H d'humor

H il·luminada d'un llibre de pregàries, segle XV

 

Avancem una lletra més en l'abecedari de Liederabend i arribem a l'H d'humor. Sí, sí, heu llegit bé, d'humor, de sentir de l'humor. D'acord, la majoria de cançons que escoltem aquí són tristes, o tristíssimes, o extasiades, o solemnes; els romàntics no en tenien gaire, de sentit de l'humor, i els poetes es dedicaven a pensaments greus i reconcentrats. Però, de tant en tant, no podien evitar riure! A més, hi ha cançó més enllà del Romanticisme, i la cançó en anglès o en francès ens fa riure més sovint que la cançó en alemany. Així que avui ens aturarem i repassarem aquestes cançons divertides que ens han animat tanta foscor.

Em fa la impressió que els compositors francesos tendeixen a disfressar el seu sentit de l'humor en les cançons, a explicar molt seriosament històries que no ho són. Potser, Chabrier, de qui vam escoltar Les cigales, no tant, però Ravel explica amb tota seriositat les seves Histoires naturelles, i segurament això és el que les fa tan divertides. Poulenc exigia que Le bestiaire es canté sense ni gota d'ironia, i va portar al límit aquest humor disfressat amb les seves Chansons gaillardes: com més esbojarrat és el text més ho dissimula la música, i els resultats són francament divertits.

La música anglesa "seriosa" ha conviscut sense complexos amb la "lleugera", la light music, i segurament per això molts cantants britànics no tenen problema a donar com a propina als seus recitals cançons, diguem-ne, alternatives. Gràcies a això hem escoltat cançons tan fresques com Misalliance, la desgraciada història d'amor entre el dextrogir lligabosc i la levogira corretjola, o Green-Eyed Dragon, la terrorífica història d'un drac que mor quan se li indigesta un pastís de prunes. Ara, que desacomplexats, els compositors americans. Recupereu Memories, de Charles Ives, on dos nois esperen al teatre que comenci la funció. O les cançons de l'estimat Bernstein, entre receptes de cuina i nenes amb idees pròpies. I ja que estem amb criatures, no em vull oblidar de les de Mussorgski, tant quan les envien al racó de pensar com quan empaiten escarbats.

Si parlem de lied, com us deia al començament, anem escassos d'humor. No sé si podem considerar humor negre Das Veilchen, no tant pel poema de Goethe com per l'enfoc que hi dona Mozart. De Schubert escoltàvem fa uns mesos una cançó amb un cert sentit de l'humor, Liebhaber in alle Gestalten, i potser podríem parlar de L'incanto degli occhi. I em penso que això és tot. Repassant cançons, m'adono que Mahler i Strauss tenen alguns lieder que podrien ser en aquesta llista, però que encara no hem escoltat (ja n'he pres nota a la llibreta). Però si hi ha un compositor de lied amb sentit de l'humor és Hugo Wolf. No és que l'haguem explotat gaire, el seu cantó divertit (encara seré jo, la que té un problema amb la cosa còmica!), però almenys tenim per aquí les encantadores Storchenbotschaft i Epiphanias. I avui n'escoltarem una altra, Wie lange schon war immer mein Verlangen, el número 11 de l'Italienisches Liederbuch.

Aquesta cançó seria un cas contrari a les de Poulenc que esmentava abans: el text no ens dona gaires pistes de la seva comicitat, i tampoc no ho fa la veu que el canta. Però el piano... ai, el piano! Una noia ens explica que ha demanat Déu Nostre Senyor un amant que sigui músic; la seva pregària ha estat escoltada, li ha estat atorgat un violinista, i ella es mor de ganes d'escoltar-lo tocar. En els primers versos el piano no ens crida l'atenció, però comencem a adonar-nos que alguna cosa no va a l'hora quan la noia ens diu que el jove arriba. I la noia calla i escolta, i nosaltres també escoltem el violí, transmutat en piano. La partitura porta com a indicació general "Sehr langsam und nicht ohne Humor" (Molt lent i no sense humor), i quan arriba al postludi ho deixa molt clar: "recht zaghaft und schwankend", que podríem traduir per "ben timorat i vacil·lant". L'escriptura del piano no és especialment sofisticada en tota la cançó, però en aquest postludi encara ho és menys, i sentim com el pianista-violinista s'hi entrebanca; el penúltim compàs encara s'hi insisteix, "zögernd" (titubejant), i el pobre violinista maldestre s'ha d'enfrontar a un trinat per acabar la cançó. Se'n sortirà? Wolf no li deixa gaire opció, està indicat com a "lent". De manera que els oients escoltem con un gran pianista, com el que tindrem avui, o com ho era el mateix Wolf, es converteix en un violinista apocat que es baralla amb una partitura que no té gaire misteri.

Escoltarem Wie lange schon war immer mein Verlangen amb Helmut Deutsch com a violinista; la jove que veu el seu desig concedit és Dawn Upshaw. Estic segura que acabareu somrient.