Atlantic Echo 2 - I. Faulkner
Recordeu les cireres? Fa dues setmanes escoltàvem Ständchen d'Strauss i avui n'escoltarem una cirera, Ständchen de Schubert; si en altres ocasions una cançó em porta a una altra pel que tenen en comú, aquest cop us vull cridar l'atenció sobre el que les diferencia: totes dues són serenates, però l'ànim dels dos enamorats és tan diferent!
El nostre lied d'avui és tan conegut que fins i tot els menys aficionats entre vosaltres, benvolguts lectors, l'haureu escoltat algun cop. Tan conegut que sovint oblidem que Schubert té una altra serenata, Ständchen, D889, a partir d'un text de Shakespeare que és un lied encantador. Però bé, això serà un altre dia, avui parlem de la serenata inclosa a Schwanengesang, D957 (El cant del cigne), amb text de Heinrich Rellstab.
Ludwig Rellstab (1799-1860), crític musical molt influent a més de poeta, va fer sempre per conéixer els compositors i poetes contemporanis seus. El 1825 va visitar Beethoven i més tard li va enviar una vintena de poemes, per si li semblaven interessants per compondre'n algun lied; Beethoven va morir la primavera de 1827 sense fer-ne ús. L'estiu d'aquell mateix any Schubert va visitar sovint Anton Schlindler, secretari de Beethoven, per estudiar les seves obres. Va ser llavors quan va trobar els poemes de Rellstab, que Schindler li va donar. Sembla que Schubert va escriure de seguida dos lieder, i uns mesos més tard, a la primavera de 1828, els set que el seu germà Ferdinand va trobar en un calaix després de la seva mort, juntament amb sis lieder amb poemes de Heinrich Heine. Tots tretze lieder, amb l'afegit d'un de Johann Gabriel Seidl, van ser editats per Tobias Haslinger com a Schwanengesang, D957. Sembla ser també que els poemes originals van tornar a Rellstab, que va estar molt feliç de tenir-los amb les anotacions que Beethoven i Schubert hi havien fet.
És molt poc probable que Schubert tingués al cap publicar un cicle com Schwanengesang (per un comentari fet a un amic sí sembla que volia publicar plegats els lieder de Heine) i per això els cantants adopten diferents posicions a l'hora d'interpretar-lo. N'hi ha que no el contemplen com a cicle i n'inclouen cançons aïllades als seus programes; n'hi ha que canten bé els lieder de Heine, bé els de Rellstab com a part d'un programa més ampli; n'hi ha que el canten complet; n'hi ha que prescindeixen del lied de Seidl i n'hi ha que el canten com a propina, com va fer Matthias Goerne a Vilabertran aquest estiu.
Ständchen és un dels lieder que es canta de forma aïllada, i es canta moltíssim, deia abans que és un dels més coneguts de Schubert. No us passa que a còpia de passar per davant d'un edifici preciós acabeu per perdre consciència de la seva bellesa? I no sentiu de vegades la necessitat d'aturar-vos i contemplar-lo com si fos el primer cop que el veieu, com l'estant mirant els visitants que han vingut expressament de lluny per veure'l? Fem el mateix amb Ständchen? L'escoltem com si no la coneguéssim?
Schubert va reorganitzar les cinc estrofes del poema de Rellstab; va ajuntar les dues primeres en una de sola, i va fer el mateix amb la tercera i la quarta, donant-hi exactament la mateixa música a totes dues noves estrofes; fins aquí el lied és estròfic. Però a la quinta hi va donar una música nova, diferent. El lied comença amb un acompanyament que recorda a una mandolina, una guitarra, els instruments habituals per acompanyar serenates, i aquest acompament l'anem sentint durant tot el lied, però fixeu-vos com el piano també fa d'eco de la veu (a “durch die Nacht zu dir”, per exemple) o la dobla (a la repetició d'”in des Mondes Licht”). Fixeu-vos també en els ornaments que fa servir Schubert en algunes síl·labes (com a la primera de “fürchte, Holde, nicht”), a la manera italiana.
Continuem escoltant el lied com si fos nou per a nosaltres? Aturem-nos en el preciós interludi entre les dues estrofes; i escoltem com, tot i que la melodia és idèntica, canvia a continuació l'expressió del cantant, que es fa més íntima, més com si cantés per a ell mateix. L'última estrofa arriba sense interludi, carregada de passió, de desesperació, de renúncia, sempre amb tendresa i delicadesa... Com us deia al començament, que diferent el triomfal final de la serenata d'Strauss d'aquest trist darrer “beglücke mich!”, amb el piano extingint-se a continuació...
Escoltem aquesta gran cançó interpretada pel tenor Peter Anders acompanyat per Michael Raucheisen.
El nostre lied d'avui és tan conegut que fins i tot els menys aficionats entre vosaltres, benvolguts lectors, l'haureu escoltat algun cop. Tan conegut que sovint oblidem que Schubert té una altra serenata, Ständchen, D889, a partir d'un text de Shakespeare que és un lied encantador. Però bé, això serà un altre dia, avui parlem de la serenata inclosa a Schwanengesang, D957 (El cant del cigne), amb text de Heinrich Rellstab.
Ludwig Rellstab (1799-1860), crític musical molt influent a més de poeta, va fer sempre per conéixer els compositors i poetes contemporanis seus. El 1825 va visitar Beethoven i més tard li va enviar una vintena de poemes, per si li semblaven interessants per compondre'n algun lied; Beethoven va morir la primavera de 1827 sense fer-ne ús. L'estiu d'aquell mateix any Schubert va visitar sovint Anton Schlindler, secretari de Beethoven, per estudiar les seves obres. Va ser llavors quan va trobar els poemes de Rellstab, que Schindler li va donar. Sembla que Schubert va escriure de seguida dos lieder, i uns mesos més tard, a la primavera de 1828, els set que el seu germà Ferdinand va trobar en un calaix després de la seva mort, juntament amb sis lieder amb poemes de Heinrich Heine. Tots tretze lieder, amb l'afegit d'un de Johann Gabriel Seidl, van ser editats per Tobias Haslinger com a Schwanengesang, D957. Sembla ser també que els poemes originals van tornar a Rellstab, que va estar molt feliç de tenir-los amb les anotacions que Beethoven i Schubert hi havien fet.
És molt poc probable que Schubert tingués al cap publicar un cicle com Schwanengesang (per un comentari fet a un amic sí sembla que volia publicar plegats els lieder de Heine) i per això els cantants adopten diferents posicions a l'hora d'interpretar-lo. N'hi ha que no el contemplen com a cicle i n'inclouen cançons aïllades als seus programes; n'hi ha que canten bé els lieder de Heine, bé els de Rellstab com a part d'un programa més ampli; n'hi ha que el canten complet; n'hi ha que prescindeixen del lied de Seidl i n'hi ha que el canten com a propina, com va fer Matthias Goerne a Vilabertran aquest estiu.
Ständchen és un dels lieder que es canta de forma aïllada, i es canta moltíssim, deia abans que és un dels més coneguts de Schubert. No us passa que a còpia de passar per davant d'un edifici preciós acabeu per perdre consciència de la seva bellesa? I no sentiu de vegades la necessitat d'aturar-vos i contemplar-lo com si fos el primer cop que el veieu, com l'estant mirant els visitants que han vingut expressament de lluny per veure'l? Fem el mateix amb Ständchen? L'escoltem com si no la coneguéssim?
Schubert va reorganitzar les cinc estrofes del poema de Rellstab; va ajuntar les dues primeres en una de sola, i va fer el mateix amb la tercera i la quarta, donant-hi exactament la mateixa música a totes dues noves estrofes; fins aquí el lied és estròfic. Però a la quinta hi va donar una música nova, diferent. El lied comença amb un acompanyament que recorda a una mandolina, una guitarra, els instruments habituals per acompanyar serenates, i aquest acompament l'anem sentint durant tot el lied, però fixeu-vos com el piano també fa d'eco de la veu (a “durch die Nacht zu dir”, per exemple) o la dobla (a la repetició d'”in des Mondes Licht”). Fixeu-vos també en els ornaments que fa servir Schubert en algunes síl·labes (com a la primera de “fürchte, Holde, nicht”), a la manera italiana.
Continuem escoltant el lied com si fos nou per a nosaltres? Aturem-nos en el preciós interludi entre les dues estrofes; i escoltem com, tot i que la melodia és idèntica, canvia a continuació l'expressió del cantant, que es fa més íntima, més com si cantés per a ell mateix. L'última estrofa arriba sense interludi, carregada de passió, de desesperació, de renúncia, sempre amb tendresa i delicadesa... Com us deia al començament, que diferent el triomfal final de la serenata d'Strauss d'aquest trist darrer “beglücke mich!”, amb el piano extingint-se a continuació...
Escoltem aquesta gran cançó interpretada pel tenor Peter Anders acompanyat per Michael Raucheisen.
Ständchen
Leise flehen meine Lieder
Durch die Nacht zu Dir;
In den stillen Hain hernieder,
Liebchen, komm’ zu mir!
Flüsternd schlanke Wipfel rauschen
In des Mondes Licht;
Des Verräters feindlich Lauschen
Fürchte, Holde, nicht.
Hörst die Nachtigallen schlagen?
Ach! sie flehen Dich,
Mit der Töne süssen Klagen
Flehen sie für mich.
Sie verstehn des Busens Sehnen,
Kennen Liebesschmerz,
Rühren mit den Silbertönen
Jedes weiche Herz.
Lass auch Dir die Brust bewegen,
Liebchen, höre mich!
Bebend harr’ ich Dir entgegen!
Komm’, beglücke mich!
Suaument et supliquen
el meus cants en la nit;
a baix en el tranquil boscatge,
estimada, vine al meu costat!
L'esvelt brancam mormola xiuxiuejant
a la llum de la lluna;
de l'hostil sotjar del traïdor,
no tinguis por, amor meu.
Sents el cant dels rossinyols?
Ai! A tu ells supliquen,
amb els sons de dolços planys,
per mi ells t'imploren.
Ells copsen el deler del cor,
coneixen les penes d'amor,
commouen, amb el seu cant d'argent,
tots els tendres cors.
Deixa que també el teu cor s'entendreixi,
estimada, escolta'm!
Jo t'espero tremolant!
Vine, fes-me feliç!
Comments powered by CComment