Totes dues cançons comparteixen també poeta, Georg Friedrich Daumer, i el poema d'aquesta cançó pertany a un gènere que ja hem tingut ocasió de comentar en un parell d'ocasions. Voleu alguna pista per identificar-lo? Fixeu-vos que el final de cada estrofa es repeteix; fixeu-vos també que hi ha una al·lusió a la mort en una mena d'èxtasi amorós i, finalment, no us crida l'atenció la referència al desert i la calor asfixiant en un poema alemany? Sí, es tracta d'un gazal, la forma poètica persa que tant de ressó va tenir en la poesia alemanya del segle XIX. En aquest cas Brahms posa música a la traducció que Daumer havia fet d'un poema de Hafis.
Brahms es tenia per un compositor a l'antiga, a la manera de Beethoven i Schubert; per descomptat que no componia com aquests dos grans músics, però se'n sentia hereu. També tenia gran afició per la música popular i les seves obres sovint s'impregnaven d'aires recollits d'aquí i d'allà, a més d'haver harmonitzat un bon nombre de cançons alemanyes. En aquest context ens trobem amb una cançó que recupera, gairebé cent anys després, algunes de les idees que havien impulsat el neixement del lied: un poema amb imatges entenedores, una melodia senzilla, el piano que sovint dobla la melodia o li fa eco, una cançó gairebé estròfica... amb aquests ingredients i la mà trencada de Brahms per escriure temes bellíssims no és d'estranyar que sigui una de les seves cançons més conegudes, fàcil d'escoltar i, com va repetint el poema, wonnevoll, deliciosa.
D'una cançó tan coneguda hi ha moltes versions per triar; partia d'una terna de finalistes, tres interpretacions que m'agraden molt, i després de molt escoltar he descartat la de Dietrich Fischer-Dieskau i Martha Kleist i la de Thomas Quasthoff i Justus Zeyen. Us estareu preguntant qui escoltarem si he deixat fora dos cantants tan grans... doncs escoltarem Gerhard Hüsch, un baríton alemany que va tenir una carrera relativament curta (va debutar el 1925, amb vint-i-quatre anys, i es va retirar el 1944) que en aquest temps va interpretar molt de lied. M'agrada molt la seva manera de cantar, tan natural; seria així com es cantava als salons no gaire temps abans que ho fes ell? Tan natural, tan atent a les paraules i tan expressiu, la versió més dolça i alhora més apassionada.
Estic posant pocs enregistraments antics; em fatiga haver de fer un esforç per portar el piano al primer pla i enviar el soroll al fons, que és on hauria de ser. Però de tant en tant faig una excepció. El cert és que el piano, amb Michael Raucheisen, se sent sorprenentment bé (i no em refereixo a la interpretació sinó a la qualitat del so) i hi ha menys soroll del que podríem esperar; l'enregistrament és dels anys 30 i tant els enginyers de l'època com que els que van fer la restauració van fer bona feina, doneu-li una oportunitat a la cançó.
M'acabo d'adonar que avui és Sant Valentí. Res a veure la tria de la cançó amb la data, pura casualitat; tan si el celebreu com si no, que passeu un bon dia amb Brahms i Hüsch.
Wie bist du, meine Königin,
Durch sanfte Güte wonnevoll!
Du lächle nur, Lenzdüfte wehn
Durch mein Gemüte, wonnevoll!
Frisch aufgeblühter Rosen Glanz,
Vergleich ich ihn dem deinigen?
Ach, über alles, was da blüht,
Ist deine Blüte wonnevoll!
Durch tote Wüsten wandle hin,
Und grüne Schatten breiten sich,
Ob fürchterliche Schwüle dort
Ohn Ende brüte, wonnevoll!
Laß mich vergehen in deinem Arm!
Es ist ihm ja selbst der Tod,
Ob auch die herbste Todesqual
Die Brust durchwüte, wonnevoll!
Reina meva, com n'ets, de deliciosa
en la teva tendra bondat!
Somrius i l'aroma de la primavera
arriba als meus sentits, quina delícia!
L'esplendor de les roses tot just badades,
el compararé al teu?
Ah, per damunt de tot el que floreix
és la teva flor una delícia!
Camina per deserts erms
i verdes ombres es desplegaran,
fins i tot si una terrible xafogor
et crema sense fi, quina delícia!
Deixa'm fondre'm entre els teus braços!
En ells la pròpia mort,
fins i tot si els dolors més aguts
penetren en el meu cor, és una delícia!
Comments powered by CComment