Quan tenia tres anys va preguntar a la mare: “Per què riu, la música? Per què plora, la música?” Aquesta criatura espavilada va ingressar al conservatori de Würzburg el 1922, als dotze anys, i als disset, després de conèixer Richard Strauss, va tenir clar que volia ser director d'orquestra. Dit i fet. Poc després era assistent del director del teatre d'òpera de la ciutat, on va dirigir l'única òpera d'Hugo Wolf, Der Corregidor, i quan el teatre va plegar va tenir el mateix càrrec al d'Aquisgrà, on va ser assistent d'Alban Berg i Belà Bartók.

Aquestes darreres setmanes s'està parlant molt a les xarxes del sector cultural, tan castigat per les mesures de protecció contra la pandèmia. Diria que del llibre, que ha viscut un Sant Jordi confinat, se n'ha parlat amb rigor, potser perquè és més “senzill” (amb cometes, amb moltes cometes) d'identificar els quatre agents que hi intervenen: autors, editorials, distribuïdores i llibreries. En canvi, em fa la sensació que molts dels usuaris que participen en els debats no acaben de veure l'abast del problema en el cas de la música o el teatre, posem per cas. No em refereixo als que [...]

Sant Jordi és un dia de petons i d'abraçades, d'alegria sincera, de tocar-se molt, de riuades de gent. Res no és tan aliè a la diada de Sant Jordi com mantenir-nos allunyats un metre i mig els uns dels altres, com els guants i les mascaretes. Enguany els carrers estaran buits i silenciosos; els llibres, en el millor dels casos, els encarregarem per passar a recollir-los a la llibreria vés a saber quan i per primer cop en molts anys no hi haurà roses als pitxers. Almenys podrem tenir roses virtuals, i jo us porto com cada any la meva rosa musical.

[...] I si el poema de Ruhe, meine Seele és atípic, també ho és la seva música. Pensem en els lieder de Strauss: melodies que atrapen, àmplies, sovint de reminiscències operístiques. Tot el contrari del que trobem en aquesta cançó, una melodia que se'ns escapa quan intentem copsar-la, uns versos declamats que a vegades tenen alguna cosa d'hipnòtics. El primer vers del poema ens parla de la calma que hi regna, no es mou “ni tan sols un ventijol suau”, i és aquesta calma la que reflecteixen la veu i el sobri acompanyament del piano, agitat només quan els versos ens parlen de [...]

El 7 de maig de 1896, el dia que feia seixanta-tres anys, Brahms va dir als amics que havia convidat per celebrar l'aniversari que s'havia fet un regal. I els va ensenyar les partitures que acabava d'enllestir, dient-los: “Però el regal és només per a mi, quan llegiu els textos entendreu perquè.” L'endemà va canviar d'opinió i va dir al seu editor, Fritz Simrock, que volia editar aquelles cançonetes (el diminutiu és seu) i dedicar-les a Max Klinger, l'artista que havia publicat un llibre amb il·lustracions inspirades en obres seves (nota mental: l'Opus XII. Brahmsphantasie, parlar més extensament en un altre apunt). I va [...]