Brahms i els valsos

El vals - F. Vallotton

Entre les moltes coses bones que va fer Brahms hi ha l'edició d'obres de Schubert que, quaranta anys després de la seva mort, encara estaven desades en un calaix. Com ara els Zwölf Ländler, una col·lecció de dotze valsos compostos el 1823 i catalogats per Otto Deutsch com a D. 790, que Brahms va publicar el 1864. Poc després, el 1866, el compositor publicava els seus Sechszehn Walzer, op. 39, una col·lecció de valsos a quatre mans, i l'edició va ser un èxit de vendes. Les peces eren encantadores, el format per a quatre mans era ideal com a hausmusik, és a dir, entreteniment domèstic, i Viena vivia una bogeria pel vals des dels temps de Johann Strauss pare i Joseph Lanner. Davant l'entusiasta acollida, Brahms va fer una versió de l'op. 39 per a dues mans, i una altra també per a quatre però més senzilla, que el posava a l'abast d'encara més gent.

El 1869 va fer feliç el seu editor i va publicar una nova col·lecció de valsos per a quatre mans, l'op. 52 (aquell mateix any havia publicat una altra col·lecció de valsos de Schubert, que avui són el D. 366 i el D. 814, aquests darrers també per a quatre mans). Aquell cop, però, els valsos eren cançons, tot i que l'editor Simrock va afegir a la publicació la indicació "cant ad libitum", és a dir, que el cant era optatiu; segurament, era una picada d'ull als compradors de l'op. 39 que volguessin una altra obra només per a piano. La nova obra de Brahms es deia Liebeslieder Walzer, "Cançons amoroses en forma de vals"; la paraula liebeslieder ens remet a una obra de Schumann, l'Spanisches Liebeslieder, op. 138, per a piano a quatre mans i quatre veus, i aquest és també el conjunt que reuneix Brahms.

Els textos d'aquests "Valsos amorosos", una traducció lliure ben bonica que es fa servir sovint, eren de Georg Friedrich Daumer, a qui nosaltres coneixem per altres lieder de Brahms com Nicht mehr zu dir zu gehen, Wie bist du, meine Königin o Wir wandelten; era un dels seus poetes preferits i va acabar sent el poeta del qual va musicar més poemes. Daumer (que vivia lluny del brogit del món i completament aliè a Brahms), havia publicat el 1855 una col·lecció de poemes anomenat Polydora, que portava per subtítol Ein weltpoetisches Liederbuch ("Un cançoner de poesies del món"). No sé si de tot el món, però sí que hi havia traduccions a l'alemany de breus poesies amoroses russes, lituanes, poloneses, hongareses, turques o sicilianes. De fet, hauríem de parlar de versions més que no pas de traduccions, perquè el poeta no estava tan interessat en la lletra dels poemes com en fer-ne arribar l'esperit als lectors.D'aquesta col·lecció, Brahms va triar-ne setze poemes per a les seves cançons, poemes variats que donen lloc a cançons també variades; n'hi ha d'elegants, de melancòliques, d'apassionades, de divertides...

Abans de proposar-vos un dels lieder perquè l'escolteu, i com que he parlat de valsos i de ländler com si fossin sinònims, quatre ratlles per aclarir que no ho són, encara que s' assemblin. En origen, totes dues eren danses populars, i la principal diferència era que el ländler era més lent. Si voleu una referència cinematogràfica, la dansa que ballen el capità Von Trapp i Maria a Somriures i llàgrimes és un ländler (passat pel filtre de Hollywood, suposo). L'evolució del vals cap a peça de concert simfònica i de gran format la coneixem tots; els ländler també van anar a les sales de concerts, però d'una manera més discreta, gràcies a Schubert, per exemple. Per simplificar, i tenint en compte que amb el cicle de Brahms ens situem en plena època Strauss, pensem que el ländler és més senzill i el vals més elaborat. Si hi insisteixo, és perquè a la partitura, Brahms es refereix com a ländler al que al títol són valsos. És a dir, d'alguna manera ens està dient que compon a la manera de Schubert i no a la de Strauss, al qual també admirava (admiració que comparteixo).

Només cal sentir un dels Liebeslieder Walzer per copsar-ne l'esperit, així que si vau escoltar el que us proposava la setmana passada a manera de tast ja us haureu situat. Dels setze valsos, dotze són per a les quatre veus, dos són per a veus solistes i els altres quatre són per a duos: dos de soprano i mezzo i dos de tenor i baríton. Us proposo que aquesta setmana n'escoltem un d'aquests darrers, amb els mateixos intèrprets, és a dir Matthew Polenzani, Thomas Quasthoff, James Levine i Yefim Bronfman. Es tracta de Sieh, wie ist die Welle klar, el n. 14 del cicle, immediatament anterior a Nachtigall, sie singt so schön que escoltàvem fa una setmana.

Sieh, wie ist die Welle klar