A l'ombra de la primavera

Quan Friedrich Klopstock diu al seu poema Das Rosenband "la meva vida quedà lligada a la seva amb aquesta mirada" i "la seva vida quedà lligada a la meva amb aquesta mirada" (mein Leben hing mit diesem Blick' an ihrem Leben" i "ihr Leben hing mit diesem Blick' an meinen Leben") no diu res que no es diguessin ell i la seva promesa, Margareta Moller, a les seves cartes. Si la tendresa i la delicadesa dels poemes de Klopstock es corresponia, com sembla, amb la realitat, el temps de la parella junts devia ser ben feliç; per posar tres exemples liederístics (i schubertians), Margareta (Cidli als poemes) és la jove que dorm a l'ombra de la primavera a Das Rosenband; també és la jove a qui el poeta demana que no pateixi per ell a Furcht der Geliebten i "ella" al poema An Sie. Malauradament, el seu matrimoni va ser breu: Margareta va morir de part el 1758, només quatre anys després d'haver-se casat.

Si parlem de Das Rosenband, ens hauríem d'aturar, per començar, precisament en el títol. Rosenband és un neologisme de Klopstock i no queda gaire clar a què es refereix exactament. D'entrada, gairebé podríem descartar que es refereixi a una garlanda; no us recomano que en feu una amb roses, se us trencaran les tiges i us punxareu. Els aficionats a les roses potser heu pensat que al jardí on dorm Cidli hi ha un roser de Banks, perquè les seves tiges florides, flexibles i sense espines ja semblen una exuberant garlanda, però el primer exemplar no va arribar a Europa fins el 1825 (com veieu, també hi vaig pensar). Band podria ser, també, literalment, una cinta, amb roses brodades o on s'hi haguessin clavat roses. Tampoc cal ser tan literal, bé podria ser que el poeta hagués tallat unes quantes roses i les hagués escampat entorn de la jove, formant una cinta imaginària amb què lligar els seus destins. Amb qualsevol de les interpretacions, les roses són un homenatge a la jove que dorm i enamora el poeta així que la mira.

Més d'un cop hem parlat que, per anar bé, hauríem de llegir el poema abans d'escoltar la cançó, així en podem copsar més detalls durant l'audició. En aquest cas us ho recomano especialment, perquè està ple de detalls que segurament ens perdrem a la primera lectura. Per exemple, a la primera estrofa, Klopstock ens diu que ella no s'adona de les roses al seu voltant, "sie fühlt' es nicht"; a la segona, ens explica com ell, sense saber-ho, percep que amb una mirada hi ha hagut prou per enamorar-se'n, "ich fühlt' es wohl", fa servir una expressió que s'emmiralla en l'anterior. Ens diu també que les roses no són només una ofrena; incapaç de dir un mot, fa fressa amb les roses per despertar-la. I, naturalment, tenim el joc de mirades que lliga les seves vides que us destacava al començament. A més, hi ha altres detalls que es perden en la traducció (si més no, en una traducció funcional) i que percebrem clarament quan escoltem la cançó si tenim al davant el poema original.

Abans, però, us hauria de dir de quina cançó parlem, perquè no és la de Schubert. Estranyament, malgrat la posició preeminent que ocupa Klopstock a la poesia alemanya, els pocs compositors posteriors que es van aturar en els seus poemes ho van fer només de manera esporàdica; un d'ells va ser Strauss, i la circumstància és bastant atípica, per dos motius. El primer és que rarament feia servir poemes que ja s'haguessin musicat abans i ell va compondre Das Rosenband poc després que es publiqués el lied de Schubert (també va compondre la seva versió d'An Sie). El segon, que normalment recorria a poetes contemporanis, i triant aquest poema, escrit el 1752, es traslladava a l'època en què més tard situaria la seva òpera El cavaller de la rosa. El resultat va ser el lied més conegut de tots els que s'han compost amb poemes de Klopstock.

Quan l'escolteu, us adonareu del que us volia dir sobre els detalls vinculats a la llengua (hola, programadors que prescindiu dels textos als vostres recitals!). El poema està recorregut per al·literacions que Strauss destaca més o menys subtilment, però hi ha una al darrer vers que repeteix, tres monosíl·labs amb la mateixa vocal: "und um uns" ("i entorn nostre"). El primer cop que vaig sentir aquest lied em vaig quedar enganxada a aquestes tres paraules. I què hi ha al seu entorn? L'Elisi, el paradís on se senten transportats els amants quan reconeixen el seu amor mutu; Strauss, amb els melismes, converteix aquesta paraula en la més important del poema.

El compositor va concebre el seu lied amb acompanyament orquestral i de seguida va fer-ne la versió amb piano. De la versió orquestral s'ha dit que és una mica excessiva, massa desenvolupament orquestral i massa passió per a un poema tan tendre; Strauss ja ho tenia, això. El cert és que jo trobo més ajustat el to íntim de la versió amb piano, per més que, musicalment, trobi preciosa l'orquestral. Però, per una vegada, us proposo d'escoltar una intepretació ortodoxa, amb soprano (Diana Damrau) i orquestra (la Filharmònica de Munic, dirigida per Christian Tielemann). Fixeu-vos en el violí que sentim després de la paraula Elysium: no us recorda el violí que obre Morgen, que Strauss va orquestrar a la mateixa època que Das Rosenband?

Si us ve de gust, a banda d'escoltar aquesta interpretació podeu fer una immersió en Das Rosenband escoltant-ne també la versió amb piano de Strauss, el lied de Schubert (que naturalment és molt diferent al de Strauss) i el de Zemlinsky, menys conegut, compost el 1890 (tot i que publicat pòstumament, així que Strauss difícilment sabria de la seva existència quan va compondre el seu lied).