alt
 

P de poesia, perquè sense poesia no hi ha cançó. Per a nosaltres, literalment, prima le parole, poi la musica, cal un poema que inspiri el músic per tenir un lied. La poesia no podia faltar a l'abecedari de Liederabend. Però, com hi arriben, els músics, als poemes? Llegint, naturalment (gràcies, Capità Obvi!). Però, llegeixen per trobar poemes que puguin musicar? O llegeixen per plaer i s'aturen quan un poema els demana música?

Sabem que Wolf era un lector empedreït de poesia i anava marcant al seu llibre els poemes que s'havien de convertir en música. Schumann també era un apassionat de les lletres (fins i tot va arribar a dubtar entre dedicar-se a la música o a la literatura) i, endreçat com era, s'anotava quan i a on havia trobat aquell poema que havia musicat. Schubert mantenia amb els seus amics el que avui anomenaríem un club de lectura, de manera que sempre estava al cas de les novetats i gaudia a més d'unes quantes biblioteques molt ben assortides; per a ell, qualsevol moment era bo per a triar un poema. Mahler és un cas ben particular; no sé si li agradava llegir, el cas és que només va fer servir dues fonts literàries i, un cop havia triat els poemes, podia trigar anys a compondre'n les cançons corresponents. Strauss, en canvi, un cop havia "sentit" al seu cap la frase musical que li suggeria un vers, s'hi havia de posar.

Un cop la cançó era un fet se sotmetia, abans o després, al parer d'amics, col·legues, editors o públic, però de vegades n'opinava una veu molt especial: la del propi poeta. Shakespeare, Petrarca o Michelangelo eren, en aquest sentit, valors segurs: compondre les cançons uns quants segles després de la seva mort garanteix que no hi haurà cap queixa. Però els compositors trien sovint poemes dels seus contemporanis, i això pot donar lloc a situacions incòmodes. No sempre, és clar, hi ha poetes molt agraïts. Müller, per exemple, que es delia perquè algú el musiqués, i quan es donava el cas li feia molta il·lusió; per desgràcia, no va arribar a saber mai què havia fet Schubert amb els seus poemes. La setmana passada us parlava de l'agraïment de Leitner i a Heine li van agradar els seus poemes musicats a l'Schwanengesang. Schubert, però, no va tenir tanta sort amb Goethe; al gran poeta no li semblava malament que els compositors fessin servir els seus poemes, però els de Schubert i Beethoven li desagradaven tant com li agradaven els de Reichardt i Zelter, i no s'estava de dir-ho en públic. Altres poetes esquerps eren Hans Christian Andersen, que va reaccionar amb fredor en sentir els "seus" lieder de Schumann i Victor Hugo, que no podia sofrir que fessin cançons amb els seus poemes. Ara, que pel que li servia oposar-s'hi...

Els moments més delicats els devien passar amb els amics. Dehmel va ser bastant dur amb Befreit, però com que Strauss va escriure altres obres amb poemes seus, no devia ser gaire greu el desencontre. En l'època en què vivien plegats, Mayrhofer deia que al matí, Schubert componia amb el que ell havia escrit al vespre; l'exageració (que potser no ho era tant) ens il·lustra com d'estreta era la seva relació, i si se les van tenir en algun moment va ser més pels seus projectes operístics que pels lieder. També van ser amics i "coautors" de cançons durant molts anys Éluard i Poulenc; en el cas d'Auden i Britten, la relació personal va durar més que la professional, sembla que van saber aturar-ho a temps. I després tenim la preciosa història del padrí Brahms amb el seu fillol Felix Schumann...

Sabeu què em pregunto, tornant a Hugo i el seu rebuig a ser musicat? Què passa avui dia, quan un compositor vol posar música a un poeta contemporani? Li ha de demanar permís? Ha de pagar pels drets dels poemes, com quan es fa una pel·lícula a partir d'una novel·la? Han de compartir compositor i poeta els beneficis que pugui donar l'obra? Potser és més pràctic que busquin inspiració en poemes que ja estiguin en el domini públic? Casualitat o no, diria que és el cas de les cançons més o menys contemporànies que he compartit.

Ara m'adono que potser hauria d'haver triat "P de preguntes", perquè mira que n'arribo a fer... Però bé, tornant a la poesia, de totes les històries que us he explicat sobre poemes, una de les meves preferides és la d'Über allen Gipfeln ist Ruh; un cop més, us recomano que la recupereu si no la coneixeu. D'aquest poema se n'han fet moltíssimes cançons; n'hem escoltat les de Schubert i Schumann i avui us proposo d'escoltar la de Liszt. De les tres versions que en va fer (dues per a veu i piano i una per a cor d'homes), la més coneguda és la tercera, composta el 1859 i catalogada com a S. 306, que és la que escoltarem avui interpretada per Janet Baker i Geoffrey Parsons. Li hagués agradat, a Goethe?

 

 
 
Über allen Gipfeln ist Ruh
 
Über allen Gipfeln
ist Ruh,
in allen Wipfeln
spürest du
kaum einen Hauch;
die Vögelein schweigen im Walde,
warte nur, balde
ruhest du auch!
Damunt de tots els cims
hi ha pau,
a tots els cims
perceps
a penes un alè;
els ocellets callen al bosc,
espera, aviat
tu també descansaràs.
 

Comments powered by CComment

El lloc web de Liederabend utilitza galetes tècniques, essencials per al funcionament del lloc, i galetes analítiques que pots desactivar.