L'albada l'horitzó l'aigua l'ocell l'home l'amor

À quatre mains - J. Villon

 

Jacques Villon és un pintor francès que va viure entre 1875 i 1963. Pertanyia a una família d'artistes; el seu nom real era Gaston Duchamp i els pintors i escultors Marcel Duchamp, Suzanne Duchamp i Raymond Duchamp-Villon eren els seus germans (curiosament, Raymond va mig adoptar també el pseudònim de Gaston). Jacques Villon va començar la seva carrera com a il·lustrador en diverses revistes; als pocs anys es va passar a la pintura "seriosa" i va conrear diferents estils com ara l'impressionisme, el cubisme i el futurisme. La seva obra és extensa, però diria que no és tan conegut com els seus contemporanis Picasso, Chagall, Braque, Gris, Klee i Miró (potser algun expert en art ens en podria donar la seva opinió sobré Villon en relació als seus col·legues).

Potser us esteu preguntant per què he començat parlant de pintors. Ho he fet perquè Villon i els altres sis que he esmentat són els protagonistes del cicle de cançons Le travail du peintre (La feina del pintor), de Francis Poulenc, amb poemes de Paul Éluard. Com Britten i Auden, dels quals parlàvem la setmana passada, Poulenc i Éluard eren amics. Es van conèixer el 1917; el compositor tenia divuit anys i el poeta vint-i-dos, i la seva amistat va durar fins a la mort del segon el 1952. Poulenc explica així la seva primera impressió: "Vaig tenir de seguida una flaca per Éluard. Primer, perquè és l'únic surrealista que tolera la música. Segon, perquè tota la seva obra és vibració musical." Malgrat conèixer-se de tant joves, Poulenc no va compondre cap mélodie amb poema d'Éluard fins a gairebé vint anys després, el 1935. En total en va escriure trenta-quatre; juntament amb Apollinaire, és el poeta que més va freqüentar.

Els poemes de Le travail du peintre estan extrets del llibre Voir. Poèmes Peintures Dessins, publicat el 1948; ja m'agradaria tenir-ne a les mans un exemplar, perquè l'edició devia ser preciosa: incloia seixanta-quatre il·lustracions, obra de trenta-dos pintors, i quaranta-quatre poemes referits a aquestes obres (molts d'ells publicats ja anteriorment). Poulenc, tan amant de la pintura com el seu amic, va tenir al cap el projecte d'aquest cicle durant uns anys; fins i tot li havia demanat un poema sobre Matisse, perquè volia tancar el cicle amb la seva llum. Éluard, segons explica el compositor, li va "mig prometre" que l'escriuria, però Matisse no li acabava de fer el pes i no ho va arribar a fer; el 1956, quan per fi Poulenc va compondre el cicle, ja era massa tard i el va deixar "incomplet", tancant-lo amb la mélodie sobre Jacques Villon, la seva preferida juntament amb la de Juan Gris. És també la meva preferida, per això he volgut compartir-la amb vosaltres; m'agrada molt el poema, acompanyat a Voir pel quadre que il·lustra aquesta entrada, À quatre mans. És un cant a la vida malgrat tots els seus horrors, i el compositor va qualificar-lo com a "estricte i violent"; per a mi és més esperançador que violent, potser perquè no interpreto la sang de l'últim vers com a sang vessada sinó com a font de vida.

Escoltarem aquesta cançó interpretada per Pierre Bernac amb el compositor al piano. Bernac, company seu de cançons durant vint-i-cinc anys, explica al seu llibre Francis Poulenc et ses mélodies que l'únic punt de fricció sobre una interpretació que van tenir en tots aquests anys va ser precisament amb Jacques Villon. El compositor havia indicat casi tota la partitura en fortissimo, i demanava forte a les paraules "l'aube l'horizon l'eau l'oiseau l'homme l'amour". Per a Bernac, aquestes paraules que marcaven el pas de l'odi a l'amor demanava un piano subito; Bernac discutia també el forte a "l'homme léger et bon" i al final ho van solucionar amb un conciliador mezzoforte, sembla ser que acceptat a contracor per Poulenc. Quines converses tant interessants devien tenir aquest parell!