Emily Dickinson va menar durant molts anys una vida retirada a la casa familiar d'Amherst (Massachussets), gelosament protegida de mirades indiscretes. Tan retirada i tan discreta que dels aproximadament 1800 poemes que va escriure, només en va publicar deu; no estava d'acord amb les correccions que li feien o pretenien que fes (perquè, si em permeteu la ironia, qualsevol editor sabia més d'aquells poemes que la mateixa autora), i va optar per continuar escrivint i desant els poemes en un calaix. No va ser fins després de la seva mort el 1886, quan la seva germana Lavinia va descobrir aquest calaix i els poemes van començar a publicar-se.
L'acollida de l'obra de Dickinson va ser desigual; hi havia qui s'entusiasmava amb aquella poesia tan diferent, i hi havia qui la considerava una excentricitat pròpia d'una senyoreta de casa bona amb poca feina. Sembla que, malgrat que Lavinia va encarregar l'edició a persones de confiança que havien conegut bé Emily, la seva feina no va ser prou reeixida, probablement perquè sovint no entenien els poemes. El 1955, una nova i curosa edició de l'obra d'Emily Dickinson a càrrec de Thomas H. Johnson va revelar-la definitivament com una de les veus poètiques més originals i profundes de la seva època.
Emily Dickinson és, també, un dels poetes americans més musicats. Els compositors es van afanyar a posar música als seus poemes, des de Samuel Barber i Aaron Copland, encara amb les edicions de finals del segle XIX fins a Jonathan Dove o John Adams, passant per André Previn, en qui ens aturarem avui.
Previn és més conegut com a director d'orquestra i pianista, però també va tenir una carrera com a compositor. De fet, és com va començar. La seva família va fugir d'Alemanya durant el nazisme i es va establir a Los Angeles quan el nen, que tenia deu anys, encara es deia Andreas Ludwig Priwin. Als divuit anys, ja nacionalitzat americà i amb el seu nou nom, va entrar a treballar a la Metro Goldwin Mayer; amb els anys guanyaria quatre Oscars i seria candidat al premi set vegades més. Després d'un període dedicat a la direcció va tornar a la composició, i va ser durant aquesta última etapa que va compondre les Three Dickinson Songs (1999), de les quals n'escoltarem la segona, Will there really be a morning?, interpretada per Scott Weir i Jan Czajkowski.
A Vilabertran escoltarem aquest cicle el dimecres 21 d'agost, al recital de Julia Kleiter i Julius Drake. Després de la cançó trobareu el repàs d'aquest recital i altres dos: el de Erika Baikoff i Julius Drake el dimarts 20 i el de Gabriel Rollinson i Hartmut Höll el dijous 22. El dia 20 tindrem també el primer recital d'artistes Lied the Future, amb els duos formats per Èlia Farreras-Cabero i Lucas Huber Sierra i per Inés López i Jesús López Blanco, del qual encara no coneixem el programa. Ens hi veurem, en cap d'aquests concerts?
Is there such a thing as day?
Could I see it from the mountains
If I were as tall as they?
Has it feet like Water lilies?
Has it feathers like a Bird?
Is it brought from famous countries
Of which I have never heard?
Oh some Scholar! Oh some Sailor!
Oh some wise men from the skies!
Please to tell a little Pilgrim
Where the place called morning lies!
Existeix alguna cosa com el dia?
Podria veure’l des de les muntanyes
Si fos tan alta com elles?
Té peus com els nenúfars?
Té plomes com un ocell?
L’han portat de països famosos
dels quals no he sentit a parlar mai?
Oh, algun erudit! Oh, algun mariner!
Oh, qualsevol home savi dels cels!
Si us plau, dieu a un petit pelegrí
a on és el lloc anomenat matí!
Dimarts 20 d'agost: Erika Baikoff & Julius Drake
Dimecres 21 d'agost: Julia Kleiter & Julius Drake
Comments powered by CComment