Comencem amb un petit experiment. Recordeu com era la vostra escola? Els passadissos, les aules, el pati, els professors... Segurament, no només podeu descriure com era sinó que si tanqueu els ulls la podeu "veure", com qui veu una fotografia. Fixeu-vos que són dos tipus de memòria visual diferents, no és el mateix tenir guardades les dades que ens permeten explicar com era l'aula que tenir guardada una imatge de l'aula. Ara passem de la vista a l'oïda: recordeu els sons de l'escola? La mestra que alçava la veu, el company una mica papissot, el vostre millor amic... M'atreviria a dir que us costa molt més "sentir" l'aula. Podem descriure com parlava la mestra, però no podem "sentir-la" amb la mateixa nitidesa que la "veiem".
Amb aquests experiments hem comprovat que la memòria auditiva funciona diferent de la visual; perquè poguem evocar els sons com evoquem les imatges cal que els haguem percebut sovint o molt recentment, mentre que la memòria visual té prou amb una percepció ocasional. Pensem en tres persones: una amb qui tractem freqüentment, una amb qui vam tractar sovint i una que vam conéixer breument. La veu de la primera la recordem fàcilment, la de la segona la podem recordar fent un esforç i la de la tercera l'hem perdut (tot i que, probablement, continuem recordant la seva cara).
La necessitat de sentir de manera reiterada un so per poder "enregistrar-lo" a la nostra memòria va en contra nostra com a aficionats a la música. Fa molt de temps vam parlar dels moments especials que vivim en un recital, aquells moments que recordem durant molts anys; doncs bé, és cert que els recordem, però, com ja sabeu per experiència, no com voldríem. En aquell moment ens impressiona un detall, una inflexió, o tota una cançó, i això se'ns queda gravat; durant uns quants dies aquells moments tornen un cop i un altre a la nostra memòria, de vegades perquè els evoquem o de vegades involuntàriament, en l'ocasió més inoportuna (i la persona asseguda davant nostre en el metro es pregunta perquè somriem).
Però els hem sentit només un cop i amb això no hi ha prou per fixar-lo a la nostra memòria, per això van passant els dies i aquest record, malauradament, es va esborrant; amb el temps continuarem recordant què ens va impressionar tant, ho podrem descriure, "veurem" el moment, però ja no podrem "sentir-lo". I fa molta ràbia, francament. És o no és un petit desastre que aquell moment que va fer que se'ns saltessin les llàgrimes sigui irrecuperable? Així és la nostra mala memòria auditiva; si l'entrenem podrem millorar-la una mica, però poca cosa més.
La cançó que he triat per il·lustrar aquesta entrada està extreta d'un disc enregistrat en directe al Wigmore Hall de Londres, un recital de Simon Keenlyside i de Malcolm Martineau. Algunes de les sis-centes persones que hi van ser devien viure algun d'aquests moments inoblidables que s'esborren amb tanta facilitat. Però, afortunades elles, tenen l'enregistrament per reviure-les... Sí? Realment és així? Això em dóna peu per continuar parlant de la memòria, però serà en una altra entrada.
Ara escoltem Notre amour una cançó d'aquelles que t'alegren el dia. Parla d'un amor que en la primera estrofa és lleuger i en l'última és etern, i entre mitges és encantador, sagrat i infinit; els versos els devem a Armand Silvestre i la música a Gabriel Fauré. Espero que us agradi tant com a mi, és una de les meves preferides del compositor francès.
Amb aquesta mélodie tanquem la llista de cançons felices (i afegeixo la llista d'Spotify a la columna de la dreta), a veure què m'empesco per a la propera. Abans, però, hauria d'enllestir les entrades que us he promés i tinc pendent. Si no m'he descomptat, amb la promesa d'avui són cinc i algunes de fa molt de temps.
Notre amour est chose légère,
Comme les parfums que le vent
Prend aux cimes de la fougère
Pour qu’on les respire en rêvant.
– Notre amour est chose légère.
Notre amour est chose charmante,
Comme les chansons du matin
Où nul regret ne se lamente,
Où vibre un espoir incertain.
– Notre amour est chose charmante.
Notre amour est chose sacrée,
Comme le mystère des bois
Où tressaille une âme ignorée,
Où les silences ont des voix.
– Notre amour est chose sacrée.
Notre amour est chose infinie,
Comme les chemins des couchants
Où la mer, aux cieux réunie,
S’endort sous les soleils penchants.
- Notre amour est chose infinie.
Notre amour est chose éternelle,
Comme tout ce qu’un Dieu vainqueur
A touché du feu de son aile,
Comme tout ce qui vient du cœur,
– Notre amour est chose éternelle.
El nostre amor és lleuger,
com els perfums que el vent
pren a les puntes de les falgueres
perquè els respirem mentre somiem.
El nostre amor és lleuger.
El nostre amor és encantador,
com les cançons del matí
a on res no es retreu ni es lamenta,
a on vibra una esperança incerta.
El nostre amor és encantador.
El nostre amor és sagrat,
com el misteri dels boscos
a on una ànima ignorada s'estremeix,
a on els silencis tenen veu.
El nostre amor és sagrat.
El nostre amor és infinit
com els camins dels capvespres
a on la mar, reunida amb els cels,
s'adorm sota els sols que es ponen.
El nostre amor és infinit.
El nostre amor és etern
com tot el que un Déu victoriós
ha tocat amb el foc de les seves ales,
com tot el que ve del cor,
el nostre amor és etern.
Comments powered by CComment