Voldria que tots els camps fossin paper

La guerra dels Trenta Anys va ser un dels episodis més funestos de la Història d'Europa. Oficialment va ser una guerra de religions, que va començar el 1618 amb l'anomenat "defenestrament de Praga" i va acabar el 1648 amb la Pau de Westfàlia. Per descomptat, els motius reals no eren tant els enfrontaments entre catòlics i protestants com la lluita pel poder i la presa de posicions a Europa (de fet, va haver-hi aliances ben curioses entre reis catòlics i reis protestants, res no uneix tant com un enemic comú), i que tres ambaixadors de l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic fossin llençats per una finestra del castell de Praga, fent bona la dita de "matar el missatger", no va ser més que una anècdota (excepte pels ambaixadors que, miraculosament, van sobreviure a una caiguda de més de vint metres). També és només una data als llibres la signatura de la Pau, una guerra així no s'acaba d'un dia per l'altre.

En canvi, els trenta anys són ben reals; trenta anys eterns, amb tanta gent que va nèixer i morir sense conèixer altra cosa que la guerra. El que passava al camp de batalla, tot i ser extremadament cruent i causar un nombre terrible de baixes, era el menor dels problemes per a la població. Els exèrcits de mercenaris bé s'havien d'alimentar i cobrar els seus honoraris; embrutits i envilits, senzillament s'autoabastien, robant, violant i destruint allà per on passaven. Els moviments de tropes i de gent fugint dels estralls de la guerra contribuïen a estendre les epidèmies de pesta, tifus o escorbut; la fam es va fer crònica perquè no es podien conrear els camps. Les estimacions de les xifres de víctimes són esfereïdores: hi ha fonts que parlen de vuit milions de persones; d'altres donen una forquilla d'entre quatre i dotze milions. Als territoris que més van patir la guerra, que coincidirien aproximadament amb l'Alemanya actual, va morir de mitjana la quarta part de la població, però va haver zones on aquesta xifra va ser la de supervivents.

Novel·les com Simplicius Simplicissimus, escrita vint anys després del final de la guerra, o reculls de contes i poemes com els dels germans Grimm o Arnim i Brentano, publicats a començaments del segle XIX, reflecteixen la brutalitat d'aquella època. L'aparentment caòtica barreja d'humor, tragèdia, alegria i sarcasme dels vint-i-quatre lieder que va escriure Mahler a partir de Des Knaben Wunderhorn ens donen una pista de l'horror i l'absurd que regien la vida de la gent.

Aquí és on volia anar a parar, és clar, a Mahler. A les seves històries de soldats i a un dels meus lieder preferits, Wo die schönen Trompeten blasen (Allà on sonen les magnífiques trompetes). No costa gaire d'imaginar-se l'escena que ens explica en el context d'una guerra inacabable, la por quan truquen a la porta de nit, l'angoixa del comiat, la presència constant de la mort. Mahler va fer el text d'aquest lied a partir de dos poemes de Des Knaben Wunderhorn que expliquen una història similar: la del noi que visita la seva estimada, de nit, abans de marxar a la guerra; totes dues tenen una estructura també similar, amb el diàleg entre els joves i un narrador, i fins i tot una estrofa gairebé idèntica. Unbeschreibliche Freude (Alegria indescriptible) té només quatre estrofes; el títol d'aquest article fa referència a la darrera, on el jove diu que tant de bo els camps fossin paper on els poetes cantarien el seu amor. Bildchen, que podem traduir com "Petit retrat" (el retrat de la noia que el noi s'endurà a la guerra), té nou estrofes, i acaba de manera molt similar a com ho fa el lied de Mahler.

El compositor va posar música a un poema de cinc estrofes, refent els versos originals i afegint-hi un detall que no apareix a cap dels dos poemes i que té la seva importància: un rossinyol que se sent cantar de lluny. El text de la cançó, com el dels dos poemes, deixa entreveure la possibilitat, per a uns, o explica amb tota claredat, per d'altres, que el soldat sigui mort i la jove rebi la visita d'un fantasma que li anuncia, a més, la seva mort en el termini d'un any. La música, la meravellosa música de Mahler, contribueix a l'ambigüetat, per a uns, o subratlla, per a d'altres, el caràcter sobrenatural de la visita nocturna.

Durant tot el lied, el pes de l'orquestració se'l van repartint els vents i les cordes. Segurament no és gaire adequat parlar de "pes", perquè els colors i textures que tria el compositor fa que els vents sonin llunyans i gairebé com entre somnis (de fet, la indicació inicial és verträumt und leise, més o menys, "somiós i fluix") i les cordes lleugeres, etèries. El primer que sentim és la remor de la guerra, llunyana, i la prevenció de la porta quan piquen a la porta; ens la porten les fustes i els metalls. En identificar-se el jove i demanar per entrar, la música es transforma en una dansa tendra portada per les cordes. Amb el narrador, que explica com la noia es lleva i obre, tornen els vents, la guerra; les paraules de benvinguda les condueixen les cordes, fins que el rossinyol canta: llavors sonen les trompetes i la noia plora.

Podria ser que plorés per l'emoció del retrobament, per la certesa del comiat o perquè, tradicionalment, un rossinyol cantant anunciava una mort. Durant la resta de la cançó només parlarà el noi, acompanyat primer per les cordes, quan consola la promesa, i després pels vents, quan parla de la guerra que l'espera, i de la seva casa feta d'herba verda. Malgrat aquesta al·lusió a la tomba i el detall del rossinyol, que ell mateix havia afegit, Natalie Bauer-Lechner, de qui hem parlat en altres ocasions, explica que Mahler i el seu amic, l'escriptor Siefgried Lipiner, van discutir llargament com calia interpretar el lied: mentre Lipiner defensava que qui visitava la jove era un fantasma, el compositor sostenia que el noi era viu i ben viu.

En definitiva, com tantes vegades, queda a criteri dels intèrprets i dels oients el significat de la cançó. Nosaltres avui escoltarem la versió de Simon Keenlyside i la Orquestra Simfònica de la Ciutat de Birmingham, dirigida per Simon Rattle. Gaudiu de la cançó tan preciosa i, si en teniu ganes, penseu-hi: és un comiat i el noi intenta transmetre-li confiança dient-li que d'aquí un any haurà tornat i estaran junts per sempre més? És una al·lucinació de la jove, que rep la visita d'un doppelgänger en el mateix moment que el jove mor? Ella sap que ell és mort i somia la seva pròpia mort? El jove torna de la mort per dir-li un cop més el seu amor i que aviat es retrobaran?