Les cigales, aquestes bestioles

Cicada en un salze a la tardor - Shen Zhou

 

No he sentit mai que l'expressió “one-hit wonder”, utilitzada a la música pop per descriure un cantant o un grup que és molt conegut per un únic èxit, s'apliqui als compositors de clàssica, però si fos el cas Emmanuel Chabrier seria un compositor one-hit wonder. Perquè, a veure, vosaltres sentiu aquest nom i què us ve al cap? “EspañadeChabrier”, així, tot seguit, com si fos un únic mot, i res més. I prou greu que li sabia al compositor saber-se conegut només per aquesta obra, com li sabia greu a Ravel que el seu Bolero fos tan cèlebre (ell no seria un one-hit wonder, però “BolerodeRavel” també surt tot seguit).

Chabrier, és clar, té més música a banda de la cèlebre rapsòdia, i nosaltres avui escoltarem una de les seves mélodies, inclosa a la nostra llista de cuques. Nascut el 1841, forma part de la primera generació de compositors de mélodie, com Fauré i Duparc, i va ser molt ben considerat pels seus contemporanis, que lloaven la seva facilitat per a la melodia, les seves harmonies tan originals i inconfusibles i el seu divertit i tendre sentit de l'humor. Un bon exemple del seu sentit de l'humor són els seus quatre “romances zoologiques”, només de llegir-ne els títols ja vénen ganes d'escoltar-los tots: Ballade des gros dindons i Pastorale des cochons roses, amb poemes d'Edmond Ronstand (l'autor de Cyrano de Bergerac), i Villanelle des petits canards i Les cigales, amb poemes de Rosemonde de Gérard. Els quatre “romances zoologiques” es van publicar el 1890 com a part del recull Six Mélodies, l'últim publicat per Chabrier en vida. Debussy els va qualificar d'”obres mestres de gran fantasia” i van inspirar Maurice Ravel i Francis Poulenc per escriure les seves Histoires naturelles i Bestiaire, que contenten també dues cançons de la nostra llista de cuques.

Nosaltres avui no parlarem dels galls d'indi, els aneguets o els porcs; ens quedem amb les cigales. El poema Les cigales és de Rosemonde Gérard i pertany al seu poemari Les pipeaux, publicat el 1889, quan tenia vint-i-tres anys. El llibre va ser reconegut per la crítica i va ser un èxit, però Gérard no en va publicar cap altre fins el 1926, quan ja era vídua, perquè el 1890 es va casar amb Edmond Ronstand i va posar el seu talent al servei del seu home (hi ha qui diu que era la seva musa i hi ha qui diu que la seva musa sovint li reescrivia els textos).

Rosemonde Gérard va estructurar el poema amb tres parts, cada part amb tres estrofes, l'última de les quals és la tornada del poema. Chabrier va recollir molt bé aquesta estructura, separant cada part (que fa referència a un moment diferent del dia) amb un interludi i donant a la tornada, us aviso, una melodia ben apegalosa; després d'escoltar-la us podeu passar el dia cantussejant “Les cigales, ces bestioles...” I a on sentim les cigales? Com us podeu imaginar, al piano, que no deixa de fer acords arpegiats durant tota la cançó imitant el cant de les cigales.

És una obvietat dir d'una cançó que s'ha de cantar amb intel·ligència i elegància, però ja hem comentat algun cop com és de fàcil passar-se una mica en la intenció i convertir una cançó divertida en una caricatura... Però cap problema amb la nostra versió, a Susan Graham i Malcolm Martineau d'intel·ligència i elegància no els falta.

 

Les cigales