Johannes Brahms era un apassionat de la cançó tradicional i va arranjar-ne un munt, tant per a cor (a cappella o amb piano) com per a veu i piano. Avui n'escoltarem una que existeix en tres versions: les dues primeres, compostes entorn 1864, són per a cor mixt i cor femení, en tots dos casos a cappella (catalogades com a WoO. 34/8 i WoO. 36/1 respectivament); la tercera és la que escoltarem avui, composta per a veu i piano a partir de les anteriors uns trenta anys després: In stiller Nacht, WoO. 33/42 [En la nit silenciosa]. És un dels Volkslieder més celebrats de Brahms; si no el coneixeu, quan l'escolteu entendreu per què; és una autèntica bellesa.
De vegades s'hi fa referència com a cançó de bressol, però no ho acabo de veure; per la música, no m'encaixa gaire i per la lletra no m'encaixa gens. De fet, el títol de la versió per a cor femení és Totenklage, i per més que hi hagi cançons de bressol que tendeixen a sinistres no sé si cap portaria aquest títol, Complanta (o Nènia, quina paraula tan bonica!). Per què us feu una idea, les quatre estrofes del poema ens parlen d'algú que sent un lament, tant commovedor que no només el fa plorar a ell: la lluna, els estels, els ocells i totes les bèsties també s'afligeixen i es recullen davant d'una expressió de dolor tan gran.
De cada dues estrofes del poema, Brahms en fa una de musical, amb una melodia aparentment senzilla i un acompanyament eteri; amb una escolta acurada ens adonem que, com passa tan sovint, la cançó no és tan senzilla com sembla. No he arribat a esbrinar si Brahms va harmonitzar una melodia prèvia, si és original seva o, l'opció més probable, si va modificar una melodia que ja existia. Sigui com sigui, com us deia, és preciosa.
I ara, us proposo un experiment, que escolteu el lied (en la interpretació d'Anna Lucia Richter i Michael Gees) i llegiu el poema abans de continuar llegint. En acabat, us demanaré que el torneu a escoltar.
In stiller Nacht,
zur ersten Wacht,
ein Stimm’ begunnt zu klagen,
der nächt’ge Wind
hat süß und lind
zu mir den Klang getragen;
von herbem Leid
und Traurigkeit
ist mir das Herz zerflossen,
die Blümelein,
mit Tränen rein
hab’ ich sie all’ begossen.
Der schöne Mond
will untergon,
für Leid nicht mehr mag scheinen,
die Sternelan
ihr Glitzen stahn,
mit mir sie wollen weinen.
Kein Vogelsang
noch Freudenklang
man höret in den Lüften,
die wilden Tier’
traur’n auch mit mir
in Steinen und in Klüften.
En la nit silenciosa,
durant la primera vetlla,
una veu començà a lamentar-se;
el vent nocturn,
dolçament i suau
em dugué el lament;
el seu dolor punyent
i la seva tristesa
em desferen el cor;
les petites flors,
amb llàgrimes pures,
vaig regar-les totes.
La lluna bella
voldria pondre's
i, desolada, no tornar a brillar;
els estels,
amb la seva claror,
voldrien plorar amb mi.
Cap cant d'ocell
ni cap nota de joia
se sentia a l'aire;
les bèsties
també es dolien amb mi
en les roques i les escletxes.
Del text, sí que en coneixem l'autor. Si més no, l'autor del poema original, que és Friedrich Spee von Langenfeld, un jesuïta que va viure entre 1591 i 1635; li va tocar viure el final de la Contrareforma i la Guerra dels Trenta Anys. Devia ser un gran predicador, perquè va recuperar per al catolicisme prou parròquies luteranes com per què intentessin assassinar-lo. Se'n va sortir i va morir sis anys després durant un dels nombrosos atacs a Trèveris (una ciutat prou ben situada com per ser cobejada per tothom), en encomanar-se de la pesta quan feia d'infermer dels soldats ferits.
Entre les obres que va deixar hi ha Trutznachtigall, un recull de poesia publicat poc abans de morir que inclou un poema que és l'origen del que va musicar Brahms: Traurgesang von der Not Christi am Ölberg in dem Garten. Crist a la muntanya de les Oliveres. Ara ja sabem qui pateix tant i per què. El poema de Spee té quinze estrofes que comencen amb el jo poètic que sent el lament de Crist; a continuació passem a sentir la veu de Jesús, que s'adreça a Déu, s'acomiada de Maria i s'estremeix davant dels turments que l'esperen. Finalment, les dues últimes estrofes ens parlen de com la naturalesa se'n compadeix, una imatge molt pròpia del Romanticisme en un poema de mitjan segle XVII. Brahms en pren la primera estrofa i les dues últimes; la segona no pertany al poema de Spee ni sé quin n'és l'origen.
Així com la setmana passada us deia que del poeta Charles Cros m'interessava especialment la seva faceta d'inventor, de Friedrich Spee m'interessa sobretot la seva humanitat en una època en què devia anar ben escassa. Una de les tasques que li va assignar la seva orde va ser recollir la confessió de les bruixes de la contrada abans que fossin cremades a la foguera. D'aquella experiència terrible en va sortir amb els cabells blancs i un llibre publicat el 1631, Cantio criminalis, on denunciava el procés que se seguia contra les bruixes.
Hi reclamava la necessitat d'un advocat defensor per a una acusació tan greu i negava la utilitat de la tortura, perquè la tortura no podia conduir a la veritat. En conseqüència, les delacions de bruixeria fetes sota tortura no tenien cap validesa, i advertia els pietosos ciutadans que delataven voluntàriament els seus veïns a la Inquisició que això se'ls podia girar en contra, perquè amb les tortures les acusacions s'estenien com una taca d'oli; vés que no els arribés l'hora també a ells. Spee denunciava el cinisme del procediment, perquè només es considerava confessió “sota tortura” la que es feia sota uns determinats mètodes; per a la resta, es considerava confessió “voluntària”. Igualment, denunciava que la manca de confessió del delicte es considerés prova fefaent de culpabilitat. El pare Spee recordava que, segons els Evangelis, més valia un culpable lliure que un innocent condemnat, i arribava a la conclusió que qui no era condemnat per bruixeria era només perquè no l'havien torturat.
No cal ni dir que el llibre es va publicar anònimament i sense permís; va ser ben acollit en determinats cercles religiosos, entre ells els jesuïtes, i sembla ser que va influir en què, lentament, es deixessin de banda aquests procediments nefastos. La mala notícia és que al segle XXI continua havent tortures, així que el llibre continua vigent.
Tornant al nostre lied i al poema que l'inspira, sembla evident que Spee coneixia perfectament el sentit de les paraules que posava en boca de Crist. Ara que coneixeu la història del poema, el torneu a escoltar? Us transmet el mateix que la primera vegada?
Articles relacionats
La cançó de la papallona
Aquesta...
Voldria que tots els camps fossin paper
La...
Ferides de vida
Com és...
Comments powered by CComment