořák.

Podem dividir el cicle Diari d'un desaparegut en tres parts. La primera comença amb les paraules "Em vaig trobar una gitana"; el jove Janík ens explica com se sent atret per aquella jove que no el deixa de petja, i com intenta evitar la seva companyia. A la segona part sabrem que finalment el noi ha cedit, però no ho sabrem per ell: entirem la noia, Zefka; sentirem un cor de tres cantants femenines, que fan de narradores, i sentirem també el piano sol, que tanca aquesta part amb un Interludi eròtic. A la tercera part, torna el camperol, i compartim els seus remordiments i la seva lluita amb ell mateix fins que, finalment, decideix marxar amb Zefka i el seu fill. En total, són vint-i-una cançons i una peça per a piano sol; cinc cantants i un pianista. A la partitura, algunes indicacions escèniques, referides a les entrades i sortides de l'escenari de les cantants. Tot plegat, una estructura poc habitual per a un cicle de cançons. Uns anys després de l'estrena, el 1928, Janáček va contemplar la idea d'una versió orquestral i d'una posada en escena, però va morir aquell mateix any sense començar el projecte. Gairebé vint anys després es va estrenar la primera versió del cicle amb orquestra.

Pel que fa a aquells textos anònims que s'havien publicat al diari, ningú no es va acabar de creure que fossin el diari del jove desaparegut. Els camperols de l'època sabien poc de lletra, i difícilment podien escriure uns textos amb la qualitat literària que tenia aquell escrit. Durant un temps es va especular amb qui podria ser-ne l'autor, segurament algun escriptor conegut, però el nom no es va saber fins seixanta-un anys després. El 1997 es publicava un article en una revista de musicologia on s'explicava com, gairebé per atzar, els hereus de l'escriptor Antonín Matula havien trobat una carta que el també escriptor Ozef Kalda li havia enviat el juny de 1916, on es confessava autor d'aquell "petit joc de mans". Kalda, un autor conegut per les seves obres humorístiques i per a nens, va morir uns mesos abans que s'estrenés el Diari d'un desaparegut, mai va arribar a saber de l'existència del cicle.

Aquell "petit joc de mans" devia ser una broma més del benhumorat Kalda, i em fa la sensació que la broma anava més enllà, perquè el relat de la història d'amor entre Janík i Zefka segueix un patró contrari a l'habitual. És la dona qui sedueix i l'home qui s'hi resisteix, qui prega a Déu per no caure en la tentació i qui té remordiments quan finalment hi cau. És l'home qui pateix per l'embaràs inesperat, qui es dol d'haver decebut la seva família, i qui ho deixa tot per complir amb el seu deure. Per altra banda, no sembla que la dona estigui gens amoïnada per la reacció de la seva família davant la seva relació amb aquell home aliè al seu món, ni per l'arribada d'aquella criatura. Si més no, la situació és tant inversemblant com curiosa.

La cançó que escoltarem per il·lustrar aquest article és la penúltima del cicle, Můj drahý tatíčku [Estimat pare]. En aquesta pàgina del seu diari, Janík s'adreça al seu pare per dir-li que no es casarà amb la dona que ha triat per a ell; ha comés un pecat i cal que n'assumeixi les conseqüències. En aquesta cançó tan breu podem trobar dues de les característiques del cicle: pel que fa a la línea vocal, Janáček se cenyeix a la prosòdia de la parla, creant melodies tan maques com difícils de retenir en una primera audició; pel que fa al piano, és l'autèntic narrador i qui ens parla del que el jove calla; així, sentirem en un llarg postludi el trasbals del jove, que ha decidit deixar-ho tot per menar una vida a la qual no pertany. La interpretació que us proposo és una que m'agrada molt, la de Pavol Breslik, acompanyat per Robert Pechanec. Escolteu la cançó i, si us ve de gust, escolteu tot el cicle.