Abstracció blava, negra i blanca - G. O'Keeffe
Si us dic que aquesta setmana ens visita un compositor que ha escrit prop de cinc-centes cançons, a més de tres simfonies, deu òperes, ballets, música incidental i música de cambra, segurament pensareu en un compositor romàntic. Però el nostre protagonista ha escrit bona part de la seva obra a la segona meitat del segle XX i la seva última òpera es va estrenar el 2005. Avui parlarem de Ned Rorem, nascut als Estats Units el 23 d'octubre de 1923; és, per tant, a punt de fer 90 anys.
Rorem és un apassionat la cançó, fins al punt que, com ell mateix diu, si ha compost altres gèneres és pel seu sentit del deure, perquè se suposa que havia de fer-ho. El seu cicle més important és el que us presento avui, una obra composta i estrenada el 1998 per celebrar el seu 75è aniversari. Rorem portava molt de temps pensant a fer una gran cicle de cançons per a quatre veus i piano i aquest encàrrec li va donar l'oportunitat de compondre'l; així va ser com va néixer Evidence of Things not Seen (Prova de realitats que no es veuen). Si us esteu preguntant per l'origen del nom, el pren d'un versicle de la Carta als Hebreus del Nou Testament: "La fe és una garantia segura d'allò que s'espera, una prova de realitats que no es veuen" (Hebreus, 11,1).
Com us deia, el cicle està compost per a quatre veus, soprano, mezzo, tenor i contratenor, però no totes les cançons són pel quartet. De les trenta-sis, divuit són solos, sis duets, tres trios i vuit quartets. Pel que fa als textos (poesia i prosa), són de vint-i-quatre autors diferents, el més antic està escrit a mitjans del segle XVII i el més recent a mitjans del segle XX. Així, trobem textos de Walt Whitman, Oscar Wilde, Charles Baudelaire, A.E. Housman, Rudyard Kipling o l'autora del text de la cançó que escoltarem avui, Colette. Sobre aquesta disparitat en els autors i les èpoques, Ned Rorem diu:
Rorem és un apassionat la cançó, fins al punt que, com ell mateix diu, si ha compost altres gèneres és pel seu sentit del deure, perquè se suposa que havia de fer-ho. El seu cicle més important és el que us presento avui, una obra composta i estrenada el 1998 per celebrar el seu 75è aniversari. Rorem portava molt de temps pensant a fer una gran cicle de cançons per a quatre veus i piano i aquest encàrrec li va donar l'oportunitat de compondre'l; així va ser com va néixer Evidence of Things not Seen (Prova de realitats que no es veuen). Si us esteu preguntant per l'origen del nom, el pren d'un versicle de la Carta als Hebreus del Nou Testament: "La fe és una garantia segura d'allò que s'espera, una prova de realitats que no es veuen" (Hebreus, 11,1).
Com us deia, el cicle està compost per a quatre veus, soprano, mezzo, tenor i contratenor, però no totes les cançons són pel quartet. De les trenta-sis, divuit són solos, sis duets, tres trios i vuit quartets. Pel que fa als textos (poesia i prosa), són de vint-i-quatre autors diferents, el més antic està escrit a mitjans del segle XVII i el més recent a mitjans del segle XX. Així, trobem textos de Walt Whitman, Oscar Wilde, Charles Baudelaire, A.E. Housman, Rudyard Kipling o l'autora del text de la cançó que escoltarem avui, Colette. Sobre aquesta disparitat en els autors i les èpoques, Ned Rorem diu:
"Un compositor sempre té idees musicals o no seria un compositor, però quan proposa lligar aquestes idees abstractes a paraules concretes (paraules d'autors que no van demanar mai que hi posessin música) ha de trobar paraules que (almenys per a ell) necessitin ser cantades. Si aquestes paraules han de formar part d'un cicle i no d'una sola cançó, llavors ha d'haver un sentit (almenys per a ell) d'inevitabilitat a la seva seqüència, perquè la mateixa cançó en un context diferent pren un nou sentit. Si les paraules triades són de diferents autors, llavors aquests autors han de compartir un cert parentiu (almenys per a ell) encara que estiguin separats per segles"
Com podeu veure, el cicle és certament complex; Rorem el va dividir en tres parts: Beginnings, cançons sobre nous camins, sobre l'optimisme, sobre l'amor il·lusionat; Middles, cançons sobre l'horror de la guerra, la decepció, el pas del temps, i Endings, cançons sobre la mort. Per a sorpresa del mateix compositor l'estrena a Nova York va ser un èxit; a Europa es va estrenar a Oxford l'octubre de 2009 i l'estrena va anar a càrrec de The Prince Consort, que és el conjunt que sentirem nosaltres.
La cançó que he triat per il·lustrar l'entrada, On an echoing road (A una carretera que ressona), pertany a l'última part del cicle, Endings. El text és la versió en anglès de les darreres paraules de L'étoile vesper (L'estel del vespre), de Colette:
Sur une route sonore s’accorde, puis se désaccorde pour s’accorder encore, le trot de deux chevaux attelés en paire, guidés par la même main. Plume et aiguille, habitude de travail et sage envie d’y mettre fin lient amitié, se séparent, se réconcilient....Mes lents corsaires, tachez à aller de compagnie: je vois d’ici le bout de la route.
La versió que escoltarem és la de la soprano Anna Leese i el contratenor Tim Mead, amb Alisdair Hogarth al piano (tots tres membres de The Prince Consort). Que no us espanti la data tan recent de composició, hem escoltat ja una cançó estrenada només un any després, Das Paradies, de Henze, i a molts de vosaltres us va agradar. On an echoing road és una cançó que no només s'escolta molt fàcilment (i no diria el mateix de tot el que conec de Rorem) sinó que aconsegueix un efecte preciós amb les dues veus unint-se i separant-se com la trajectòria dels dos cavalls que descriu el text.
On a echoing road
On an echoing road, trotting in unison, now out of step, now as one again, are two horses saddled together, guided by a single hand. The needle and the pen, the habit of work and the sly urge to quit the habit, make friends with each other, then separate, then reconcile again.... O my slow steeds, pull now together; from here I can see the end of the road.
En una carretera que ressona, ara trotant a l'uníson, ara trencant el pas, ara novament alhora, hi ha dos cavalls ensellats junts, guiats per una sola mà. L'agulla i la ploma, l'hàbit del treball i la sàvia necessitat d'abandonar l'hàbit, fan amistat, després se separen, es tornen a reconciliar... O, els meus lents corsers, aneu ara plegats, des d'aquí veig la fi del camí.
Comments powered by CComment