L'objectiu últim de les serenates és la seducció, però això no és obstacle perquè en el context liederístic tinguin sovint un deix de tristesa. Per exemple, a una serenata tan coneguda com Ständchen, de Schubert, la música de la tercera i última estrofa ens deixa entreveure (més o menys clarament segons els intèrprets) que la distància entre ell i ella és més gran del que ell voldria. Un altre exemple de serenata trista, segurament més evident, és la que us proposo avui, Des Abends kann ich nicht schlafen gehn, de Johannes Brahms.
Pertany als 48 Volkslieder, WoO. 31, una col·lecció de cançons populars que el compositor va publicar el 1894, tot i que els arranjaments els havia fet ben bé quaranta anys abans. Com podeu veure, Brahms no va catalogar la publicació (WoO és l'abreviatura de Werk ohne Opuszahl, obra sense número); això no vol dir que no n'estigués prou orgullós o que la considerés una obra menor. Al contrari, s'estimava moltíssim aquelles cançons, només que no les considerava seves; en realitat, pertanyien al poble, i ell tan sols n'era el vehicle. El recull es va publicar en set quaderns, dels quals els sis primers són arranjaments per a veu i piano (n'hem escoltat l'últim, el preciós In stiller Nacht) i el setè, per a veu, cor i piano.
Des Abends kann ich nicht schlafen gehn [A les nits no puc anar a dormir] és el lied n. 38. Tant la cançó com el poema tenen quatre estrofes; les dues primeres són musicalment idèntiques, i també ho són la tercera i la quarta. Totes dues parts s'assemblen molt; la diferència l'apreciem al piano, que és més dens i aporta un caràcter més dramàtic a una cançó que té una melodia més aviat trista des de bon començament. El cantant ens aclareix el motiu d'aquesta tristesa a l'última estrofa: els amants són molt lluny l'un de l'altre. Als lectors més familiaritzats amb el gènere els alertarà ja la segona estrofa del poema, que és idèntica a l'estrofa inicial d'un lied especialment trist, Wo die schönen Trompeten blasen, de Gustav Mahler, també d'origen popular.
La versió que escoltarem només té tres estrofes, els intèrprets n'ometen la tercera. Podria haver triat una interpretació que estigués completa, és clar, però resulta que he triat la cançó especialment pel cantant, Fritz Wunderlich. Han passat més de cinquanta anys des de la seva mort (el 17 de setembre en farà cinquanta-cinc) i continuen publicant-se enregistraments inèdits. L'emissora de ràdio alemanya SWR (Südwestrundfunk) té un gran arxiu d'enregistraments, i el 2018 va publicar-ne una nova entrega que inclou cinc dels volkslieder de Brahms, enregistrats en estudi el 30 de novembre de 1955. És un dels primers recitals del tenor, que acabava de fer vint-i-cinc anys, i el més antic conservat per l'emissora. La qualitat del so no és gaire bona i, com sempre, el que més perd és el pobre piainsta, Josef Müller-Mayen, que se'l sent de molt lluny; però és un goig escoltar la veu lluminosa i tan jove que canta amb tanta naturalitat aquestes cançons populars.
Un any més li dediquem una setmana al gran i estimat Fritz Wunderlich, agraint-li la bellesa de la seva música.
es Abends kann ich nicht schlafen gehn,
Zu meiner Herzliebsten muß ich gehn,
Zu meiner Herzliebsten muß ich gehn,
Und sollt' ich an der Tür bleiben stehn,
Ganz heimelig!
"Wer ist denn da? Wer klopfet an,
Der mich so leis aufwecken kann?"
Das ist der Herzallerliebste dein,
Steh auf, mein Schatz, und laß mich ein,
Ganz heimelig!
Ach, hätt' ich Federn wie ein Hahn
Und könnt' ich schwimmen wie ein Schwan,
So wollt' ich schwimmen wohl über den Rhein,
Hin zu der Herzallerliebsten mein,
Ganz heimelig!
A la nit no puc anar a dormir,
haig d'anar cap a la meva estimada,
haig d'anar cap a la meva estimada,
i estar-me a la seva porta,
amb molt de secret!
"Qui hi ha? Qui truca,
que em desperta tan suament?"
És l'estimat del teu cor,
llevat, amor meu, i deixa'm entrar,
amb molt de secret!
Ah, si tingués plomes com un gall
i pogués nedar com un cigne,
llavors nedaria pel Rin,
cap a la casa de l'estimada del meu cor,
amb molt de secret!
Comments powered by CComment