El març de 1933 Karl Weigl era un compositor reconegut, amb tant d'èxit que a mitjans la dècada anterior havia reduït considerablement la seva dedicació a la docència perquè pràcticament podia viure de la composició. Havia nascut a Viena el 1881; quan tenia quinze anys i uns evidents dots musicals va començar a rebre classes d'Alexander Zemlinski, amic de la família. El 1903 va presentar la seva tesi doctoral i poc després el seu tutor, Guido Adler (un dels pares de la musicologia com a disciplina científica) va parlar del jove al director de l'Òpera de Viena, que, molt interessat, el va prendre com a assistent. Weigl sempre diria que els dos anys que va treballar sota les ordres d'aquest director, és a dir, de Gustav Mahler, van ser els més instructius de la seva vida. Amb el suport d'amics com Schönberg, Mahler i Zemlinski, i, sobretot, amb el seu talent, aviat es va fer un nom en el circuit musical, fins al punt que Universal Edition li va fer, el 1910, un contracte per deu anys.
Va arribar el 1933, els nazis van assolir el poder a Alemanya i les obres dels compositors jueus van deixar de programar-se i editar-se. Van ser uns anys penosos per a Weigle, i l'annexió d'Àustria al Tercer Reich el març de 1838 va ser el cop definitiu; tota la família va exiliar-se als Estats Units. Quan va morir, el 1949, després de deu durs anys d'exili, deixava una obra considerable: sis simfonies, vuit quartets, altres obres de cambra i diversos concerts, obres corals i més d'un centenar de cançons. Considerable i ja gairebé oblidada, en part pels reeixits esforços dels nazis per esborrar-la de la memòria, en part pel rebuig generalitzat a obres que es consideraven poc actuals.
Entre aquell centenar de cançons hi ha les cinc de l'op. 23, publicat el 1911, en temps més feliços. La quarta cançó d'aquest recull és Seele [Anima] amb poema de Gustav Falke, composta el juliol de 1910. Ens hi aturem perquè aquest nocturn obrirà la Schubertíada Vilabertran, l'11 d'agost; donarà pas a l'introspectiu i reflexiu programa de Marlis Petersen i Stephan Matthias Lademann i nosaltres l'escoltarem aquí amb els mateixos intèrprets.
Comencem així el tradicional repàs dels recitals de la Schubertíada Vilabertran. Aquesta setmana ens aturem en els dos primers; després del concert inaugural, el dia 12 rebrem dos grans artistes, Christoph Prégardien i Julius Drake. A continuació de la traducció de Seele trobareu la llista de les cançons d'aquests dos recitals que hem escoltat fins ara, per si voleu repassar-les.
Dämmerung löscht die letzten Lichter,
noch ein irrer Schall und Schein,
und die Nacht hüllt dicht und dichter
alles Leben ein:
Und die Erde will nun schlafen;
aber ruhelos bist du,
steuerst aus dem stillen Hafen
deinen Sternen zu.
El capvespre apaga les últimes llums,
encara un eco desorientat i un raig,
i la nit cobreix profunda i espessa
tot el que viu:
I el món ara vol dormir;
però tu estàs intranquil·la,
des del port silenciós t’adreces
cap a les teves estrelles.
(traducció de Manuel Capdevila i Font)
Dijous 11 d'agost: Marlis Petersen & Stephan Matthias Lademann
Comments powered by CComment